Adam Majó
Xuts a pals
La cohesió social
Quan jo era petit també es parlava de crisi, la que va començar l’any 73 amb l’alça dels preus del petroli i va durar fins a finals dels anys vuitanta. No sé si era pitjor que aquesta, aquella crisi, però va tenir conseqüències ben diferents. Fou l’època de “perros callejeros”, de pinta i navalla a la butxaca, de ionquis atemorint les velles pel carrer, de barris destartalats, d’equipaments públics escassos i atrotinats, de barraquisme vertical i horitzontal, de franquisme de cos present. Fou un temps, en definitiva, de deteriorament de la convivència col·lectiva a causa de l’augment de la pobrtesa i les desigualtats. Per això no érem pocs els que pensàvem que si el daltabaix iniciat l’any 2008 s’allargava molt en el temps –i així ha estat- no tardaria a esverlar-se la tant anomenada cohesió social. Una cohesió social que podia esberlar-se, pensàvem, per dues vies. Per la del racisme desacomplexat i organitzat que sortosament acabem de fer fora fora de la carretera d’un cop de peu a les darreres eleccions municipals; o pel previsible augment de la petita i gran delinqüència que posaria en perill dos principis fonamentals de les societats liberals-conservadores: la propietat privada i l’ordre públic. Sorprenentment, tampoc això ha passat. A ciutats petites amb aturs elevadíssims i rentes per càpita molt per sota de la mitjana del país (Berga, per exemple) la polícia s’avorreix literalment. A l’àrea metropolitana, malgrat tots els malgrats, ja no queden no go areas, els robatoris amb violència són escassíssims i els furts (de bosses de mà, mòbils o bicicletes) no presenten xifres massa diferents a les de qualsevol altre gran ciutat europea. I si hi ha un factor que dispara puntualment els casos de robatori, aquest no és tant l’atur i la pobresa com l’afluència massiva de turistes que aquí, com a arreu del món, atrauen carteristes i substractors diversos. Tampoc hem viscut esclats de ràbia social com els que es produeixen a les banlieus franceses o a determinades ciutats dels Estats Units. Aquí les protestes són sortosament freqüents però acostumen a estar ben organitzades i a girar entorn a demandes concretes i comprensibles. Fins i tot en això, en la protesta, som un exemple de civisme i reponsabilitat.
Ja està bé, jo també vull un país on puguem caminar sense por pel carrer, per qualsevol carrer, i a qualsevol hora. Ara bé, si ajornem els canvis estructurals necessaris en la línia de repartir millor la riquesa i les oportunitats i, de la fallida econòmica que estem vivint, l’única lliçó que n’extraiem és que n’hi ha prou amb subministrar els analgèssics necessaris en forma d’assistència pública o privada per tal d’evitar els efectes més incòmodes i desagradables a la vista de l’augment de la pobresa, temo que estarem condemnats a trobar-nos-hi de nou. I la propera vegada potser ja ningú serà capaç de preservar la tant preuada cohesió social.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Malgrat no ser la solució, l’assistència pública o privada és ara per ara necessaria, volguda i exigida -en major o menor grau- per la gent necessitada. I l’assistència no és cap analgèssic, li ben asseguro.
La descripció que vostè fa dels 70 i 80 l’he trobada molt real (m’ha faltat, però, el conturbeni existent entre la polícia -els grissos- i certa delinqüencia als barris de gent treballadora).
Atentament