Record del Pep Termes
A Josep Termes l’havia llegit. L’havia llegit molt i amb moltes ganes de jovenet. Des de que vaig conèixer la gent dels Annales els historiadors m’han interessat en la mesura que posaven passió en les coses i no observaven la seua societat com si foren entomòlegs. I el Pep d’això, de saber combinar la passió amb el rigor científic, n’era un gran exemple.
Per això el dia que el Ramon Barnils me’l va presentar jo em vaig posar nerviós. No era la primer vegada que el veia en directe (havia escoltat conferències seues) però tindre’l allà al davant plantat m’impressionava, m’impressionava molt.
Després, amb els anys, em vaig acostumar a la seua presència en tertúlies conjuntes, amb el Barnils però sobretot amb el Jordi Vendrell. I vaig aprendre d’ell no només història (que la sabia tota) sinó política, cultura, futbol… I sobretot fidelitat al país.
En un moment en el que una certa esquerra renegava del país, confonent Pujol amb Catalunya, Termes sabia distingir. Sabia apreciar el que era important apreciar de Pujol i criticar-li el que calia criticar. Però sobretot sabia que el país està per damunt de qui el mana i que la crítica al govern mai no es pot confondre amb la crítica al país.
Durant anys aquesta seua lucidesa em va impressionar molt. No era fàcil mantenir aquest equilibri però ell feia veure que ho era. I ho aconseguia.
Deixeu-m’ho dir: Lorés, Tisner, Vendrell mateix, el Ramon, ara el Termes… jo era dels més jovenets de L’Orquestra i em fa una gran impressió veure com els músics se’n van. Em fa una gran impressió i em fa valorar molt aquella col·lecció de bojos que el Vendrell va saber reunir als migdies de Catalunya Ràdio. Quanta sort que vaig tenir de compartir taula amb ells…
(La foto és d’un dels darrers sopars que vam compartir, en ocasió d’un premi que la Comissió de la Dignitat li va atorgar a ell i a la gent d’Al Tall)
Se’n van i ningú omple els buits que deixen
UCE, any 1999 o 2000. Partit de la final de la >Supercopa Barça-València. Estàvem en la sala de la televisió. Tot ple de culers però una dotzena érem del València. Fica un parell de gols el Barça de Van Gaal i me’n vaig i li dic: Termes compra’t un altre paquet de Winston perquè aquesta nit guanyarà el segon equip català. Finaldel partit 3-4 a favor dels albinegres, ell fumava com una ximeneia manchesteriana del XIX i els gols de Mendieta, de Piojo López, Farinós, etc anaven queient…i tirant-li indirectes pa’ emprenyar-lo.
I en acabar el partit li faig: Pep, tens algun problema que el segon equip català haja guanyat? Em mirà amb molta d’emprenyamenta, doncs era molt i molt culer, no em respongué, em mirà fixament rabiüt, fitant-me i quasi reptant-me …hahahhahaa.
Què gran ha estat per a tots nosaltres !
M’ha emocionat el teu escrit. Com a oient, em vaig incorporar a les tertúlies de l’Orquestra cap al setembre del 1988. Feia poques setmanes que m’havia llicenciat del meu segrest legal, hi ha qui li anomena servei militar, i donat que va ser una exacrable experiència, em feia falta una finestra de llum i un alé d’intelecte. Vaig descobrir aquestes tertúlies gairebé per accident, i un cop localitzada al dial, ja no m’hi vaig poder desconnectar fins que, pels motius que tots sabem, la direcció de la emisora va decidir carregarse-la.
No et pots arribar ni a imaginar la de coses que vaig aprendre amb els convidats que anàven desfilant per l’estudi. Tant dels “fixos” com dels “eventuals”. Trias Fargas, Jaume Lorés, Modest Prats, Pep Termes… me n’enrecordo de tots. Recordo, que m’apuntava en un foli (que ara mateix no el tinc localitzat), tots i cadascun dels convidats que anaven desfilant per l’Orquestra. Com trobo a faltar els comentaris punyents del Vendrell, del Barnils… els teus…
Tu a mi, també em “neixes” a partir d’aquestes tertúlies. Recordo que ja parlaves de les noves tecnologies que tot just acabaven de treure el nas i que canviarien d’una manera radical les nostres vides. Com anècdota, recordo una tertúlia que es va parlar de l’aparició del Fax… jo no entenia com posant un foli en un aparell telefònic, a l’altre banda de la línea aparegués el mateix document. Aquells nadals, les empreses s’enviaven les felicitacions de nadal per fax!!!, imagina’t si ha plogut!!!.
Felicitacions pel teu article.
Reb una abraçada cordial des de Tarragona amb admiració.