Va d'educació

Fa uns anys, la meva germana va “descobrir” una cosina de la meva àvia de la qual mai havia conegut la seva existència malgrat que les dues cosines encara es visitaven i telefonaven amb certa freqüència. Potser perquè es portaven onze anys de diferència i ja se sap que amb la diferència d’edat, els cosins grans, «miren poc» als cosins petits.

Per casualitats de la vida, la meva germana va ser veïna d’aquesta cosina i va recuperar-ne el vincle. I uns anys més tard, quan els avis van morir, aquest vincle es va anar fent més intens, ja que va començar a formar una mica més part de la família assistint als dinars de Nadal, els Reis o aniversaris.

Com tantes persones grans, ella ja feia anys que no tenia amb qui celebrar aquestes dates tan assenyalades. Com tantíssimes persones grans, ella va viure sola durant molt temps. Com malauradament molta gent gran, la família més propera (que encara té) fa anys que no se’n preocupen gens. Com tantes persones grans, amb l’edat va començar a tenir problemes de salut fins a quedar-se pràcticament cega. Com tantes persones grans, havia treballat tota la vida, però la pensió és massa escassa per cobrir les seves necessitats ara que la seva pèrdua d’autonomia no li permet viure sola. Com tantes persones grans, s’ha acabat traslladant en una residència.

Durant el confinament, vaig tenir la idea de trucar-li cada setmana i així vam establir un vincle que a poc a poc ha anat creixent. Conversar amb la gent gran, no s’hauria de perdre mai. A mi sempre m’havia agradat preguntar coses als avis i sempre m’ha quedat la pena de no haver preguntat més, de no haver-ho gravat, de no haver-ho escrit. Les persones grans són una font de saviesa, de coneixement, t’obren finestres de moments del passat que no hem viscut. I per mi, aquesta cosina de l’àvia, és un exemple d’optimisme, de saber veure més enllà dels ulls, de saber viure feliç amb allò que li ha ofert la vida, de resiliència en estat pur. És una lliçó de vida.

I quan ens podem veure intento trobar un moment per agafar-li les seves mans. Unes mans suaus i fortes, unes mans que em parlen de totes les seves experiències i m’omplen de força.

Les generacions joves i també les que no ho som tant (com la meva) vivim força d’esquena a les persones grans. Hem estat cuidades per les nostres mares, per les nostres àvies i quan arriba el moment, no podem (o no volem?) cuidar-les a elles perquè estem massa ocupades. I així és com es necessita contractar a una persona o sol·licitar els serveis de les residències. Se’m posa la pell de gallina quan sento a dir que una família té una «persona interina» per fer-se a càrrec d’una persona gran de la família. Normalment aquestes «interines» o més aviat «internes» són dones sota unes condicions laborals molt dures, de vegades fins i tot qüestionables. Són dones moltes de les quals també han hagut de deixar els propis fills i filles a càrrec d’altres dones o bé, fills grans a càrrec de fills petits durant moltíssimes hores. Són dones que cuiden, però no poden cuidar els seus. I possiblement són dones que tampoc podran donar l’efecte que pot donar un familiar que estima a aquella persona gran. Com ho solucionarem això? Ni idea (bé, sí que en tinc d’idees, però això formaria part d’un altre text).

A l’institut on treballo, tenim fills i filles d’aquestes dones cuidadores de gent gran i palpem moltes coses. Tot i que com a centre, encara tenim com a assignatura pendent d’establir més vincles amb la gent gran de l’entorn, en els darrers anys, ho hem fet tímidament. Durant el curs 22-23, persones grans de l’associació de veïns i veïnes ens van explicar amb molta emoció les seves vivències durant la Riuada del 1962 a Sabadell. I ens van transmetre molts valors, ens van emocionar i també ens van commoure a tots nosaltres, ja que les seves històries personals de migració no s’allunyen gaire de les històries que han viscut moltes de les famílies del nostre alumnat i fins i tot, d’alguns nois i noies que han arribat fa poc temps a Catalunya. Va ser un bon exemple de com conèixer la història ens ajuda a entendre millor el present i fer-ho a través de testimonis (fonts primàries) té una gran potència educativa.

Durant el mateix curs, un grup de tercer d’ESO va dur a terme unes propostes d’ApS (Aprenentatge i Servei) amb els usuaris del Casal d’Avis. L’objectiu era resoldre dubtes amb els smartsphone per ajudar-los a guanyar autonomia amb l’ús del whatsapp i aplicacions com el CanalSalut. Va ser també tot un èxit i ambdues parts, alumnat i persones grans, van expressar la necessitat de continuar establint aquests vincles intergeneracionals.

Hem de recuperar més moments per intercanviar i mirar-nos la gent gran. Perquè això també ens ajuda a mirar-nos a nosaltres i possiblement, també ens ajudarà a construir una societat més solidària que estimi, ajudi i cuidi a la gent gran.