Adam Majó

Xuts a pals

18 de setembre de 2019
0 comentaris

Sant Corneli, colònia minera

a veure uns amics a qui agradava portar-nos a menjar en llocs on no era fàcil acabar-te tot el què et posaven a taula. Complien al peu de la lletra el cànon bilbaí (eren del barri de Santutxo) i de manera elegant però efectiva els agradava deixar clar que a menjar i a menjar molt no els guanyava ningú. Farts de patir humiliacions, vam voler tornar-nos-hi i  dur-los a un lloc on ens havien dit que era impossible fer net amb tot el què et portaven: el Restaurant Santa Bàrbara de Sant Corneli (municipi de Cercs), amb fama d’afarta-pobres però on -si com a mi us agrada la cuina de pagès- tot ho trobes bo. El poble de Sant Corneli d’aquella època el recordo extraordinàriament evocador, amb aquelles casetes arrenglerades que semblaven tretes del Gal·les de How green was my valley, la carretera de revolts i estimballs que t’allunyaven físicament i espiritual de la civilització  i les muntanyes impertèrrites recordant-nos qui cony manava aquí. Alhora, però, el poble, l’antiga colònia minera, presentava un aspecte decadent i trist, amb els boscos rostits per la pluja àcida causada pel sofre que emetia la central tèrmica aleshores encara en funcionament, amb el record dolorós de l a fi de l’activitat minera encara molt viu –la darrera mina havia tancat definitivament l’any 1991-,  amb molts habitatges malmesos i abandonats i amb pràcticament tots els serveis i equipaments desmantellats.

Aquest estiu hi he tornat a anar, a Sant Corneli, un quart de segle després, i me n’he endut una més que reconfortant  sorpresa. L’actual Museu (amb incursió subterrània inclosa) és de primer nivell,  capaç de explicar l’activitat minera i la seva història des de tots els vessants i alhora de traslladar al visitant la grandesa i l’èpica de la mineria. Una d’aquelles professions que, a causa del perill, les dificultats i l’aïllament que requereixen, exigeixen molta implicació física i emocional i generen, en conseqüència, una potent i fascinant càrrega identitària, amb símbols, himnes i rituals compartits, potents i sentits.

Més enllà del museu (aneu-hi, hi insisteixo) el poble, si més no a l’estiu, presenta un aspecte esplèndid, amb la majoria de cases arranjades i cuidades, amb un nou hotel i un bar/botiga que fan companyia al mític Restaurant i amb els carrers i l’espai públic que es confonen de forma equilibrada i acollidora amb la natura que els envolta. Només un indret sembla no haver-se sabut adaptar als nous temps: el camp de futbol, al capdamunt del poble, amb herbes de mig metre d’alçada que en certifiquen la manca d’ús. Observant-lo no vaig poder evitar posar-me a la pell dels nanos dels equips de futbol de la plana, del baix Berguedà o de més avall, que un diumenge d’hivern s’enfilaven carretera amunt fins arribar a aquell camp de muntanya per jugar, amb la sola protecció de la parella de la Guardia Civil, davant un públic local que, menys macos, els devien dir de tot i de ben a prop. I és que si durant la dictadura –i després- el Barça, deia en Vázquez Montalban, era l’exèrcit desarmat (sic) de Catalunya, l’equip de futbol de Sant Corneli ho devia ser, segur, de la colònia minera. Altres temps, altres futbols.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.