Adam Majó
Xuts a pals
Segur que va ser una guerra civil?
Segur que no heu sentit a parlar de la guerra civil francesa de 1940-45. Tot i que sabeu que una part gens menyspreable de la població francesa col.laborà activament amb el règim pro-nazi de Vichy o directament amb les forces d’ocupació alemanyes. De la guerra civil holandesa, la que a la primera meitat dels anys quaranta del segle passat va enfrontar a partidaris de la unitat d’acció amb Alemanya i als anti-feixistes, amb el resultat de milers morts, la majoria jueus, tampoc en deveu haver sentit res. Ni dels centenars de milers de ciutadans de la Unió Soviètica que van lluitar al costat de la Whermarch contra l’exèrcit roig. O dels milers, milions segurament, d’habitants de l’anomenat tercer Reich víctimes del seu propi govern. O dels molts danesos, noruecs, letons, flamencs, croates o bosnians (musulmans, sí) que combateren a les Wafen SS contra els exèrcits que pretenien alliberar el seu mateix país. De fet, tenint en compte que hi havia ciutadans de pràcticament tots els estats lluitant en els dos bàndols enfrontats, no són pocs els historiadors que parlen, directament, de guerra civil europea. Però ningú gosa parlar de guerra civil francesa, holandesa o, encara menys, russa. Això no. Són guerres d’alliberament, en que en una banda hi ha els que defensen la pàtria -en diuen així- i en l’altre els que l’ataquen, des de fora, encara que comptin amb la col.laboració de gent del país i encara que aquests, els col.laboracionsites, siguin molts, moltíssims en alguns casos.
És a dir que, encara que una partde l’exèrcit i la policia acabi treballant per l’ocupant, encara que els morts civils causats per les tropes amigues siguin superiors a les causades per l’invasor –com va passar a França- i encara que en el posicionament a favor o en contra de cada un dels dos costats s’hi barregin qüestions ideològiques i polítiques rellevants, tot i això, es considera que si el govern democràticament constituït i la majoria de la població estaven en un mateix bàndol i l’atac procedeix inicialment de l’exterior, no es pot parlar de guerra civil sinó d’agressió externa. És el que va passa a França, Holanda o Dinamarca durant la Segona Guerra Mundial. I és el que va passar també a Catalunya ( i en certa manera als Països catalans) des del juliol del 36 fins al febrer del 39.
Si a tots aquests països, on la guerra va comportar enfrontaments fratricides, no en diem guerra civil, perquè el factor que preval és el de l’origen extern de l’atac principal, a Catalunya, on les institucions i la majoria dels ciutadans i ciutadanes s’oposaven a l’alçament feixista, tampoc hauria de ser encertat parlar de Guerra civil. Una altre cosa és que ens entestem a mirar-nos el conflicte com si la República espanyola fos un estat-nació homogeni i cohesionat, tal i com a tants espanyols, europeus i americans els agrada pensar, i com si l’anomenada qüestió catalana hagués tingut un paper irrellevant en l’aixecament militar i el General Franco no fos un nacionalista espanyol fanàtic i imperialista.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure si entre tots aconseguim erradicar aquest terme construit pel feixisme franquista. Com a mínim erradiquem-lo del nostre llenguatge i després ja intentarem convèncer a la resta de la societat. I el mateix passa amb “franquisme”, mot que aporta alguna cosa però que emprat compulsivament només serveix per emmascarar els components ideològics feixistes del “franquisme” i per presenatr-lo com un règim diferent del que tothom sap que era “feixisme”
Algunes petites victòries (una mica personals, hehe):
http://bloccampusbellvitge.ub.edu/2007/11/08/els-efectes-psiquics-de-la-guerra-del-36/
http://www.comb.cat/Upload/Documents/575.PDF
Per cert, jo també plantejaria el debat de sobre fins quin punt el terme “civil” també emmascara el què va ser, també molt clarament, una guerra “de classe”. Encara que això de “civil” hagi pogut ser utilitzat internacionalment en aquest sentit, també podríem ser crítics i vanguardiatses 😉 De fet, devem ser dels pocs casos a nivell europeu on un conflicte bèl·lic contemporani ha tingut un caràcter tan clarament marcat de confrontació entre “blocs” socials.