Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Quan arriba l’adolescència
Era un matí de confinament que els meus tres fills jugaven amb els clics. L’aire estava impregnat d’aquell moment màgic de joc, de plaer, de complicitat, de diàlegs increïbles entre els personatges, de concentració. En aquell instant vaig veure-ho ben clar: aquell possiblement seria el darrer moment que els veuria a tots tres jugant junts. I no em vaig equivocar, ja que després d’aquell dia només va haver-hi un altre d’igual. Em van regalar un dia més de joc conjunt. I després va arribar el canvi.
El confinament havia enganxat els meus tres fills a la primària. El petit acabant l’etapa d’infantil, el mitjà acabant el cicle mitjà i el gran, acabant la primària. Acabar aquesta etapa sense acomiadar-se dels companys i companyes, de les mestres i en general, de l’escola va ser molt trist. I començar una nova etapa amb mascaretes, distàncies i tantes restriccions en un centre de secundària gegant encara va ser més complicat del que llavors ens imaginàvem. I és que amb tots aquests canvis, n’arribava un d’encara més important: l’inici de l’adolescència.
I és que l’adolescència arriba sense avisar. Arriba de cop i volta. Perquè és així de cop, quan un vespre m’adono que la veu del meu fill ha canviat fent-se més greu. És així com de cop i volta, ell es comença a tapar el cos perquè no vol que el vegi despullat, no vol que vegi els canvis que ja ha començat a experimentar. És així com de sobte, comença a deixar d’explicar-me coses un nen que fins llavors no parava mai de xerrar. I així és com comencem a viure una muntanya russa d’emocions i de conflictes quotidians que mai saps quan apareixeran ni quina serà la millor manera de trampejar-los. I és llavors quan comences a entendre que ara ja no explicaran, que ja no pots preguntar-ho tot, que has de vigilar què dius i com ho dius, entre altres coses, i, t’adones que has de canviar de paradigma, que cal canviar de xip perquè les receptes utilitzades fins llavors, ja no ens serveixen.
Formo part d’una generació que ens hem preparat molt per la criança. Hem fet cursos prepart, cursos postpart, ens hem fet un fart de llegir llibres sobre primera infància, hem assistit a grups de criança i hem compartit molt amb altres famílies. Fins i tot, moltes mares de la meva generació, s’han animat a estudiar cicles d’educació infantil o estudiar per a ser mestre a la universitat després de tenir criatures. Possiblement, també formo part d’una generació que vam viure unes adolescències que eren molt diferents de les dels nostres pares (perquè molts d’ells i elles ja treballaven de valent quan tenien 14 anys) i, en canvi, possiblement l’adolescència viscuda serà més semblant a la que viuran els nostres fills i filles. Per aquest motiu, tinc la sensació que les persones de la meva generació pensem que amb la nostra pròpia vivència ja tenim prou informació per afrontar aquesta etapa amb els nostres fills i filles adolescents. I per això, ja no llegim tant (o fins i tot deixem de fer-ho), no assistim a grups de formació de famílies (o assistim a xerrades puntuals) i deixem que el nostre sentit comú ens guiï per aquesta etapa.
Com a professora de secundària he de confessar que també tenim aquesta assignatura força pendent. Mentre que els i les mestres d’infantil i primària coneixen molt bé les característiques de les diferents les etapes de desenvolupament dels infants, el col·lectiu de secundària (o com a mínim, gran part del professorat) ha descuidat força aquesta mirada (perquè segurament es prioritzen els continguts) i també ens hem deixat guiar pel sentit comú.
I ja se sap que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits. I en aquest cas, amb les nostres decisions espontànies, possiblement ens equivoquem més del que voldríem.
En el pas de primària a secundària he pogut percebre de pares i mares (i també dels docents) la idea que els nens i nenes ja són grans pel simple fet d’anar a l’institut. Però això no implica que ho siguin. Al contrari, continuen sent uns infants que a poc a poc van entrant en aquesta etapa de l’adolescència o fins i tot, alguns encara es troben tancant l’etapa de la infantesa. I aquestes criatures passen de sobte a estar envoltats de nois i noies més grans i sobretot, d’adults que els recorden constantment que ja són «grans» perquè estan a l’institut. És important que els adults no oblidem que encara necessiten el nostre acompanyament per ajudar-los a créixer amb seguretat en un moment de canvi i de crisi inevitable que caldrà viure de la millor manera possible.
I penso que alguna cosa està fallant quan veus en un mes de juny una família que acompanya cada dia el seu fill o filla de sisè de primària agafat de la mà per anar a l’escola i, en canvi, uns mesos més tard – ja a l’institut- aquest mateix nen o nena ja té permís per arribar a casa a les 22 h de la nit o fins i tot més tard o té el permís per anar a dinar cada divendres a un fast food amb els amics. Potser un pensarà que no n’hi ha per a tant, però darrere aquesta decisió hi ha una idea que a mi em preocupa: de cop i volta pensem que els nostres fills i filles s’han fet grans i cedim a totes les seves peticions, posem menys límits permetent una mena de «salt al buit» sense l’acompanyament necessari.
Els adults tenim por que el nostre fill o filla quedi «despenjat» si no fa el que fan els altres i els nostres fills i filles això ho saben molt bé i ens poden convèncer molt fàcilment quan canten la cançoneta de «és que tothom hi va!». Però realment, pensem que és bo que el nostre fill o filla de 12 anys mengi cada divendres amb els amics (encara que sigui una hamburguesa en una plaça)? Hem arribat a pensar que ens podrà demanar quan en tingui 16? Segurament estarà bé deixar que dini amb els amics algun dia, però potser podem començar a anar a dinar quan cal celebrar alguna cosa especial, com per exemple, l’acabament del curs o un aniversari. És lògic deixar que un nen o nena arribi els divendres a les 22 h si pocs mesos abans no anava mai sol pel carrer ni per anar a l’escola? Una família amb un fill de 14 anys ha d’acceptar que la xicota ja dormi a casa la primera vegada que li demana? Personalment, penso que no ens ha de fer por posar límits, malgrat que els nostres fills i filles intentin posar-nos al “límit”.
Certament, l’ús del mòbil i les aplicacions de control parental també han fet molt de mal i han estimulat aquest «salt al buit». Sembla que això faciliti que les famílies cedeixin a qualsevol petició dels seus fills i filles perquè poden comprovar en tot moment on són. Llavors ja no és important establir una hora de tornada i es perd l’oportunitat de negociar l’autonomia dels fills a mesura que es fan grans. Ben segur que això estalvia moltes discussions, però a la llarga penso que també portarà molts més problemes perquè s’avançaran esdeveniments no desitjats. És ben conegut que quan un adolescent aconsegueix una fita, no quedarà satisfet gaire temps i ja lluitarà per aconseguir-ne una de nova. I així és com molts adolescents ja volen anar a la discoteca abans de l’edat permesa, organitzen festes privades (on els pares pagaran per llogar un local), voldran arribar cada vegada més tard a casa i possiblement, avancen les primeres experiències amb les drogues, l’alcohol o les relacions sexuals de risc.
És cert que tot això haurà de passar a l’adolescència, però no cal que passi tot de cop i volta. Ha de ser un procés gradual fruit de les negociacions, de que els adults sapiguem dir que NO moltes vegades i d’altres, dir que SÍ. Els nois i noies han de guanyar amb autonomia, però també amb responsabilitats i això s’aconsegueix quan els adults posem límits, negociem i argumentem les decisions des de l’estima i possiblement, també amb discussions.
Certament, és una etapa ben complicada i penso que el sentit comú no és suficient per afrontar-la com a pares i mares o docents. Per això, tal com hem fet a les etapes d’infantil i primària, hem de reflexionar-hi, formar-nos o continuar compartint amb altres famílies per conèixer millor aquesta etapa en el context de la societat actual.
En els instituts no és fàcil trobar el temps per tractar aquesta qüestió des de la reflexió malgrat que les adolescències impregnen la vida dels centres. Es pressuposa que ja tenim formació sobre el tema, però de fet la formació que hem rebut la majoria de docents hi ha passat molt de puntetes.
A l’institut on treballo penso que també ens ha costat trobar els espais per abordar aquesta qüestió en profunditat, ja que el dia a dia ens obliga a resoldre temes urgents i sempre ens acaben quedant de banda temes importants com aquest. Tot i així, hem aprofitat algunes sessions de formació internes per parlar de les identitats del nostre alumnat, ja que a més de passar per l’etapa de l’adolescència, existeixen moltes adolescències diferents perquè a cada persona la «travessa» diferents qüestions que influiran en el seu desenvolupament. És el que actualment s’anomena interseccionalitat. En el claustre de professorat hem reflexionat sobre les diferents identitats -i com aquestes es poden situar en el costat dels privilegis o de les opressions- per traslladar-ho a les aules. Sabem que una bona manera de fer-ho és apropant persones diverses que siguin referents a les nostres aules i ser conscients que és important trobar espais en els cercles de tutoria o les entrevistes amb els tutors i tutores per parlar d’aquells temes que els preocupen i acompanyar-los el millor possible en aquest moment de canvi.
Les adolescències arriben de cop i volta, però els adults ens podem preparar per acollir-les i acompanyar-les el millor possible.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es una mirada molt interessant sobre l’adolescència, un tema poc abordat que en canvi preocupa molt a famílies i docents.
Cal oferir espais de reflexió, eines per gestionar aquesta etapa que ajudin a superar-la amb èxit.