Adam Majó

La Sagrada Família, la Boqueria, els bars de tapes, els migdies assolellats, la Pedrera, el Port, el Barça, la Rambla, Gràcia…tot o quasi tot el què fa única i atractiva Barcelona ja hi era fa trenta anys, quan els turistes ni venien ni se’ls esperava. De fet, molts d’aquests atractius de la ciutat eren força més “autèntics” i interessants del què ho són ara. Així, doncs, què va passar? perquè van començar a venir? van ser els Jocs Olímpics? Sí però no. Els jocs duren un mes i res no et garanteix que la gent torni a venir després de la cerimònia de cloenda. De fet, hi ha moltíssims exemples arreu del món de grans esdeveniments amb molta repercussió mediàtica puntual que no han canviat la tendència de les ciutats que els han acollit. En realitat, allò que ha fet atractiva Barcelona –a més dels seus referents icònics- són les actuacions realitzades per l’administració al llarg de molts anys destinades, no tant als forasters, sinó als mateixos barcelonins i catalans en general. Modernització i ampliació de la xarxa de transport públic, més parcs, espai públic de qualitat, rehabilitació d’edificis (Barcelona posa’t guapa, recordeu?), platges netes, equipaments culturals potents, més i millor atenció mèdica, bones escoles, més biblioteques… Amb tots els errors i mancances que vulgueu, la capital del país va saber aprofitar el flux de capital públic i privat que li arribava per millorar de forma notable les condicions de vida dels seus veïns i veïnes i això, de rebot, ha aplanat el camí pel turisme.

I és que quan anem a veure món, no tenim en compte només, ni sobretot, els monuments imprescindibles, aquells que ja hem vist 3000 vegades a la tele o al facebook dels amics que hi ha estat abans que nosaltres, busquem, cada cop més, experimentar com es viu en un lloc diferent al nostre, imaginar-nos com deu ser llevar-se tot l’any en aquella ciutat (d’aquí, bona part de l’èxit de l’Airbnb). I ens agrada que això sigui en positiu, que en aquella ciutat s’hi passegi, s’hi compri i s’hi mengi de gust. Barcelona agrada perquè fa la sensació  que s’hi viu bé, que els parcs i places són còmodes i bonics, que els serveis de tota mena funcionen, que la convivència és bona, que l’oferta cultural, comercial i gastronòmica és potent o que les desigualtats socials són inferiors a molts altres llocs del món. Nosaltres sabem que la realitat és bastant més complexe i que allò que capta un visitant en una setmana no és el mateix que el què viuen i pateixen els veïns i veïnes permanents, no obstant això, els turistes no són (som) rucs del tot i Barcelona agrada, també, als mateixos catalans i catalanes.

Atreure turisme, al segle XXI, es fa amb les mateixes eines que s’atreu residents permanents. Això és bo, perquè en un lloc on hi ha poc turisme, la seva promoció passa, justament, per millorar les condicions de vida dels veïns i veïnes. Però també té un perill evident, perquè en una societat on la mobilitat residencial és relativament lliure i on l’habitatge està fortament condicionat per les lleis del mercat, quan en un lloc s’hi viu bé, la demanda d’habitatge augmenta i, clar, el preu també. Fins al punt que alguns dels veïns pels quals es van introduir determinades millores urbanes o socials, acaben sent expulsats com a conseqüència, precisament, d’aquestes mateixes millores. Tant és així, que en algunes ciutats i barris populars dels Estats Units, el veïnat s’oposa a inversions públiques en els seu propi barri per por que això acabi comportant un augment del preu dels lloguers. Dramàtica paradoxa.