Adam Majó

No, no patiu, no tornaré a parlar del teatre Conservatori. I sí, ja sé que en aquesta legislatura a Manresa s’haurà elaborat un pla general (el POUM) que haurà de servir per millorar la ciutat física els propers quinze o vint anys. El POUM, però, només són memòries i planols que poden traduir-se en transformacions físiques però que també poden quedar oblidats en un calaix de forma indefinida. Per fer urbanisme des d’un Ajuntament la bona planificació és indispensable però en cap cas és suficient, cal també decisió política i d’això, en aquesta legislatura, no n’hem tingut gaire. Per això els resultats, si no hi posen remei a la recta final, són tant minsos. Hi ha jugat en contra, de la capacitat de la regidoria d’urbanisme d’aconseguir partides en els pressupostos, una comprensible desconfiança popular cap a l’obra pública causada pels greus errors del nostre passat recent. I també és cert que en l’actual conjuntura (i amb el marc legal vigent) l’equip de govern no podia portar a terme grans operacions de transformació urbana que comportessin compres de terrenys o inversions importants. Podia aspirar, això sí, a tirar endavant intervencions en sòl municipal que permetessin guanyar espai públic de qualitat invertint quantitats relativament modestes de diners. En aquest sentit, de possibilitats n’hi havia i n’hi ha, cinc com a mínim: 

Es podia haver enderrocat la Pista Castell i convertir el solar restant en un espai pavimentat dedicat a l’esport a l’aire lliure que donés continuïtat al parc de Puigterrà. S’hauria pogut, també, començar a posar fil a l’agulla a la reconversió de la carretera de Cardona/Muralla/de Vic en una avinguda amb voreres amples i arbrades i amb un carril bus tal com està aprovat al pla de mobilitat i tal com preveurà el POUM en el qual s’està treballant. S’hagués pogut arranjar una dels nyaps eterns de la ciutat: l’espai situat entre l’institut Lluís de Peguera i el carrer Primer de Maig on s’ha d’ubicar la plaça Simeó Selga. També s’hauria pogut enderrocar la Sala Ciutat per ampliar la plaça Sant Ignasi i millorar l’entrada al museu i l’arxiu comarcals. I, per últim, no hagués costat gaire executar que indica l’actual Pla General sobre la plaça Mil-centenari i convertir un aparcament mal situat i poc utilitzat en una zona verda que dignifiqués l’accés a l’Alberg de Manresa.

En tots cinc casos amb una inversió assumible s’aconseguiria transformar significativament un determinat racó de la ciutat i guanyar per a l’ús públic uns espais que actualment estan en desús o molt mal aprofitats. I això, transformar l’aspecte físic de la ciutat en benefici de la col·lectivitat, és o hauria de ser la principal tasca d’un Ajuntament. Ho hauria de ser per què és una de les poques competències exclusives que li queden i  perquè, com hem dit altres vegades, millorar i ampliar l’espai públic, el que és totes i tots, beneficia, sobretot, als que no en tenen d’altre.