Adam Majó

Xuts a pals

21 de gener de 2013
0 comentaris

Herois del seu temps

El dissabte 19 de juliol de 1924 una enorme manifestació, de les més grans viscudes fins a les hores, acomiadava pels carreres de Barcelona el fèretre del què segurament ha estat el dramaturg i poeta més popular de les lletres catalanes, Àngel Guimerà. No és estrany, des de finals del segle XVIII fins a principis del XX, i gràcies a la generalització de l’escolarització i a l’extensió de l’impremta industrial, la literatura es popularitza i els escriptors esdevenen personatges coneguts, referents a imitar, herois del seu temps; fins al punt que els pares i mares de classe mitja patien perquè els seus fills passaven massa hores submergits en les pàgines de les novel·les que els omplien, pensaven, el cap de pardals i ximpleries (una mica com fa quatre dies amb la tele i ara amb la play). Feu la prova, mireu de recordar noms del segle XIX, només us sortiran homes i tots seran o gent de lletres o militars o compositors, els referents que reempleçaren les figures que havien acaparat l’atenció popular des de l’edat mitjana fins a la il.lustració: clergues, verges, màrtirs, nobles i reis.

Durant el segle XX, els segle de les masses, sorgeixen nous líders, nous símbols populars, nous herois vinculats a grans moviments polítics i a dues noves industries en expansió, el cinema i la música gravada i comercialitzable. Apareixen els actors i actrius de cinema i els músics i cantants del pop i el rock, que transformaran amb el seu exemple els valors i els gustos estètics de milions de joves i no tan joves. Els herois del segle XX, d’una societat progressivament secularitzada, hàbida de consum i desitjosa de transformar-se i progressar, ja no són els militars ni molt menys els sants i les verges de les estampetes, però tampoc ho són, o cada vegada menys, els escriptors i els intel.lectuals, superats en referencialitat popular per altres formes de comunicació molt més impactants.

I aparèixen, finalment, a partir de la segona meitat del segle i cada cop amb més força, uns nous herois que no basen els seu prestigi en la capacitat de millorar la societat, de fer-nos més savis, d’elevar-nos l’esperit o de fer-nos somiar desperts. La seves úniques virtuts són la força física, l’habilitat psicomotriu, l’esperit competitiu i la defensa d’uns colors arbitraris en esdeveniments tant programats com intranscendents. Em refereixo, és evident, als esportistes, els únics personatges no de ficció que reconèixen els infants de la nostra societat a garirebé qualsevol racó del món. Herois com en Messi o en Jormet que triomfen en en una societat que considera avorrida la cultura i funesta la polítca, una societat escarmentada pels excessos del segle XX que prefereix refugiar-se en la banalitat i el culte al cos, a l’individualisme i a la llei del més fort.

 

L’anonimat
31.12.2013 | 8.08
Esborrar rastres
21.06.2017 | 12.51
La plaça gran de Calaf
29.08.2017 | 12.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.