Adam Majó
Xuts a pals
El temps els donarà la raó (o no).
Díuen, al departament d’urbanisme
de l’Ajuntament de Manresa, que tot plegat és un problema de paciència, que
d’aquí uns anys veurem determinats projectes recents amb uns altres ulls i que
fins i tot la nova plaça de la Reforma o el parc d’en Vila-Closas (modificat o
no) ens acabarà agradant .
És cert que hi ha casos
emblemàtics d’obra pública que genera rebuig i incompensió al primer moment i
acaba convertint-se, a la llarga, en un referent estimat per veïns i visitants.
La torre Eiffel de París en seria, segurament, el cas més conegut i
paradigmàtic. Però no és menys veritat que també són nombrosos els casos en què
el temps no aconsegueix capgirar la mala accceptació inicial. Com la plaça dels
Països catalans, darrera (o davant) de l’estació de Sants de Barcelona, una dels primers exemples del que s’ha
acabat anomenant places dures. L’acabaren l’any 1987, en plena era del
disseny i la modernitat, amb uns elements metàlics impossibles que substituïen
els inexistents arbres. No va agradar aleshores i no agrada ara. La sensació de
desolació s’ha apoderat d’aquest espai, que al cap de més de 20 anys és un
referent d’arquitecura barcelonina fallida.
Diu, la regidora, que el parc de
l’Agulla, quan es va inaugurar, va generar també crítiques i escepticisme, i
que ara, en canvi, és un dels indrets més ben valorats i utilitzats de la
ciutat. Potser sí, no m’en recordo, francament. D’on si que recordo comentaris
negatius, des del primer moment, és de la Plaça Porxada, un espai arraconat i
gens acollidor que segueix sense agradar i que ha pràcticament desaparegut de
l’imaginari col.lectiu manresà.
Vull dir amb tot això que la propietat
commutativa no sempre es compleix. Que pot ser que una obra sigui inicialment
mal rebuda i a la llarga acabi sent un èxit, però no sempre que una obra és mal
rebuda ho acaba sent, un èxt. I que malgrat que sovint els veïns, i més els de
la nostre ciutat, som conservadors i immediatistes i ens costa veure les
coses amb perspectiva i un xic d’agosarament, també cal dir que els arquitectes
es mouen, moltes vegades, per modes, tendències, si ho preferiu, que poc tenen
a veure amb les necessitats concretes de cada projecte. Només així s’explica
que durant anys FORUM (empresa municipal de rehabilitació) s’hagi dedicat a
construïr edificis plans, sense relleu i, per tant, sense balcons, al mig del
barri antic (plaça Immaculada o Quatre cantons, per exemple). I que ara, quan a
les revistes d’arquitectura ja no hi surten aquesta mena de construccions, es torni
al sentit comú i a les obertures practicables.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb el teu article Adam.
Jo parteixo per defecte de la confiança en el criteri dels responsables urbanístics, perquè penso que per això hi són, que han de saber què toquen, i dóno per descomptat que gaudeixen d’una perspectiva més àmplia que el ciutadà mig, i per tant, d’entrada els hi dóno el benefici del dubte i m’ho penso molt abans de caure en la crítica fàcil, com tu dius, provocada per excés de immediatesa.
L’actuació que s’ha fet a la plaça de la Reforma, i després de mirar-me-la amb deteniment, ha trencat els meus esquemes i m’ha fet qüestionar-me seriosament la meva confiança de partida en els responsables urbanístics, tenint en compte que parlem de Manresa, una ciutat amb dimensions suficients com per prendre’s amb responsabilitat l’orientació que dóna a punts ‘claus’ com la plaça de la Reforma, una mena de porta de Manresa. Ni amb la màxima bona voluntat, aconsegueixo entendre perquè s’ha optat per una solució així, ni veig què hi podem trobar de positiu en uns anys. Fa mala pinta, la veritat.
Tu parles del FORUM de Manresa, i jo plantejo com un altre exemple: El FORUM de les Cultures de Barcelona. No cal ni dir que l’invent que es van treure de la màniga aprofitant l’època de les vaques grasses i la percepció de que la marca Barcelona podia vendre qualsevol producte al món, va ser un estrepitós fracàs i possiblement una cura d’humilitat per uns quants, però, amb el pas del temps i des del punt de vista urbanístic, probablement quedarà per Barcelona un espai nou, aprofitable, abocat al mar, i amb l’efecte integrador que ha suposat per tot el seu entorn….Què en penses?