L’espai urbà és un bé escàs i per això quan se’n fa un ús privatiu (aparcar-hi el cotxe, per exemple) se n’ha de pagar un preu. Als Estats Units d’això se’n van adonar fa més de 80 anys!, quan van aparèixer els primers parquímetres. A Manresa encara hi ha gent que no ho acaba d’entendre.
Adam Majó
Xuts a pals
17 de novembre de 2011
3 comentaris
Música gratis
És molt possible que si algú es posés a regalar moniatos a la Plaça Sant Domènec, per exemple, tingués un bon èxit i en fes via a gran velocitat. Passa el mateix amb la programació musical a bars, sales i places de la ciutat, que, quan l’entrada és gratuïta, s’omplen però quan fan pagar, ni que sigui poc, l’assistència, moltes vegades, disminueix radicalment. Les coses gratis ens agraden, no hi podem fer més. Ara bé, el què no hauríem de fer és auto-enganyar-nos i arribar a conclusions errònies a partir de dades esbiaixades. Vull dir que el fet que ens prenguin els moniatos regalats de les mans, i que omplim l’aforament de locals amb musica gratis, no pot porta-nos a pensar que hi ha una excel.lent demanda d’aquest tubercle, o una consolidada afició a la música en viu, sense tenir en compte l’inevitable factor preu. Doncs bé, sembla que en un altre àmbit algú sí que va fer aquesta estranya regla de tres i, lògicament, els resultats no han estat els esperats. Em refereixo a l’aparcament de vehicles al centre de la ciutat. Algú va pensar que, com que les places en superfície i gratuïtes van molt buscades, construir enormes i caríssims aparcaments seria una bona idea. Per això es van preveure i construir el dels Quatre cantons, que mig funciona, el de la Reforma, que no arrenca, i el de les Escodines, a la Via Sant Ignasi que, si bé està pràcticament acabat i s’hauria d’haver inaugurat ara fa un any, ningú té pressa per començar a explotar-lo.
És veritat que els aparcaments de pagament a Manresa són cars i que si no ho fossin tant segurament tindrien més acceptació, però també ho és que la seva construcció a costat molts diners (sobretot, ja ho sabem, el de la plaça de la Reforma) i que a Manresa i al Bages encara no hem interioritzat que l’espai urbà, lliure o edificat, és escàs, i que si es vol utilitzar per un ús estrictament privat (deixar-hi un automòbil, per exemple) cal assumir-ne un preu. El cert és que a Manresa el cotxe és molt menys imprescindible del què ens hem pensat durant anys i per això, abans de pagar per aparcar, són molts els que prefereixen caminar una mica, anar amb bus o, fins i tot!, agafar la bicicleta.
Els encarregats de preveure el futur i anticipar-s’hi es van equivocar. Van pensar-se que per millorar la mobilitat i per atreure gent i iniciatives al centre calia, sobretot, fer aparcaments (típica mentalitat segle XX) quan, en realitat, el què cal, entre d’altres coses, és donar espai i mitjans al transport públic, als vianants i als vehicles amables i no contaminants. Ara, a Manresa, després de 20 anys, caldrà renovar la concessió del servei de bus urbà i serà un molt bon moment per replantejar-nos el model i fer propostes que situïn el transport públic, per tot-hom, eficient energèticament i segur, en el centre de les prioritats en matèria de mobilitat. Posant en marxa d’una vegada el carril bus, per exemple.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!