Adam Majó

En un punt determinat de la història, la superioritat tecnològica, econòmica i militar permeté a les potències europees (més tard s’hi afegiren els Estats Units d’Amèrica)  estendre el seu domini arreu del món. Primer establiren colònies ens territoris habitats per pobles amb un nivell de desenvolupament tecnològic equiparable al nostre paleolític o neolític, molts dels quals foren directament exterminats. Posteriorment, l’expancionisme europeu/occidental acabà topant amb pobles i civilitzacions que fins no feia gaire havien anat per davant també a nivell econòmic, científic i militar. Vells imperis amb cultura escrita mil·lenària, com el xinès, el Mogol (a l’Índia), el turc,  el persa, l’àrab, el japonès o fins i tot el rus, visqueren l’imparable hegemonia occidental no només com una amenaça als seus interessos econòmics i polítics, sinó també com una humiliació difícil de pair. L’Europa cristiana, bruta i bàrbara tenia la capacitat no només de plantar-los cara sinó, fins i tot, d’imposar-los les seves normes i condicions gràcies a la potència econòmica i militar proporcionada per la revolució industrial.

La primera reacció de molts d’aquests pobles fou el tancament, l’aïllacionisme, que de seguida va topar amb els interessos comercials i extractius d’occident. Per això les anomenades guerres de l’opi, que obligaren a la Xina a obrir ports als vaixells occidentals, la pressió de l’armada nordmericana per imposar la fi de l’antioccidental  període Edo japonès, o l’esclafament de l’aixecament indi de 1857 que donà lloc a l’etapa colonial britànic. Primer els russos, amb Pere el gran, desperés els japonesos, amb el periode Meiji, i més tard i de forma també convulsa, xinesos i indis, tots han acabat adoptant els patrons de desenvolupament del model industrial d’arrel capitalista tot i mirant de mantenir, això sí, una certa independència cultural i ideològica i sense renunciar a la possibilitat de competir i vèncer a l’occident materialista i post-cristià en els camps on els sigui possible.

Aquest repte, el d’afrontar l’amenaça occidental, no només ha produït i produeix encara ara moments i situacions de tensió entre els dos mons, sinó que n’ha provocat i en provoca, també, en clau interna. La decisió de trencar amb el passat tradicional i adoptar esquemes i pautes de comportament pròpies de la revolució liberal capitalista va produir resistències a casa nostra mateix (les guerres carlines), als Estats Units (la guerra de secessió), al Japó (amb les revoltes samurais) i també i sobretot al món islàmic. Ja des del segle XIX, les diverses corrents de l’anomenat integrisme islàmic s’enfronten no només al colonialisme i al neo-colonialisme occidental, sinó també al nacionalisme laic (de dretes i d’esquerres) que intenta trobar l’equilibri entre l’acceptació de la influència occidental i la preservació de l’autonomia política i cultural. En això estem, i occident només pot ajudar-hi fent de bon grat el què només fa si l’obliguen: renunciant a explotar en condicions abusives aquests territoris i la gent que hi viu i mirant de demostrar, així, que entesa no vol dir submissió.