Adam Majó

Analistes polítics de prestigi o d’estar per casa (jo mateix) ja fa dies que  pronostiquem que, davant l’empenta creixent de l’independentisme català, l’Estat espanyol optarà tard o d’hora per fer una contra-oferta, per oferir la famosa tercera via. Així ho demanen i esperen lobbies internacionals diversos, sectors empresarials amb molts contactes a Madrid i algun nacionalista español de tarannà pragmàtic. Tots cerquen desesperadament l’aparició d’una proposta de refundació de l’Estat que permeti evitar el què per a ells és el mal major, la independència. La dificultat, pensàvem, rau en l’enorme distancia que separa allò que una part del sobiranisme d’aquí estaría disposat a acceptar a canvi de renunciar a la independència i allò que el gruix de l’opinió pública española estaría disposada a “cedir” per evitar-la. El què no encaixa en aquest esquema, però, és l’actitud del govern espanyol, que lluny de preparar el terreny per a la contra-oferta que alguns esperen, opta per tensar la corda tot retallant encara més l’autogovern i la normalitat nacional catalana. En lloc d’una refundació en clau plurinacional sembla que prefereixen desmantellar alguns dels èxits parcials aconseguits els darrers 35 anys, com TV3 o l’ús prioritari del català a l’escola. 

Fa l’efecte que l’anàlisi que han fet des del nucli dur del nacionalisme espanyol (la FAES, però no només ells) no és el que esperàvem. Sembla que han arribat a la conclusió que si ens trobem en el punt que ens trobem és precisament per haver cedit massa després de la mort del dictador i que, amb l’autonomia. els catalans, en lloc de sentir-nos més còmodes a l’estat, hem optat per voler-ne encara més, d’autogovern, i per reafirmar-nos com a nació diferenciada. Ja va passar fa cent anys, amb la Mancomunitat, i vint anys més tard, amb la Generalitat repúblicana. Consideren, i tenen raó, que l’Espanya plural no és possible perquè nosaltres no ens hi acabarem de sentir mai còmodes, i que només hi ha un remei possible, el de sempre, el del Conde Duque de Olivares, el de Felip V i de tots (tots!) els Borbons, el del Jacobinisme, el de Primo de Rivera o el de Franco: l’assimilació, reduir la catalanitat a un residu folclòric que no qüestioni l’espanyolitat imposada. Creuen que són davant una oportunitat històrica, la d’enfrontar-se i derrotar definitivament l’independentisme i el fet nacional català. Compten que no caldrà tornar a bombardejar Barcelona i que ensenyant una mica el bastó nosaltres mateixos (començant pels líders polítics) ens arronsarem i ens farem enrera. I pensen que aquest cop serà el definitiu, que el fracàs portarà a la frustració i a la resignació final. Es valen, per arribar a aquesta conclusió, dels seus propis prejudicis, estan convençuts que els catalans som un poble pusil·lànime (mancat d’ànim per assolir objectius notables). Pensen, en definitiva, que som uns merdes.