Adam Majó
Xuts a pals
Fronteres cada cop més altes
Fins no fa gaire, per un europeu, treure’s un visat per entrar a la Índia era un tràmit senzill i barat; actualment cal omplir molt curosament una exhaustiva documentació, anar a Madrid a fer llargues cues (o contractar una agència perquè t’ho faci) i rascar-te la butxaca. Més d’un turista que arriba als aeroports internacionals del Brasil ha vist denegada la seva entrada al país en no poder demostrar ni on s’estarà ni de què viurà durant la seva estada per què el govern brasiler ha decidit equiparar els requisits que demanen als ciutadans europeus que el visiten als que Europa exigeix als ciutadans sud-americans. L’orgullosa Feredració Rússa, hereva de la poderosa Unió Soviètica i de l’extensíssim imperi dels tsars, es nega a facilitar l’entrada de ciutadans occidentals al seu territori, tot i perdre-hi milions en consum i inversions, perquè exigeix reciprocitat als països de la UE. Al Regne Unit el partit en ascens, l’UKIP, defensa imposar limitacions a l’entrada a la Gran Bretanya pels ciutadans del continent que no reuneixin determinats requisits. El mateix proposen alguns partits polítics escandinaus i es tema de debat en influents mitjans de comunicació alemanys. Els Estats Units, Austràlia, el Japó o Canadà, per la seva banda, ja fa anys que posen traves a l’immigració europea.
Paradoxalment, i al contrari del què s’havia dit i encara es diu sovint, anem cap a un món cada cop més compartimentat i barrat. Allò que Europa, i l’Estat Espanyol de forma destacada, ha fet i fa als ciutadans, a les persones, provinents de zones del planeta amb més dificultats i menys oportunitats, comencen a fer-ho els anomenats països emergents, els BRIC, amb els ciutadans europeus. És tanta la soberbia, i la poca memòria, del vell continent que ni per un moment s’ens va acudir que allò que imposàvem ho podrien patir, tard o d’hora, també nosaltres. A ningú se li havia acudit que algun dia podríem veure catalans i catalanes entrar il·legalment en un país fugint de l’atur, o tornant humiliats a casa després d’una expeditiva deportació, i ja no som tant lluny d’aquest escenari. I és que impedir la lliure circulació de persones no és només contrari al dret natural (el planeta és anterior als països i els Estats), o als principis del liberalisme ben llegit i de l’internacionalisme d’arrel marxista i llibertària, és també un bumerang que ens caurà al cap quan més mal ens pot fer. En un món cada cop més pla i petit, obrir fronteres, permetre que els éssers humans puguin cercar la felicitat en un altre lloc si no la troben a casa seva, no és només un imperatiu ètic, és també una mesura indispensable si volem sortir de l’atzucac social i ecnòmic en el qual ens trobem.
Per això els independentistes, o la majoria d’independentistes, volem crear un nou Estat, sí, però el volem sense murs com els de Ceuta i Melilla, sense CIEs, sense burocràcies interminables i deshumanitzades i sense discriminacions racistes ni al carrer, ni a les urnes.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els que ara diuen que sobra gent, fa cinc anys enviaven avions a Romania, Bulgària o Marroc perquè ningú de nosaltres volia anar recollir fruita a Mollerussa o Alcarràs pagant 4 euros l’hora o es deixaven l’esquena en empreses de manteniment de carretres a ple sol estival i amb l’asfalt als peus. Tothom mirava cap un altre banda, és més, si deies que a l’estiu t’anaves a treballar el camp, et tractaven d’imbècil a la cara. La vida era més bonica que anar a recollir fruita o posar cons a la carretera a 40 graus. Aquest empresari sense escrúpuls que tractava les persones com mera mercaderia és l’indignat que més crida. Desafortunadament en conec a bastants, i són elements sense escrupuls. “Negrers” del segle XXI que utilitzen ETT afines per enriquir-se de forma miserable. En alguns pobles fins i tot l’aclade feia la vista grossa, perque en nom d’un contracte laboral es deixaven explotar a persones estrangeres amb sous que rondaven la ilegalitat o res tenien a veure amb el conveni de torn.
Per una banda tenim el turisme i per altra banda, guanyar-se la vida de forma digne. Hem passat de “fer” turisme a “buscar-nos” la vida a l’estranger, les coses són així. Espero que tots aquests que posen pegues ara no hagin de recórrer a la “mobilitat exterior” o com s’ha dit tota la vida “emmigració”. Quan abandones casa teva, ets un “espanyolet” més, per molt que marquis distàncies i els fotis el rollo de la rivalitat Catalunya-Espanya, és hi bufa tres pobles.
Al meu entendre, i com molt bé exposes al text, el problema no és l’immigració sinó l’estat. A la pràctica, el fracàs de les estratègies governamentals per abordar el tema de la immigració és una prova més dels nefastos resultats derivats dels intents de substituir el mercat per la planificació, doncs el mercat és universal i clònic. En els mercats no és pregunta sexe, país o religió. Aquí rau la falsedat, la cartera plena i els prejudicis a casa, que avui faig negoci, demà ja posaré el crit al cel si em foten el pal.