Adam Majó

D’entrada, deixeu-me que torni a
explicar un parell de coses. Una, que a la CUP vam decidir no participar en les
eleccions del novembre i, efectivament, no hi participarem. L’altra, que, en
qualsevol cas,  entenem que la
coordinació i el treball conjunt entre tots els partidaris de la Independència,
en campanyes com la de les consultes, per exemple, no hauria d’implicar la
dissolució en una sola marca electoral que amagui la diversitat d’idees i
projectes pròpia de qualsevol país normal. Ras i curt: acords entre
independentistes? tants com calgui; fer veure que tots veiem el món de la
mateixa manera? No, gràcies.

Dit això, i parlo per pròpia
experiència, el cert és que l’existència de més d’un  referent públic ha d’estar justificat i quant propostes
polítiques gairebé idèntiques  no
són capaces de posar-se d’acord, això no és pluralitat sinó feblesa. Vist des
de fora, doncs, que Reagrupament i Solidaritat no s’hagin entès decep i sembla,
en principi, un error greu.

Val a dir, però, que en ocasions
la duplicitat de marca sí que amplia i consolida el mercat. De fet, al nostre
país hi ha dues forces polítiques que magrat provenir de tradicions prou
allunyades, una d’arrel obrerista/seixanta-vuitista i l’altre  de base catòlica i catalanista, han
coïncidit en pràcticament totes les decisions importants preses els darrers
trenta anys. Comparteixen, des dels sues origens, la militància anti-franquista
de segona fila, el rebuig al comunisme, una certa admiració pel model social
nord-europeu i l’adhesió incondicional a la monarquia Juancarlista. L’únic que
canvia és el relat, el discurs, l’estètica, fins i tot. Però voten el mateix
sempre que cal, des del referèndum de 1978 fins al de l’Estatut, passant per la
Constitució europea o la OTAN (sí, també la OTAN).

Ara segueixen posant-se d’acord
alhora de reformar el mercat laboral, definir el model educatiu i
d’infraestructures o afirmar que de referèndum d’auotdeterminació, ara per ara,
res de res.

Tot i això, i aquí rau el secret
del seu èxit, només molt de tant en tant aparquen el suposat antagonisme i
escenifiquen que no estan tant lluny. Com quan s’asseuen junts a acomiadar-se
d’en Jaun Antonio Samaranch, un amic comú. I és que, en el fons, són dues cares
de la mateixa moneda, dos envoltoris pel mateix producte, una falsa rivalitat
que garanteix als poders econòmics i als sectors més influents del país que,
mani qui mani, tot està sota control.