Adam Majó
Xuts a pals
De valors i pixarades
cançoneta aquella del jovent d’avui en dia que puja sense valors ni educació
se’m fan lleganyes als ulls. Sobretot perquè l’he sentit tota la vida, també
quan molts dels que ara ho diuen eren joves, i encara és hora que ningú
demostri que cap generació sigui realment pitjor que l’anterior. Sovint, a més,
l’apel·lació moralista al civisme, va acompanyada d’una recepte molt concreta i
lligada també a uns valors molt concrets: disciplina, ma dura, càstig. Ens parlen
d’educar, de transmetre referents positius, de respecte, de convivència i de la
cultura del no-se-què, però en el fons se’ns proposa el de sempre, autoritat i
autoritarisme. I no és que m’oposi a fer campanyes per explicar que no s’ha de
fer foc al bosc i que el contenidor groc és el dels envasos, però quan algú, i
sobretot l’administració, l’estat, pretén explicar-me quins són es valors
morals correctes, el què em venen són ganes de córrer en direcció oposada. I és que això que en diem valors ni es
proclamen ni s’imposen, es divulguen practicant-los. Tampoc m’oposo, no soc
tant hippy, a tocar el crostó de tant en tant, si així podem disminuir el
nombre de caques de gos a les voreres, per exemple. En la majoria de casos,
però, ni la pedagogia ni la repressió són la solució més efectiva. Normalment
és molt més útil mirar d’analitzar les circumstàncies en que s’ha produït un
determinat fet desafortunat i mirar d’intercedir-hi.
Un exemple: Durant quatre dies
entre cinc i deu mil persones gaudeixen de la festa major al barri antic de
Manresa, movent-se entre els diferents escenaris i places on hi passen coses.
És estiu, fa calor, la gent s’ho passa bé i en aquest país el costum d’ingerir
begudes alcoòliques té 2500 anys d’història. És evident que el nombre de litres
consumits, provinent de les barres dels concerts, dels bars, dels restaurants,
de les botigues i de les ampolles que la canalla es porta de casa, serà elevat.
Sabem, també, que tot el què entra surt. Doncs assegurem-nos que hi ha prou WC
protàtils, que estan ben repartits i, important!, que els buiden i netegen cada
dia. Assegurem-nos, també, que els bars on venen begudes, i que hi fan l’agost
–i ja està bé-, tenen, tal com marca la llei, urinaris a disposició dels
clients. Si fem tot això i ho fem bé, no com aquest any, ja tindrem mig
problema resolt. Si, a més, identifiquem els llocs foscos i amagats on hi ha
gent que hi acudeix per estalviar-se cues, els il·luminem millor i hi fem
passar un vigilant de tant en tant, oli en un llum. I si, a sobre, ens adonem
que la majoria d’aquests racons corresponen a carrers amb edificis en mal estat
i sense veïns i entenem que aquest és un problema estructural greu al qual hem
de trobar solució, ho haurem brodat.
Això sí, tot això vol feina, i
una certa inversió. Malparlar del jovent i invocar valors eterns és gràtis.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
fer pedagògia de la responsabilitat. Per a “públic” adult, jove i infantil. I sí, si convè una bufetada al seu temps no fa cap mal (en veritat, hi ha infants que demanan saber on són els límits, i molts cops els adults ni ho sabem on són -o fem com si no n’hi haguessin, de límits, per por a uns prejuicis “anti-moralistes” que fan més pena que servei).
Atentament, i bon dissabte