Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Som el que parlem (i el català als instituts)
Cadascú de nosaltres tenim una història personal amb la llengua que ha marcat la nostra identitat lingüística i la manera de relacionar-nos amb el català. Tot i que jo vaig viure la meva infantesa en un barri perifèric de Santa Coloma de Gramenet, el meu món era plenament en català per la família i perquè la meva vida escolar es desenvolupava al centre de Badalona. Amb aquesta decisió d’anar i venir cada dia a la ciutat veïna per anar a l’escola, els meus pares (que no van ser els únics) van voler assegurar que, jo i la meva germana, poguéssim aprendre en català en una escola pública i laica. Un dret que a ells la dictadura els hi havia privat.
Recordo la primera vegada que vaig parlar en castellà amb l’avi d’una amiga, que era de Cuenca, i que de tant en tant ens recollia a totes dues a l’escola amb el seu Renault 8 color crema. Recordo que les paraules no aconseguien sortir de la manera que volia, era com si el meu cervell i la meva llengua no es posessin d’acord malgrat que jo, en el meu cap, tenia ben clar quines frases construir. Possiblement, jo no he estat mai gaire hàbil amb l’aprenentatge de les llengües, però també recordo que no va ser fins a quart de primària que començàvem a fer castellà i amb aquesta matèria, les primeres lectures en veu alta que, per cert, tampoc eren gaire reeixides en el conjunt del grup.
Recordant aquest passat pot semblar que vivia plenament en català, però més aviat era que vivia en una mena de bombolla perquè, certament, el català no s’escoltava gaire a la zona del Barcelonès Nord. I això ho vaig poder comprovar perfectament quan, pocs anys després, vaig apuntar-me als escoltes (el cau) de Sant Adrià de Besòs. Allà per a molts, vaig ser la «catalana» i allà va ser quan vaig veure que parlar en català era una anomalia. I per aquest motiu, per no sentir-me estranya, vaig sumar-me al castellà tal com feien d’altres amics i amigues també catalanoparlants. I així ho vaig fer durant uns anys fins que un dia, casada de sentir a dir que tenia «massa accent català» i cansada d’escoltar «puedes hablarme en catalan que te entiendo» em vaig adonar que ja n’hi havia prou. Que potser no era jo l’anomalia, sinó que l’anomalia estava en el meu entorn que no feia cap esforç per parlar la llengua del nostre territori. I va ser en aquell moment que va començar a despertar la meva consciència lingüística.
Quan es va publicar el llibre «Dolor de llengua» de l’Enric Larreula, em va marcar profundament perquè posava paraules a molts sentiments, vivències i patiments viscuts per motius de llengua. I va ajudar-me a prendre encara més consciència de la importància que tenim tots i totes per «donar corda al català», com deia l’eslògan de la Generalitat en aquell moment.
I amb la recent mort de la Carme Junyent, he llegit el seu llibre «el futur del català, depèn de tu». Els seus arguments i la seva saviesa, m’ha fet agafar noves forces per abordar la qüestió lingüística des del meu dia a dia, perquè, com ella diu: el futur del català depèn de totes les persones que vivim a Catalunya.
A l’institut on treballo, que es troba ubicat a la zona nord de Sabadell, hi ha poc alumnat catalanoparlant en comparació l’alumnat castellanoparlant i n’hi ha molts que parlen altres llengües amb les seves famílies (com l’àrab, l’amazic, l’urdú, el xinès, el georgià, el romanès, l’ucraïnès, entre d’altres que no sé ni escriure). La llengua que predomina totalment fora de l’aula o en converses entre l’alumnat és el castellà. I això passa en aquest institut, però també en altres que poden estar situats en indrets més cèntrics de la ciutat, perquè els joves deixen d’utilitzar-lo sempre que hi ha la presència (encara que sigui minoritària) del castellà. I és que ja ho diuen els experts, en les societats suposadament bilingües, sempre hi ha una llengua que domina i una que n’és subordinada i a la llarga, aquesta acaba desapareixent. I aquest sembla que serà el futur que li espera al català si no actuem.
Amb els meus companys i companyes de l’institut hem reflexionat una mica sobre la consciència lingüística. En primer lloc, intentem posar en valor la diversitat lingüística de tot l’alumnat i al mateix temps, insistim a utilitzar de manera preferent el català en tots els àmbits possibles del centre perquè, per molts nois i noies, possiblement l’institut serà un dels pocs espais on realment podran aprendre i posar en pràctica la llengua. Com a professorat volem que els nois i noies construeixin la seva identitat lingüística de manera que el català també en formi part perquè pensem que integrar-la no implica fer cap renúncia sinó que obre oportunitats, pot ampliar la seva mirada al món i enriquirà el seu procés d’aprenentatge.
Tanmateix, és molt difícil tenir aquest paper de «vigilants» de la llengua i és freqüent que en situacions informals o en situacions que necessites establir una proximitat amb l’alumnat, sigui fàcil canviar la llengua i passar-se al castellà. Tot i que sabem que no ho hauríem de fer i intentem no fer-ho.
Passa el mateix amb les famílies, sovint volem ser properes i volem mostrar aquesta proximitat i educació canviant de llengua i expressant-nos en castellà. Però hem de tenir clar que si ho fem, i repeteixo que és molt difícil ser sempre conseqüent (i a mi em costa), estem restant oportunitats a les famílies per aprendre’n i també reforcem la idea que no és necessari aprendre el català per viure a Catalunya.
Una de les mesures que impulsem, és que a les reunions amb les famílies (reunions de nivell, portes obertes o presentacions obertes a les famílies) es parla sempre en català i s’ofereix material escrit -per qui el necessiti- en català i castellà per ajudar en el bon seguiment de la reunió. Fins i tot, en alguna ocasió, alumnat voluntari ens ha ajudat a traduir el contingut de la reunió quan la barrera lingüística és molt gran. A la darrera reunió d’aula, les eines de traducció instantània amb els dispositius mòbils també han estat utilitzades per una família.
Un altre tema, que ja formaria part d’un altre escrit, són les dificultats de l’alumnat nouvingut en l’aprenentatge del català i els pocs recursos que tenim a disposició dels centres (dins i fora l’escola) per fer un bon acompanyament lingüístic.
En resum, des de l’educació secundària hem d’activar més que mai la consciència lingüística per promoure l’ús social del català. Perquè quan posem el català en joc, també estem posant en valor la diversitat lingüística alhora que defensem el català i contribuïm que la nostra llengua no desaparegui tan ràpidament. I és que, com diu la Carme Junyent, el futur del català depèn de l’ús que en fem cadascú de nosaltres perquè quan renunciem a la llengua, per molt insignificant que ens sembli la situació, estem contribuint a la seva extinció.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es un escrit q trobo molt encertat i real. Es cert q mantenir el català no és fàcil i sovint representa una feina afegida, però val la pena si volem mantenir-la viva. Es un signe d’identitat del nostre poble.