Adam Majó

“Qui no ho ha vist no es pot imaginar l’espectacle marevellós d’un poble passant, de sobte, de l’esclavitud a la llibertat” Així descrivia Emilià Martinez Espinosa la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. L’Emilià, ferroviari i sindicalista, de la CNT, fou el darrer alcalde republicà de Manresa, en els moments més difícils, just abans que entressin els feixistes. Ell sabia perfectament que la República no suposaria la fi de l’explotació de la classe treballadora, ni l’establiment immediat de la societat d’homes responsables i conscientment lliures que tant havia somiat, no obstant això, no tenia cap dubte que era un pas inequívoc en la bona direcció i que obria la possibilitat de seguir anant molt més enllà.

Dic això perquè penso una cosa semblant de la Independència, de l’assoliment d’un estat propi per a la nació catalana (en un món, recordem-ho, en el qual els estats són els únics subjectes de sobirania polítca a nivell internacional). Estic convençut que fins i tot en el pitjor dels casos, en que el procés cap a la independència el liderés la burgesia autòctona i no signifiqués un canvi en profunditat en l’estructura social del país/països, fins i tot en aquest cas, la independència tindria repercussions indubtablement positives per a les classes populars. Tan sols pel fet de desempallegar-nos de la càrrega política i financera  que suposa la carcassa del Regne (ministeris anquilosats, casa reial, radialitat viària i ferroviària, aeroport central sobredimensionat…) i deslliurar-nos d’una vegada per totes d’una pila d’estructures anacròniques, cares i prescindibles (el concordat amb el vaticà, la Guàrdia civil o les colònies africanes, per exemple…) ja valdria la pena. Però si, a sobre, des de l’Esquerra Independentista tenim la força, i la voluntat!, per participar i influïr en el procés, les possibilitats són extraordinàries; encara més si tenim en compte que la superació de l’actual  marc legal demanaria l’organització, la mobilització i la ilusió de centenars de milers de persones, milions segurament, amb tot el potencial transformador que tot això representa.

Sempre he pensat, i em creia que no era l’únic, que l’independentisme d’esquerres no responia a la simple suma de dues inquietiuds, la nacional i la social, per dir-ho així, sinó a la convicció profunda que la independència ja seria, per ella mateixa, un pas endavant potent i ben dirigit. 

És per això que mai m’ha fet por treballar amb altres persones i col.lectius que defensen  honestament la sobirania política de la nació catalana encara que no ho facin des dels mateixos principis socialistes que l’EI.