Adam Majó

Xuts a pals

8 de juny de 2010
1 comentari

Nunca mais?

Sense saber gallec però entenent
el castellà, no és difícil deduir el significat d’aquestes dues paraules: Nunca
mais
. Signifiquen, efectivament, Mai
més
i es van fer populars arran  de la catàstrofe causada per
l’enfonsament d’un vaixell anomenat
Prestige i l’abocament a l’oceà, però molt a prop de la
costa,  de    65.000 tones de petroli,
que en contacte amb l’aigua del mar es convertia en una substància densa i
enganxifosa popularment coneguda com a
Chapapote.

No era el primer cop que passava
una cosa així. Al llarg del segle XX hi ha hagut dotzenes de casos d’abocaments
de cru, tant des de vaixells com d’oleoductes, refineries o plataformes
d’extracció. Era, això sí, la primera gran taca del segle XXI i a  algú se li va acudir que potser seria
la darrera, que mai més no tornaria a passar.

No ho va encertar. Actualment a
l’altra banda de l’Atlàntic un pou submarí llença 3 milions de litres d’aquest
hidrocarbur cada dia des de fa  més
de tres setmanes sense que  de
moment hagin trobat la manera d’aturar-ho. Les dimensions del desastre són
enormes. La taca, o les moltes taques, s’estenen per una superfície de mar
comparable al triangle delimitat per Mallorca, Barcelona i Alacant, en una
zona, el golf de Mèxic i, sobretot, el delta del Mississipí, de gran interès
ecològic i amb una pressió de l’activitat humana molt considerable.

Així ha quedat demostrat que
exclamant-nos quan veiem imatges impactants a la televisió, reaccionant
solidàriament quan cal i estampant samarretes amb el lema que encapçala aquest
escrit, no n’hi ha prou. Tampoc serà suficient, tot i que cal fer-ho,  millorar les mesures de seguretat en el
procés d’extracció i transport d’aquest material, sempre hi pot haver
accidents. Mentre el món depengui 
d’un producte que només es troba en unes regions molt determinades del
planeta i que s’ha de transportar en grans quantitats al llarg de milers de
milles i quilòmetres, el perill no desapereixerà. La transició cap aun model
econòmic i de mobilitat molt menys depenent del petroli ( i de les companyies i
règims polítics que el controlen) no es pot fer d’un dia per l’altre, però  és urgent i exigeix mesures decidides.
Subvencionar la compra de automòvils, com fa el govern espanyol,  construir molts més quilòmetres de
carretera que de ferrocarril, com fa la Generalitat o, a nivell anecdòtic però
significatiu, oposar-se a la promoció de la bicicleta per defensar quatre
places d’aparcament, és caminar en direcció contraria a la del canvi necessari.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Dons justament perque el desastre ha passat a els EEUU estan prenen mesures al respecte (tot i que a quedat demostrat que no estan preparats per una cosa com aquesta), si aquesta taca estigues per africa o sud-america no nomes no es pendrien tantes mesures, si no que per els mitjans de comunciacio fa temps que no seria noticia.

Respon a falco Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.