Adam Majó

Esteu de moda, em deia l’altre dia la Maria del carrer Sant Miquel. I és que la CUP és una de les novetats destacables d’aquestes eleccions, la sorpresa anunciada del proper diumenge. Per això em sembla interessant mirar d’explicar un altre cop què és i d’on surt això de les Candidatures d’Unitat Popular. Normalment tendim a definir-ho a partir de referents més polítics, l’independentisme d’esquerres (l’esquerra independentista), i d’altres d’ aparentment organitzatius però que tenen també una evident càrrega ideològica, com l’assemblearisme, l’horitzonatlitat o el rebuig als personalismes. Hi ha, però, un tercer element que sovint s’oblida i que s’explica sobretot a partir dels orígens mateixos del projecte. 

Als anys vuitanta del segle XX l?independentisme s?havia quedat pràcticament sol oposant-se a l?estat de coses sorgit de la Transició post-franquista. Quan tothom deia que la Constitució del 78 era tan democràtica, que l?Autonomia era un eficaç mitjà d?autogovern, que el rei espanyol era tan simpàtic i que entrant al Mercat Comú Europeu s?obria davant nostre una autopista de benestar i modernitat, l?independentisme no tan sol ho posava en dubte sinó que ho contestava amb instruments d?una certa radicalitat i contundència. Foren temps de criminalització i un cert marginalisme que convertiren la bandera estelada, amb l?estel roig, en un potent símbol de lluita i rebeldia. Més endavant, quan es feu evident la necessitat de trencar l?aillament, de superar l?agitacionisme juvenil i d?arribar, també, a d?altres sectors socials i polítics, però sense engruixir un sistema de partits basat en les renúncies i els interessos creats, s?opta pel treball municipal, que obliga a establir ponts entre els plantejaments a llarg termini i els problemes més quotidians i immediats i a parlar llenguatges entenedors, allunyats de l?argot revolucionari dels iniciats. És així com sorgeixen, l?any 91, les Candidatures d?Unitat Popular, que després d?anys de feina de formigueta, de no estirar més el braç que la màniga, apareixen per primer cop a les columnetes de TV3, al costat dels partits habituals, en les eleccions municipals de 2007.

Des d?aleshores la CUP no ha parat de créixer, però ha mantingut intacte aquella antipàtica actitud contestetària d?ara fa trenta anys, la tendència a dir, d?entrada, que no, a desconfiar dels discursos hegemònics, a no creure?ns allò que ens diu el poder. Una certa cultura del no que ens va empènyer a anunciar el fracàs de l?estat de les autonomies, a rebutjar el servei militar obligatori que ens deien inevitable, a organitzar festes impossibles, a quedar-nos sols dient que ja s?havia construït massa i que les ARE proposades per la Generalitat tripartita eren una bestiesa o, més recentment, a remenar papers i denunciar l?entremat d?interessos fraudulents en la gestió de la sanitat pública catalana.