Adam Majó

Xuts a pals

23 de juny de 2009
11 comentaris

No hi serem

Potser ja ho heu llegit: la CUP no concorrerà a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any que ve (si no les avancen).
Per una organització política com la nostra, de base local i municipalista, sense subvencions públiques, préstecs bancaris favorables, o donacions provinents de lobbies i grups empresarials diversos, sense quota de pantalla obligada al telenotícies i amb la única força del treball de militants i col·laboradors repartits de forma desigual pel territori, encarar un repte com aquest no hagués estat senzill. Malgrat això, malgrat aquestes dificultats objectives i difícilmemnt obviables, algunes assemblees i molts militants consideràvem que valia la pena córrer el risc. Enteníem que mai com ara el marc legal existent,  les autonomies previstes a la constitució i sancionades per la monarquia, no havien estat en una crisi de credibilitat tan gran. El nombre de catalans i catalanes que ja no entenen què coi hi fem al Regne d’Espanya augmenta cada dia que passa. La sensació, i la convicció, que només la independència, la creació d’un estat propi pel pòble català, ens permetrà ser reconeguts com a la nació que som i disposar lliurement dels nostres recursos i potencialitats, s’estèn com una taca d’oli.

Els indepèndentistes ja no som els quatre joves revolucionaris de fa trenta anys, ni estem ben representats pèr cap dels partits polítcs actualment presents al parlament. L’aparició de multitud de plataformes sobiranistes i els moviments interns a determinades formacions polítiques, escissions incloses, són el resultat d’aquesta creixent onada independentista orfe de referents polítics convincents. Des de la CUP segurament no podem aspirar a representar a tota aquesta massa social en expanció partidària de trencar amb Espanya ( i potser amb França), perquè el nostre perfil ideològic, clarament escorat a l’esquerra, així ens limita, però el què sí que pretenem és influïr en aquest procés cap a la independència, impulsant-lo amb força i, alhora, dotant-lo, tant com siguem capaços de fer, de contingut social transformador. Per aconseguir tot això, en un moment de recomposició electoral, enteníem, alguns, que valia la pena fer l’esforç d’afrontar unes eleccions com aquestes, que era un bon moment per aparèixer en el mapa polític supramunicipal i que, al parlament, la nostra veu hauria pogut ser un revulsiu important, que alterés la correlació al forces i modifiqués el comportament dels altres partits. No serà així. La majoria ha decidit que aquesta feina la seguirem fent des del carrer i des dels municipis, però no, almenys de moment, des d’àmbits institucionals superiors. La nostra prioritat, ara per ara, seguirà sent el treball local, amb la perspèctiva dels dos anys que ens separen de les properes eleccions municipals.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Al principi de la democràcia, és a dir el que historicament es coneix per tardofranquisme, els primers alcaldes i regidors (sorgits de les eleccions de 1979)
    treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores
    que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que
    aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries,
    dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del
    càrrec, la de “Politic”.

    Un va començar a cobrar X, el seu successor el doble, el
    següent triple i així successivament fins ara que la progressió ja és
    geomètrica. Abans els alcaldes i regidors eren metges, advocats, professors… ara són “politics professionals”, tenen la llum pagada fins que Déu els cridi al cel. La profesionalitzaciço dels politics arriba als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions,
    Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España
    amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de
    Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots
    els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes
    vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una
    cadira o gastar benzina anant amunt i avall a lluir el càrrec?

    N’hi
    hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de
    vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena i es lleva cada dia
    a les sis del matí per guanyar un salari mínim, que moltes vegades no
    arriba ni al famós mileurisme.

    Espero que la humilitat de la CUP, no es dilueixi aviat en subencions estatals per vots ni quota de pantalla als “mass media” per fer autobombo., a programes com els del Cuní.

  2. Per què has triat una imatge de la CNT-FAI per il·lustrar l’article?

    Insinues que la gent que defensa(em) la no participació actuem segons els principis llibertaris/anarquistes?

Respon a Jordi Bonveh Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.