Adam Majó

PP Un candidat que és un insult a la intel·ligència dels seus votants, cap incorporació minimament atractiva i una campanya agressiva que només convenç als convençuts no poden ser un error. És evident que l’aposta de la FAES, el Palco del Bernaveu i l’IBEX35 era concentrar el vot a Ciutadans.

CUP Tres factors explicarien la devallada: primer, els votants d’ERC que l’any 2015 no van voler votar en Mas han tornat a casa (o han votat Puigdemont!). Segon, l’efecte David Fernández s’ha anat esvaint. I tercer, més d’un ha tingut la sensació que amb la CUP tot és massa complicat (allò del Croissant de xocolata). El primer és estrictament extern i tenia, per tant, difícil solució. Els altres dos, en canvi, són conseqüència de decisions polítiques pròpies vinculades, en un cas, a la voluntat de renovar constantment les cares públiques i, en l’altre, a la dificultat per acceptar i gestionar la naturalesa transversal del moviment independentista.

CeC A tot Europa l’esquerra a l’esquerra del què queda de la socialdemocràcia fa anys que té problemes per fer creïble una alternativa a l’actual estat de coses més enllà de la oposició a les mesures més antisocials i a denunciar la corrupció. Atribuir els mals resultats de l’esquerra desvinculada de l’independentisme a la centralitat de debat nacional és autoenganyar-se. Més encara quan tots sabem que des d’un govern autonòmic la capacitat de fer polítiques socials i econòmiques gaire diferents a les fetes fins ara són més que limitades (per això en 23 anys de govern Pujol els sindicats mai van convocar-li una sola vaga general en contra).

PSC La sucursal catalana del PSOE es va plantejar dos objectius incompatibles: seduir als catalanistes espantats per les porres i l’apocalipsi econòmica anunciada i, alhora, recuperar votants fugats a Ciutadans. Ja es veu que tot no pot ser,  que l’efecte Espadaler (si és que tal cosa existeix) és incompatible amb el discurs i el to d’en Borrell, i a l’inrevés.

ERC Dos són els punts dèbils del vell partit republicà: L’excessiva dependència d’Oriol Junqueras i una línia argumental massa centrada en un republicanisme que hores d’ara ja no és patrimoni exclusiu. La incorporació de cares noves (molt bé, en Ruben Wagensberg) haurien pogut servir per definir una alternativa d’esquerres engrescadora, però la nefasta campanya ho han impedit. L’autocompassió i el plany, per justificats que estiguin, en política mai funcionen.

JxC Paradoxalment, la CUP, obligant en Mas a plegar i facilitant l’aparició d’un nou lideratge, va fer possible el què semblava impossible, renovar l’espai hereu de la denostada convergència i permetre-li tornar a estar en condicions de liderar el govern de la Generalitat. L’ex-alcalde de Girona encarna l’individu normal convertit en heroi sense a contracor, i això sí que funciona.

Cs. Un partit que va néixer apadrinat per suposats intel·lectuals progressistes i amb un discurs aparentment cosmopolita i universalista ha acabat aglutinant el vot espanyolista més conservador i convertint-se en el refugi identitari de milers de catalans amb origen personal o familiar a les Espanyes. Ara, el seu perfil dretà i espanyolista els ha permès guanyar un milió de vots però, a la llarga, els durà inexorablement a la desaparició.