Adam Majó

Xuts a pals

2 de desembre de 2011
3 comentaris

PC

Durant 70 anys, abans que signifiquessin Personal Computer, aquestes sigles, PC, designaven una de les institucions més influents i decisives del segle XX, el Partit Comunista, dividit en unitats d’àmbit estatal o nacional, però formant part, fins que tot plegat va començar a anar de baixa, d’una mateixa estructura ideològica i,  amb totes les limitacions que vulgueu, organitzativa.  La seva influència, el seu abast i la seva extensió geogràfica el convertiren en l’únic projecte polític capaç de representar una alternativa als grans poders sorgits de la modernitat, l’Imperi Britànic, la República Francesa o els mateixos Estats Units d’Amèrica, i als que sobrevivien de temps molt més llunyans, l’església catòlica, l’Islam, la gran Rússia Zarista o la Xina Imperial. La fórmula era senzilla: Una teoria que 150 anys més tard encara és àmpliament utilitzada (si més no com a mètode d’anàlisi), el marxisme, una pràctica basada en el conspiracionisme (après de la maçoneria burgesa) i l’acció de masses, i un discurs i una litúrigia transcendents capaços d’atreure homes i dones dels cinc continents amb llengües i substrats culturals absolutament diversos.

L’anquilosament ideològic, la distància entre allò promès i allò que s’aconseguia on el PC assolia el poder, la confusió entre els interessos de la classe treballadora i els del Partit o l’Estat socialista, la multiplicació dels seus enemics (des de les forces expedicionàries del rei Jordi d’Angleterra fins als discursos de Joan Pau II, passant pels camps de concentració de Hitler, les presons de Franco, la policia secreta de l’Aiatol·lah Khomeini, el napalm d’en Kennedy, els estadis d’en Pinochet o les llistes negres d’en Mccarthy) i, sobretot, la dificultat per connectar amb els aspiracions de l’home i la dona de la societat de consum van precipitar-ne la derrota i la seva progressiva desaparició del mapa polític (la Xina apart).

Més enllà de l’encert o no de les seves propostes, de l’acceptabilitat dels seus mètodes, de l’anacronisme estètic i discursiu o del fracàs d’alguns dels seus objectius fundacionals, el cert és que els Partits comunistes del segle XX van suposar un dels pocs intents exitosos d’organitzar als desposseïts del món, a la gran majoria de la humanitat que compta amb poc més que amb la seva capacitat de treball per sobreviure, i això sol, aquest contra-poder enorme, aquesta amenaça, va fer possibles transformacions en la manera de repartir els drets i la riquesa que, per sort, encara avui són vigents. Dit d’una altra manera, si als Països catalans, o a Europa, hi hagués un partit comunista fort, capaç de parar un país o un Continent, si cal,  o de guanyar unes eleccions, segur que en Mas s’ho pensaria dos cops abans de retallar determinats drets i serveis i buscaria la manera de fer pagar impostos als que poden i haurien de pagar-ne, que són molts.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La maçoneria va estar, generalment, prohibida als “paradisos” del comunisme estatista. Com van estar també prohibits els avui anomenats testimonis de Jehovà (degut a la seva resistència pacífica davant imposicions estatals de tot tipus). Actualment, a Cuba, l’Església vaticana es vol col·locar en “bona posició”, utilitzant els seus “colzes” polítics i econòmics davant les diferentes Esglésies cristianes no-papals.

    També es tindria d’estudiar les consignes donades pel Komitern (3a Internacional) de no oposar-se al nazisme, fruit del pacte entre l’Alemanya nacionalsocialista i la URSS. Cosa que va comportar la persecució dels comunistes heterodoxes, entre moltes altres “minories”. El marxisme, com a comunisme d’Estat, comportava el niu de la serp: opresió d’una casta sobre l’individu, aniquilament del diferent, gulags… Coses que a la primera Internacional els comunistes llibertaris ja van pronosticar.

    Recordar que al nostre pais, un exemple exitós de revolució/emancipació social va estar la promoguda pels “anarquistes” de tota mena, amb els sindicats, ateneus, escoles, publicacions… com a medis de lluita i culturals per tenir una sòlida base moral i organitzativa. I aquesta revolució no sols va ser durant la guerra civil espanyola de 1936-1939: venia de molt més abans. Revolució que, aleshores, els feixismes i els comunismes autoritaris van atacar. [Actualment no calen aquests moviments autoritaris per enfrontar-se als llibertaris: Les droges i l’amoralitat fan la feina d’autodestrucció].

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.