Va d'educació

Compartir és un goig, sí. També és difícil, certament. No sempre estem disposades a compartir, però quan ho fem, ens sentim plenes, podem sentir la felicitat de més a prop. Podem compartir infinitat de coses: compartir idees, somnis, emocions -siguin de tristesa o alegria-, decisions o compartir projectes -siguin de vida, de família, de feina, de comunitat-. I així és com començo aquest bloc que anirà recollint un conjunt de reflexions educatives que tinc la necessitat de compartir amb qui les vulgui llegir.

Compartir és guanyar perquè quan compartim creem vincles, fem que les coses esdevinguin especials, sumem idees i arribem molt més lluny.

De vegades voldrem compartir amb persones amb qui no volen fer-ho amb nosaltres. De vegades, també compartim amb persones que no ho posaran en valor. Això potser ens farà mal, però ho haurem d’acceptar perquè possiblement nosaltres, conscientment o no, també ho haurem fet en algun moment de la vida.

De vegades hi haurà persones amb qui compartiríem molt més del que compartim perquè les tenim lluny o en moments de la vida en els que no podem coincidir tant. Llavors ens ho hem de recordar, ens haurem de dir com ens agradaria tenir més temps per compartir-lo, ja que de ben segur que en un futur, aquests moments es podran recuperar.

Però certament, de vegades no sempre podrem compartir amb tothom ni sempre de la mateixa manera. Sovint hi ha persones amb qui compartirem poc o molt poc – potser ens han fet mal o perquè no les coneixem gaire- i d’altres amb qui voldrem compartir infinitament perquè hi confiem plenament. I tristament, amb els anys, deixarem de compartir amb les persones que ens van deixant.

Tot això forma part de la nostra vida i ser-ne conscients ens ajudarà a viure amb més serenor.

Compartir és donar i rebre, de manera saludable i amb estima.

A compartir també se n’aprèn, sobretot si s’experimenta plenament. I els centres educatius podem crear espais per afavorir-ho. Sobretot, podem crear espais on experimentar-ho especialment entre els i les docents, ja que no podem predicar sense ser-ne l’exemple.

A l’institut on treballo intentem fer-ho perquè necessitem compartir per sentir-nos comunitat, per sentir que pertanyem al grup i grups dels quals formem part. Necessitem compartir entre el professorat per treure neguits, per sumar idees, per sentir-nos escoltats, per escoltar i aprendre dels altres. Necessitem compartir per créixer juntes, per ser millors persones, per construir un futur més saludable, amb més valors que ajudin a millorar l’entorn per preservar el nostre planeta.

I com ho fem nosaltres? D’una banda, ens organitzem de manera més horitzontal perquè tothom pugui sentir-se escoltat i pugui sentir-se en confiança per aportar en qualsevol moment, qualsevol proposta. Ho fem a través de la sociocràcia. També vetllem per posar les cures al centre. Ens cuidem perquè som conscients que tenim cura de joves i fem una feina d’acompanyament molt delicada que també ens pot afectar i ens cal escoltar-nos, abraçar-nos, plorar i riure juntes. I finalment, busquem moments de celebració. Celebrem per compartir i posar en valor els petits èxits que anem assolint al llarg del curs, ja siguin acords de claustre, activitats d’aula, projectes finalitats o les colònies.

I evidentment, també promovem que l’alumnat comparteixi, s’organitzi, es cuidi i celebri. Però això ja forma part d’un altre text que encara no està escrit, però si el faig, de ben segur que compartiré.