Adam Majó

Xuts a pals

10 d'abril de 2011
2 comentaris

Déu va passar-hi en primavera. Una crònica de l’USAP-Toló.

El moment més bonic de la jornada
va ser abans d’arribar, quan a l’R5 dels FGC, la que ve de Manresa i arriba a
Barcelona pel Baix Llobregat, les samarretes de Rugby omplien els vagons
anunciant, a qui no ho sabés, que aquell dia hi havia partit. Somriures de
complicitat i tertúlies espontànies; per un dia, va semblar-nos que vivíem en
un país menys xato, menys esfèric. Un cop a Montjuïc, ja us ho podeu imaginar:
presència massiva de catalans septentrionals, colors, trompetistes i
cues excessives a les poques barres instal.lades (aquí, i potser només aquí, la
organització va badar, i els llauners de la ciutat, poc coneixedors de l’ambient
que acompanya el nostre esport, també).

L’estaca, insuportable en
qualsevol altre context, feia els honors a les gentada que omplia el Lluís
Companys.  I les innecessàries Cheer Leaders de l’USAP acompanyaven la canço
movent els plomalls grocs i vermells..

La dinàmica del partit,
relativament previsible; com a la majoria d’eliminatòries d’aquest tipus, els
dos  equips van sortir a no
arriscar, a esperar els errors del contrari i a sumar punts amb el peu. Al
primer xut a pals d’en Wilkinson, xiulada monumental a l’estadi, tant lamentable
com absolutament previsible coneixent l’afició perpinyanesa. La davantera
poderosa dels de Toló, la intel.ligència del seu 10 i alguns errors de
handling greus de l’USAP feien témer el pitjor. Després del primer assaig dels
visitants, però, el partit es va accelerar, els dos equips van posar-hi el cor
i va arribar, per fi,  el quart
d’hora català, de més de  vint
minuts, que va fer justícia a l’ambient de la graderia i va deixar la victòria
a casa.

Acabat el partit, tercer temps
per tot-hom, moltes cares conegudes dels camps diversos, satisfacció general,
remullada a les fonts  i a les
barres i, dalt d’un escenari, els Pets, simpàtics, com sempre, cridant visques
a l’USAP i agradant al públic de mitjana edat, el seu.

En el terreny de les queixes,
molt necessària la protesta dels clubs de Barcelona, contra l’oblit i la
hostilitat de l’Ajuntament de la ciutat, i menys encertada la cançó de
l’emfadós d’amor-odi cap l’USAP de l’ambient rugbísitic barceloní/santboienc.
Fantàstic escoltar l’Snuggles a RAC1 comentant (més que no retransmetent) el partit,
però no puc estar d’acord amb alguns dels comentaris. L’USAP fa el què ha de
fer: créixer com a club i mirar al conjunt del país per buscar-hi públic,
patrocinadors i jugadors. I des d’aquí, hem de ser prou llestos
com per aprofitar-ne el ressò per aconseguir exactament el mateix: públic per
als nostres partits, diners per els nostres clubs i nois amb ganes de jugar amb
la ilusió afegida de saber que hi ha un camí que porta a l’elit europea
passant per Perpinyà.

L’any que ve, tornem-hi.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Benvolgut amic Adam:

    Sense cap ànim d’entrar en polèmiques i menys amb tu amb qui tinc mes punts en comú que divergències, només puntualitzar una mica els meus comentaris.
    Jo el que exposo és un fet: “La USAP MAI ha ajudat al Rugby català”. Tens tota la raó quan dius que fa el que ha de fer: vetllar pels SEUS interesos. A mi el que em sobra és que vagin dient que els importa el que fem els Rugbiers d’aquest país, quan no és veritat.
    Per exemple. L’acord amb el Barça. Marketing, tele i mentides. Pregunta-lis als de la secció de Rugby si han notat alguna millora. Encara comparteixen la Taixonera on intenten encabir mes de 200 jugadors, mentre a Sant Joan Despí no hi ha cap camp de Rugby ..
    Et podria posarmes exemples, però prefereixo posar-me a treballar amb nanos al Club que és, com tu saps molt bé, la millor manera d’ajudar al Rugby català.

    Salut, company !!
    Snuggles

Respon a Snuggles Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.