Adam Majó
Xuts a pals
Líbia: tres tampocs
declaració de guerra del que aleshores era primer ministre britànic, Neville
Chamberlain, del tres de setembre de 1939. És una lliçó impagable de
solemnitat, humilitat i contenció britàniques; busqueu-ho al youtube, val la pena. Ara aquest tipus de coses es fan de
forma molt més barroera, amb eufemismes (com això de la Zona d’exclusió aèria), amb arguments
humanitaristes que ningú s’acaba de creure i amagant la veritable naturalesa d’allò
que es decideix: bombardejar, destruir, matar. D’aquesta manera, el congrés
dels diputats espanyols va aprovar ara fa 15 dies participar en la guerra de
Líbia, i ho va fer gairebé per unanimitat, amb el suport explícit d’ICV i ERC (ho havia de dir). No obstant això, som
molts els que déiem que No a la guerra quan parlàvem de l’Iraq i diem que
tampoc quan es tracta de Líbia. I
ho fem per tres raons, com a mínim.
1.El principi de precaució. Sabem
que el règim del Coronel Gadaffi no és cap democràcia (com el de Qatar, el Congo
o la Xina, entre molts d’altres) però no sabem massa res dels rebels, ni d’on
han sortit, ni quin model proposen, ni a quins interessos responen. Correm
clarament el risc que el remei (la guerra) sigui pitjor que la malaltia (aquesta
dictadura) i, quan es tracta d’utilitzar la violència, el principi de
precaució, de no actuar si no s’està molt segur que s’evita un mal major, ha de
prevaldre sempre.
2. La legitimitat. França, el
Regne Unit o els Estats units, els països que participen i lideren l’ofensiva a
través de l’OTAN, porten a l’esquena tants anys de doble mural i d’abusos
colonials i post-colonials (des d’Algèria a l’Iraq, passant per Malàsia, el
Vietnam, Indonèsia o mig continent africà) que han perdut tota legitimitat per imposar,
suposadament, la democràcia i la llibertat. Els mateixos que venien armes a en
Gadaffi fa quatre dies (també el Regne d’Espanya) i que tenen excel.lents
relacions amb règims despòtics com els de Guinea Equatiorial o Bahrain, ens
diuen ara que no poden suportar tanta injsutícia. L’ús de la violència no pot
ser un tabú del que no es pugui parlar, però requereix molta més prevenció,
coherència i equanimitat de la que han demostrat els que ara llençen bombes
sobre Líbia.
3. La justificació. Donar suport
a una intervenció militar espanyola a qualsevol lloc del món, i encara més quan
s’utilitzen mitjans extraordinàriament sofisticats i costosos com és el cas,
ajuda a justificar l’existència d’unes forces armades absolutament
sobre-dimensionades i consumidores d’enormes quantitats de diners públics. Els
mateixos diners públics, recordem-ho, que es retallen a la sanitat o
l’educació.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!