Adam Majó
Xuts a pals
Insistim-hi: Manresa-Barcelona en tren, 45 minuts.
quedar ni un sol cotxe amb motor de combustió a les ciutats europees. El seu
lloc l’han d’ocupar els vehicles elèctrics: uns quants de particulars, pocs, i
molts de col.lectius, trens i tramvies, destinats a ser el mitjà preferent en
la gran majoria de desplaçaments que no es puguin fer a peu o en bicicleta.
Això no ho ha dit una colla de Hippies reunits al voltant del foc i amb les
finestres tancades sinó la mateixa Comissió europea, el govern de la Unió.
Podem creure que és una previsió irrealitzable i excessiva (com s’ha dit des
de la indústria de l’automòbil) o
que arriba tard i ajorna solucions necessàries i urgents (com es diu des de l’ecologisme).
Ens pot agradar més o menys, però el què ja ningú no discuteix és que l’actual
nivell de consum d’energia vinculat a la mobilitat és insostenible, tant pel
medi ambient (es veu que el planeta s’escalfa), com per les nostres butxaques,
i, sobretot, no és un model extensible a totes aquelles àrees del món (l’Àsia
sobretot) on pretenen, també, incorporar-se a la societat de consum on tant ens
agrada viure.
Els darrers trenta anys al
corredor que va de Barcelona a Puigcerdà passant per Manresa les inversions públiques i privades en
infrastructures viàries ha sigut espectaculars (desdoblaments, rondes, túnel
del Cadí, autopista de Terrassa, pota sud de l’N-II, ampliacions diverses,
etc…). Malgrat això, els embussos i l’accidentalitat es desplaçen i es
transformen, però mai desapareixen del tot. Ens hem obsessionat a buscar la
forma de gestionar l’afluència creixent d’automòbils a les carreteres
fent-els-hi més i més espai, sense acabar de sortir-nos-en. Potser caldria
canviar el paradigma i fer exactament el contrari: enlloc d’incentivar l’ús de
l’automòvil, mirar de treure cotxes de la carretera oferint alternatives més
barates, més segures i menys contaminants. Si a les darreries del franquisme es
va eliminar la línia de tren que arribava a Berga i des d’aleshores, amb
governs de CiU, del PSOE, del PP o amb el tripartit, s’ha seguit insistint en
fer quadrar el cercle de la mobilitat per carretera, ajornant indefinidament
les inversions en ferrocarril, ara és l’hora d’invertir la tendència.
Agafant el cas concret del tram
de la C55 entre Manresa i Abrera, és evident que hi calen inversions puntuals
que en disminueixin la perillositat, però sense perdre de vista que la primera
prioritat per aquest territori i la gent que hi vivim és i ha de seguir sent el
conjunt d’actuacions (perfectament identificades) que ens han de permetre,
algun dia no molt llunyà, agafar el tren a Manresa i plantar-nos al centre
de Barcelona en 45 minuts.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No entenc tanta obsessió amb un tren direcció SEMPRE a Barcelona (+ area urbana), sincerament perquè no puc anar amb tren a Lleida, Cervera, Berga (com abans i fins 1972 podies anar fins a Guardiola de Berguedà), Vic o Girona? Perquè no hi ha més horitzontalitat? Perque sempre a “Can Fanga”? Tan necessari és per una ciutat com Manresa anar sempre cap a Barcelona?
Jordi i cia,
Deixo el link de la pagina de green eMotion project, una de les iniciatives per promoure el vehicle elèctric que finança la Unió Europea.
http://www.greenemotion-project.eu/home/index.php
D’entrada hi participa un matxembrat de socis impressionant (des d’ajuntaments, empreses del ramde l’automoció, empreses del ram de les renovables fins a Unviersitats de varis llocs), cosa que no se si m’agrada o no… Tot és un principi, però penso que per a la magnitud de l’assumpte s’hi dediquen pocs diners. I aquesta és la mare de tots els ous… si volem vehicles elèctrics eficients, cal posar diners sobre la taula per desenvolupar bateries eficients (que de moment no ho són prou, i aquesta és la clau!). I si el 2050 tots els vehicles han de ser elèctrics, cal tenir clar d’on es treu l’energia per fer-los moure. Al cap i a la fi, si per moure’ls fem servir electricitat generada a centrals tèrmiques (del tipus que sigui) o nuclears, l’únic que fem és canviar el problema (la combustió!) de lloc… per tant penso que s’han d’abocar diners també a la recerca en el camp de les energies renovalbes… i arribats a aquest punt, ja tornem a tenir aquí l’etern i apassionant debat energètic!!!