Va d'educació

Vaig aprendre a escriure bé la paraula «assemblea» de molt petita. D’això me’n vaig adonar a la universitat quan veia cartells amb faltes d’ortografia com per exemple, «assamblea» i «asemblea» o perquè és una d’aquelles paraules que abans d’escriure-les sempre hi havia qui preguntava «s’escriu així?». Vaig aprendre a escriure bé aquesta paraula perquè a l’escola on vaig fer primària teníem dins l’horari escolar una hora d’assemblea de classe setmanal. Potser no era una assemblea ideal perquè no fèiem rotllana ni tampoc hi participava tothom, però sempre hi havia un ordre del dia amb temàtiques que ens afectaven i una persona (la delegada) que apuntava les coses que es comentaven en una llibreta per tal de transmetre-les a la reunió de delegats de classe i retornar-ne les respostes. I això sí, recordo que mai vaig poder aixecar la mà quan es preguntava «qui vol ser delegat?» abans de les clàssiques votacions. I m’hauria encantat ser-ne, però no m’atrevia perquè llavors jo tenia «l’etiqueta» de tímida i vergonyosa i és clar, això potser hauria fet que poca gent em votés. I és que quan es vota a mà alçada, un no vol quedar malament i sempre s’acabava votant a la persona més estudiosa o popular de la classe. I això em va quedar pendent.

Quan vaig arribar a secundària, les assemblees viscudes es van transformar amb les tutories. Generalment no fèiem quasi res. Es comentaven quatre informacions que anotàvem a l’agenda i després ens deixaven fer els deures o bé marxar, ja que en aquella època, a tercer i quart d’ESO experimental, encara podíem sortir al carrer. Això sí, també hi havia la figura del delegat/da de la classe que pràcticament només tenia la funció de participar en algunes reunions i tornar a informar el grup d’allò que es parlava. I jo tampoc em vaig arribar a presentar mai com a delegada. Tornava a tenir «por» o vergonya de no sortir escollida o obtenir pocs vots a la votació, ja que es continuava fent una votació a mà alçada. I aquest sistema pot resultar esdevenir molt incòmode per a tots els candidats/es excepte per la persona que guanya.

Actualment, les tutories han canviat molt i els instituts tenim un pla d’acció tutorial per crear un espai d’aprenentatge diferent de les matèries que possibilita crear vincles dins del grup, desenvolupar activitats per promoure l’estima i la confiança entre companyes, o parlar de temàtiques que ens preocupen (valors, seguretat a internet, sexualitat, pau).

Malauradament, em sembla que encara hi ha algun professor/a en algun institut que no ha fet aquesta evolució i malauradament algun d’aquests els ha tocat als fills d’amics, ja que de vegades deixen anar frases com «a tutoria no fem res» o «és a tutoria quan ens deixen jugar a jocs d’ordinador». I aquestes frases a mi em fereixen perquè nosaltres, a l’institut on treballo, no parem de fer activitats interessantíssimes a les tutories i fins i tot, tenim la sensació que no arribem a fer tot el que ens agradaria fer. Ens falta sempre temps a tutoria!.

Quan vam iniciar el projecte de l’institut on treballo, hi havia companyes que coneixien centres que començaven i acabaven la setmana amb una sessió tutorial. I així ho hem fet des de fa 7 cursos a primer i segon d’ESO. I és una bona experiència.

Uns anys més tard, ja amb el claustre completat, una companya d’orientació ens va fer una formació sobre la provenció de conflictes i pràctiques restauratives on vam aprendre a dinamitzar els cercles de paraula.

Així que, en aquests darrers cursos, iniciem i acabem les sessions tutorials amb cercles de paraula que ens permeten establir relacions de confiança dins del grup, ens ajuden a aprendre a escoltar-nos i respectar-nos a la vegada que abordem temàtiques ben diverses. Els cercles estan pensats i organitzats amb dinàmiques que faciliten la participació de tots els membres del grup i s’utilitza un objecte per gestionar el torn de paraula. Encara que a les escoles de primària ja se’n fan molts de cercles, quan l’alumnat arriba a secundària ens cal començar de nou perquè el grup no es coneix, no té confiança. Cal tornar a posar els cercles en pràctica perquè és així com ens podem conèixer millor i ens apreciarem més, dues coses importantíssimes per crear un clima de convivència més agradable. Si sabem escoltar-nos, respectar el torn de paraula i perdre la por a parlar dins d’un grup per explicar-nos coses, serà més fàcil que ho puguem fer quan ho hàgim d’abordar algun conflicte o situació més complexa. I evidentment, així és com també afavorim que aprenguin a ser persones més participatives, que «prenguin part» d’allò que passa a l’entorn i tinguin la confiança d’expressar la pròpia veu i l’habilitat de saber escoltar la dels altres.

Tot i que afavorim moltes iniciatives que impliquen la participació de l’alumnat en la vida del centre, encara continuem sense tenir una figura del delegat/da perquè és un tema que no ens hem acabat de posar d’acord i ens costa trobar l’espai per a fer-ho. Sabem que no volem fer eleccions a mà alçada, ni recompte públic de vots ni promoure un càrrec de delegat que tingui la connotació de «poder» o de «tenir més estatus» sobre el grup.

Ens agrada la idea d’un representat o portaveu d’aula que recull inquietuds del grup i que parla en nom de tothom a les possibles reunions en les quals haurà d’assistir. I sobretot, ens agrada la idea de les «eleccions sense candidat» que proposa la sociocràcia, perquè planteja un procediment d’elecció més coherent amb l’objectiu de la tria. En primer lloc, perquè abans d’escollir els candidats, es planteja identificar les funcions de la tasca que haurà de desenvolupar i s’identifiquen conjuntament les habilitats que hauria de tenir aquesta persona per fer correctament aquella tasca. A continuació, es suggereix al grup escriure un o dos noms de manera anònima de persones que responguin a aquest perfil. I finalment, no hi ha recompte de vots sinó de candidats als quals se’ls preguntarà si volen participar-hi o no. El procés pot finalitzar en aquest moment amb algun acord de grup o amb una nova ronda d’elecció.

En alguna ocasió hem pogut experimentar aquest sistema d’elecció i és molt gratificant perquè sempre surten persones que mai haurien aixecat la mà si els haguéssim preguntat «qui vol ser delegat?» i, en canvi, encaixen perfectament amb la necessitat que es planteja. És un procés molt més saludable i tranquil.

I ara que ja tinc una edat, ara que ja he après a gestionar aquella timidesa i ara que soc una persona que acostumo a participar, continuo sense poder aixecar la mà quan a les reunions de l’escola dels meus fills, es busquen famílies delegades de la classe. Quan escolto de nou la pregunta «qui vol ser delegada de la classe?» no puc evitar que el meu cor s’acceleri i bategui amb més força. I continuo encara sense poder aixecar la mà.