Adam Majó
Xuts a pals
Se’n diu democràcia
els danesos, i les daneses, foren convocats a un referèndum per decidir si
volíen o no incorporar-se a la nova moneda continental, l’euro. La majoria
parlamentària d’aleshores era obertament favorable a la proposta i demanava el
vot afirmatiu, malgrat això, el 53.1 % dels que varen anar a votar ho feren en
contra i actualment, en aquest país de dimensions semblants a les nostres,
encara compren i venen en Corones. El 29 de maig del 2005, els ciutadans i
ciutadanes de la República francesa votaren la proposta de constitució Europea
a la que donaven suport els dos grans partits representats a l’Assemblea
nacional. No obstant això, el No
assolí un 55% dels vots emesos i, com sabreu, el projecte se n’anà en
orris. El 13 de juny de l’any 2008 els habitants d’una altra república, la
d’Irlanda, pogueren pronunciar-se sobre l’anomenat tractat de Lisboa, que
comptava amb el suport obert i entusiasta del 80 % dels membres del parlament
d’aquest mutilat país. Tot i així, un altre cop, el 54 % dels votants s’hi
oposà i, novament, un determinat procés d’integració a Europa es veigué aturat.
Són tres exemples que demostren
el què d’altra banda és força evident, que en qüestions de fons, d’estat, només
preguntant directament als ciutadans d’un determinat territori podem esbrinar
que és el què realment en pensen. Les eleccions a òrgans representatius
diversos depenen de molts altres factors, conjunturals i vinculats a l’acció
concreta de govern, i no són en absolut concloents alhora de saber què és el
què opinem la gent en relació a assumptes estructurals i de molt més calat. Tot
això ho sap tot-hom qui segueix més o menys la política i hi ha reflexionat una
mica. Ho sap també el secretari general del PSC, en José Montilla, que menteix
quan afirma (la setmana passada un
altre cop) que els catalans i catalanes ja ens pronunciem sobre qüestions de
país quan votem a les eleccions al parlament i que, per tant, no necessitem
referèndums de cap mena. Menteix pèrquè sap perfectament que si l’any que ve es
preguntés en un referèndum vinculant i en un entorn de respecte a les decisions
democràtiques, si optàvem o no per la independència de la nació catalana, la
seva opció, el No, no tindria la majoria garantida. Però és que d’això es
tracta, precisament, d’acceptar la voluntat majoritària encara que no
coincideixi amb la pròpia opció.
La obstinació del PSC a oposar-se
al dret a decidir els situa, inevitàblement, al costat del PP i en línia amb la
tradició imperialista i antidemocràtica del nacionalisme espanyol contemporani.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!