Adam Majó
Xuts a pals
Cent disset milions, d’euros.
Cent disset milions d’euros, això
és el que ha invertit l’administració, l’Ajuntament, la Diputació, la
Generalitat, el govern del Regne i la Unió europea, al nucli antic de Manresa
els darrers deu anys. Aquí hi ha de tot: la Seu, els nous jutjats, la façana
posterior de la casa consistorial, les places Sant Ignasi, Gispert, Clavé o
Valldaura, la Reforma!, el camí dels corrals, el carrer de Sant Bartomeu, les
subvencions a la reabilitació d’habitatges, la passera, les millores al casal
de les Escodines, els habitatges dels quatre cantons o el carrer Montserrat i
algun projectet social com el Dinamo. Cent disset milions són molts diners, el
doble, gaire bé, del pressupost municipal anual d’aquesta ciutat. Doncs
bé, malgrat aquesta injecció
continuada i sense precedents de diner públic, el cert és que el nucli històric
(Barri antic, Escodines i Remei) segueixen sent l’àmbit de la ciutat amb més
habitatges buits, on més comerços i empreses han tancat i on la renta per
càpita dels seus habitants és més baixa.
Així doncs, en què s’ha fallat?
Perquè, evidentment, alguna cosa no s’ha fet prou bé si la relació entre esforç
econòmic i resultats concrets és la que és.
Telegràficament:
1. S’ha tingut una visió
excessivament arquitectònica de la rehablitació d’un barri. S’ha pensat que
enderrocant i construïnt edificis o millorant l’aspecte de la via pública n’hi
hauria prou per capgirar una dinàmica negativa que venia de lluny.
2. S’ha menystingut l’impacte de
les obres. Un dels motius pels quals més gent ha marxat del barri ha estat,
precisament, les mateixes tasques
de rehabilitació. Edificis i carrers buidats a l’espera d’una actuació que no
arriba mai (com al Barreres o el Vallfonollosa), obres que s’eternitzen i
màquines, soroll i rases durant anys i anys han acabat amb la paciència de més
d’un.
3. No s’ha fet cap aposta
estratègica important. Els Jutjats o el Conservatori de música, els dos grans
edificis públics del barri, ja hi eren anteriorment. En canvi, no s’ha portat
cap nova activitat que generi un moviment significatiu de persones. Es va
deixar passar laocasió de portar-hi la universitat, en el seu moment, i tampoc
s’hi ha volgut ubicar, més recentment, ni la delegació d’educació -ha anat a la
carretera de Vic- ni el viver d’empreses i els serveis de promoció econòmica
–al Palau Firal-.
4. S’ha crescut excessivament a la perifèria de la ciutat (a
la Nova Parada, per exemple) i això ha desviat inversió privada que hagués
pogut anar a parar al centre històric. Tot plegat, per augmentar,
temporalment, els ingressos
municipals i per la obsessió pel creixement demogràfic.
En seguirem parlant.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Demostra que, per part dels qui tenien i han tingut les eines per fer-ho, no hi ha hagut voluntat suficient de recuperar el centre de la ciutat, que no hi han hagut idees i que el binomi “inversió urbanística-netegem la façana” no és suficient.
Sociològicament parlant, la recuperació urbanística s’ha desenvolupat al mateix temps que l’arribada de nouvinguts a la ciutat i ja sabem que els perjudicis derivats poden haver frenat iniciatives privades, però sense ser demagògics preguntem-nos: quants dels urbanistes, polítics o no, viuen al centre històric, quants han apostat per viure al barri antic, escodines…etc. i quants viuen a les Bases, Parada, Passeig, Cal Gravat… la resposta és massa desequilibrada per no tenir-la en compte, crec que és simptomàtic del què passa al casc antic, el volen, s’hi inverteix, però no farda ni ho farà, així el bo i millor de la ciutat es trasllada a les nous centres.
I podriem fer el mateix símil amb l’educació, quants dels nostres polítics “d’esquerres” aposten per l’educació pública de debó, jo ens sé de molts que porten els nens a la concertada, privada… diuen que és pel bé dels seus fills. Incoherent i egoista.
De igual forma la classe política dirigent (“d’esquerres”) privatitza la gestió de la sanitat pública i s’omple el pap defensant-la mentre, a nivell personal, paguen Mútues privades, que escurçen les esperes.
Vaja, en tots tres casos els perjudicis ètnics condicionen el resultat dels beneficis de l’inversió pública.
Aquesta desvinculació humana, de barri, lluny de ser un valor d’objectivitat analítica, incapacita i deslegitima als polítics i els hi resta part de l’implicació que necessiten en un procés de rehabilitació integral.