Va d'educació

Tinc la sort de conèixer una petita part de la meva història familiar, una història que ha estat transmesa oralment de generació en generació i que, gràcies a l’Arxiu Municipal de Sant Adrià del Besòs, he pogut contrastar i completar-ne alguns detalls. Amb el seu assessorament, vaig aconseguir localitzar els documents digitalitzats que m’interessaven i amb només uns pocs “clics” vaig obrir una petita finestra al passat i experimentar una emoció increïble.

Possiblement, tothom té una història de migració per explicar, sigui d’indrets més propers o de més llunyans, però segur que totes elles tenen molts punts en comú. La història de migració de la meva família, m’havia arribat com a un conte: a mitjan segle XIX, una noia de la Cerdanya francesa es casa amb un jove pagès de Sant Adrià després d’intercanviar-se unes boniques cartes d’amor durant uns anys. La noia marxa del seu poble del qual ben poques vegades (o mai) en podrà retornar. Uns anys més tard, el matrimoni afilla una neboda ampliant així la seva família. Són els masovers d’una masia emblemàtica del poble, en un entorn natural bonic i pagesos d’unes terres molt fèrtils situades en l’actual barri de la Mina.

Però el meu procés de documentació i recerca, m’ha fet elaborar una nova versió de la història: una noia de la Cerdanya és casada amb un pagès de Sant Adrià. Possiblement, és més un acord entre famílies més que no pas l’enamorament de pel·lícula que semblava transmetre la història oral que m’havia arribat. Sant Adrià es trobava en un punt estratègic en el comerç de cavalls, que era el negoci de la família ceretana. La noia s’hi casa i catorze anys després acull una neboda com a filla que només té quatre anys. Possiblement, perquè les condicions de vida en un poble de muntanya són massa dures i busquen una vida millor per la petita. En aquell temps, la Cerdanya és un indret molt llunyà i encara que actualment aquest viatge es pot fer en només dues hores de cotxe, en aquella època el viatge es fa a cavall i dura uns dies. L’arribada de totes dues no devia ser fàcil, ja que s’instal·laven en un nou indret, amb un nou paisatge, en un poble amb dinàmiques diferents, un clima diferent i potser un dialecte diferent.  Aviat la neboda creix, es casa i té fills, però també massa aviat es quedarà viuda i haurà de tirar endavant una família tota sola formada per ella, la seva mare gran i 5 fills petits, dos dels quals moriran massa joves.  

Encara em falten moltes coses per descobrir d’aquesta història com per exemple, com van aconseguir tirar endavant en aquesta situació tan adversa. Potser no ho sabré mai, però conèixer aquesta història em fa pensar amb les històries de migració actuals. Totes elles, són històries de separació de la família, de començar de nou, de formar un nou espai familiar, de tirar endavant en situacions adverses, de no poder retornar al poble amb facilitat per retrobar-se amb la família extensa i les amistats.

Conèixer la «meva» història de migració ha estat important per a mi i m’agrada explicar-la a l’alumnat quan parlem d’història o a la tutoria. M’agrada compartir que la nostra ciutat i el nostre país, s’ha construït des de sempre amb les persones que han vingut a viure-hi d’arreu del Mediterrani primer i després, d’arreu del món. Penso que els agrada escoltar que tothom té una història de migració per compartir i que això és quelcom que ens uneix. Acollir aquestes històries és important perquè forma part de cadascú de nosaltres. És tant bonic com necessari estimar d’on venim així com estimar on vivim, ja que tot plegat formarà part de la construcció d’allò que som i formarà part de la nostra identitat.

En iniciar aquest curs, a la ciutat on treballo ens van anticipar que hi hauria un augment de matrícula viva d’alumnat nouvingut per motiu de reagrupacions familiars. Es van informar que hauríem d’estar preparats per acollir estudiants de procedència diversa. Els tècnics d’educació sovint utilitzen l’expressió de «fer microcirurgia» a l’hora d’assignar alumnat nouvingut als centres, tot i que a la pràctica aquest l’alumnat (sobretot si provenen de països més pobres) acaba matriculant-se als centres públics situats en els barris on viuen que, precisament, són barris on es concentren més necessitats socioeconòmiques. La major part d’aquest alumnat sovint acaba incorporant-se en centres de màxima complexitat on ja se superen totes les ràtios màximes existents (de nombre d’alumnes per aula, de nombre d’alumnes NEE i NESE, etc.) sense que això impliqui un augment dels recursos humans.

A l’institut on treballo, aquest curs també ens ha arribat alumnat nouvingut que hem acollit de la millor manera possible i ha estat una experiència bonica. I és que tal com va dir-me una mare musulmana en una entrevista: “Déu va crear els pobles perquè es poguessin conèixer”. I certament, la diversitat d’orígens de l’alumnat i de les seves famílies ha de ser viscut com quelcom bonic perquè ens ajuda a conèixer molt millor el món on vivim. Però també cal dir que, per atendre aquest alumnat nouvingut com es mereix, es requereix molta energia per part del professorat perquè no venen acompanyats de més recursos econòmics ni de més recursos humans. A més, cal tenir en compte que l’alumnat nouvingut ha de superar dues grans dificultats i el professorat hem de fer aquest acompanyament amb gran responsabilitat. No és fàcil.

La primera dificultat que es troben és la llengua. Si l’alumnat nouvingut no prové d’un país de parla llatina, és evident que tindrà moltes dificultats lingüístiques que caldrà atendre. Alguns alumnes del meu centre que van ser nouvinguts a primària, m’han explicat que aprendre català a primària els va ser fàcil, però que, si haguessin arribat a secundària, els hauria costat molt més. L’aula d’acollida fa molta feina dins del centre i tot el professorat hi posem molt d’esforç perquè l’alumnat pugui aprendre català. Però això no és suficient. Necessitem més suport extern i un pla d’acompanyament més efectiu d’aquest alumnat que els possibiliti una immersió lingüística més enllà de l’escola a través d’activitats extraescolars per aprendre català i facilitats per participar en activitats de lleure educatiu.

La segona dificultat és la gestió emocional. Aquestes persones nouvingudes tenen una història personal farcida d’emocions que poden influir en el seu aprenentatge. Totes han marxat del seu entorn conegut i han arribat a una ciutat llunyana i desconeguda. Algunes han deixat la família o les persones que les han cuidat els últims anys per reagrupar-se amb membres de la família amb qui han de refer o construir-ne els vincles. Totes són adolescents amb les emocions i els canvis a flor de pell. Les diferències culturals poden produir conflictes de valors amb tot allò que han viscut des de la seva perspectiva cultural. Temàtiques com la sexualitat, la igualtat de gènere, l’orientació sexual o la diversitat de gènere que hem d’abordar a l’educació secundària són temes tabú o «prohibits» per qüestions religioses o culturals que poden generar conflictes de valors interns. I no cal dir totes les altres qüestions que les «travessen» com el color de pell, la religió o els símbols religiosos que poden ser objecte de discriminació. I com el professorat podem acompanyar a tot aquest esclat emocional? Els tutors i tutores així com els equips d’orientació fem molta feina, però segurament no és suficient. Ens caldria un pla d’acompanyament emocional més complet per a l’alumnat nouvingut – i també per a la resta d’alumnat – impulsat per algun servei municipal, pel Departament d’Educació o pels Centres d’Atenció Primària. Un pla que inclogués un acompanyament intens (setmanal si fos necessari) de l’alumnat en els centres, amb la possibilitat de fer un acompanyament familiar i que no es reduís, com és actualment, a uns pocs alumnes preestablerts a l’inici de curs sinó que, tothom qui ho pugui necessitar, en pugui fer un servei.

Els centres de secundària fem moltíssima feina per atendre l’alumnat nouvingut, però per fer-la millor l’administració no ens hauria de deixar tan sols davant d’aquesta responsabilitat. Si hi ha la previsió d’una situació de «boom» de la matrícula viva amb alumnat nouvingut (com és el nostre cas), és urgent que al mateix temps es posin en marxa més recursos i més serveis d’atenció als joves adolescents per assegurar un bon aprenentatge de la llengua i que puguin créixer acompanyats emocionalment des dels instituts i també des de la societat que els acull.

Les històries de migració de cadascú, ens haurien d’ajudar a obrir els ulls per acollir i acompanyar millor a l’alumnat que ens arriba als centres i a les seves famílies.