Adam Majó

Xuts a pals

17 de febrer de 2011
0 comentaris

Decidim-nos.cat

Si hi ha un debat que acompanya
l’independentisme des que aquest existeix, és el de la unitat. Si tots volem el
mateix, díuen alguns, perquè hem d’anar sempre separats rere noms i projectes
diversos? Però és que no volem el mateix, afirmen altres, el país que nosaltres
ens imaginem no té res a veure amb el que vosaltres voldríeu. Hi ha un punt
mig: l’independentisme és i ha de ser plural, perquè els independentistes som
també diversos, pensem de formes diferents i defensem interessos sovint
contraposats. Però, alhora, allò que compartim, la idea que en un món d’estats seria
bo que la nació catalana es dotés d’una república pròpia, no és pas poca cosa,
i ens obliga a fer un esforç per entendre’ns puntualment. Ni que només sigui
perquè així ho reclama, des del sentit comú, l’independentisme de base, el de
mani i estelada al balcó.

Descartada una sola organització
política que englobi a tots els independentistes, vinguin d’on vinguin, perquè
amagaria contradiccions que existeixen a la societat, perquè difícilment seria
operativa i perquè exclouria a tots aquells per qui la independència no és la
primera de la seves prioritats polítiques, no ens ha de fer por, sinó tot el
contrari,  la multiplicitat
(raonable…) de propostes 
polítiques (i electorals) si acceptem, tots plegats, que també ens calen
alguns instruments unitaris (xenòfobs exclosos, evidentment)  que ens permetin consolidar una
hegemonia social favorable a l’autodeterminació i a l’estat propi. Les
consultes foren l’exemple més evident que això és possible, desitjable i
fructífer, però ens calen 
referents menys conjunturals, més prolongats en el temps. Decidim.cat, l’entitat que pretèn reunir a tots els regidors i
regidores favorables al dret a decidir, tenia, i té, un gran potencial,
sobretot a l’hora de legitimar situacions de tensió i trencament juridico-polític
que acompanyaran el procés cap a la independència. El cert, però, és que fins
ara aquest projecte no ha passat de ser una pàgina web, un manifest i quatre
rodes de premsa mal comptades. CiU, el partit que hi aporta més adherits, no
s’ho ha cregut mai; ERC, que és qui l’ha sostingut fins ara, no se’n acaba de
fiar i en manté una tutela paralitzadora; EPM ha acabat implosionant gràcies,
sobretot, als diferents nivells compromís nacional dels seus alcaldes i regidors
(i alcaldesses i regidores…); i la CUP, davant el dubte raonable, però potser excessiu,
ha optat majoritàriament per quedar-se’n al marge.

Difunta la Plataforma pel Dret a
Decidir i amb Omnium cultural amb les funcions clàrament sobrepassades, ja
estem fent tard a resucitar decidim.cat com a una veritable assemblea de càrrecs
electes dels PPCC, vinculada als partits, inevitablement, però orgànicament autònoma.
Capaç de posar-se al davant, i alhora empènyer, de les mobilitzacions unitàries,
contra les agressions dels estats, en defensa de la llengua i a favor del dret
a decidir i la independència. La funció fa l’òrgan, díuen, i aquesta és més
evident i urgent que mai, doncs a què esperem?

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.