Adam Majó

Si descomptem la del suposat milió de persones de 1977 amb el pare i la mare, la primera manifestació de l’11 de setembre a Barcelona a la qual vaig anar fou la de 1986, ara fa 30 anys. Amb dos Davids amics meus, vam agafar una vella senyera la vam enganxar a un pal d’esquí i ens vam plantar a Plaça Catalunya. Vam fer tota la manifestació i després, com qui es queda al ball del correfoc, vam participar en les corredisses davant la policia (aleshores de color marró) fins que, passerells com érem, ens van acorralar en una travessa de l’Eixample. Un de nosaltres va aconseguir escapar-se saltant per sobre les motos dels antiavalots, a l’altre el van ben atonyinar i el darrer va passar dues nits a comissaria. L’experiència ens va carregar de raó, adrenalina i ganes de participar d’aquell moviment aleshores petit, radicalitzat i estigmatitzat que pretenia no tant sols la independència dels Països Catalans sinó també  la construcció d’una societat socialista. Primer vam anar per lliure, fent algunes pintades i passant fred al bus de la Crida que ens havia portat a una manifestació a València i que, gràcies als fatxes locals,  va fer el viatge de tornada sense la meitat dels vidres. De seguida, però, vam ajuntar-nos amb altres benaventurats com nosaltres per organitzar una assemblea comarcal del Moviment de Defensa de la Terra –l’MDT- que precisament aleshores acabava de patir una traumàtica escissió entre dos sectors enfrontats incapaços de consensuar una estratègia comuna. Així, el primer 11S com a militant també vaig veure bufetades, però van ser de matinada i entre nosaltres per veure qui aconseguia fer el míting al Fossar de les Moreres…

Al llarg d’aquests 30 anys hi ha hagut de tot, centenars de manifestacions, actes i xerrades, viatges a Alcalà-Meco a veure companys empresonats, quilos i quilos de paper enganxat a les parets o repartit en mà, agressions dels fatxes nostrats, campanyes electorals, acords amb altres formacions polítiques, literatura diversa, projectes fallits (com l’AUP), d’altres que si que han funcionat (la CUP), impuls d’iniciatives exitoses (com la Festa Major Alternativa), fracassos (una pila), excursions al País Basc, alguna nit als calabossos, una condemna a 2 anys i 4 mesos que finalment va acabar en res, i sobretot reunions, moltes reunions. A una mitjana de dues hores de reunió a la setmana (i tiro molt curt) durant 30 anys, assolim l’impressionant xifra de 3.240 hores, és a dir 135 dies sencers, dels quals, sincerament, si en poguéssim aprofitar una cinquena part n’estaria més que satisfet.

Soc, segurament, un independentista històric (que vol dir vell), de pedra picada, com agrada dir als més patriotes, però us demano un favor: Si algun cop utilitzo aquesta experiència per fer valdre la meva opinió, si alguna vegada insinuo que el meu independentisme és més bo que el del vell progre que ara veu en aquesta la darrera revolució possible, que el de la senyora que fa quatre dies votava Duran i Lleida o que el del nano que tot just ara ha descovert Lenin i Fuster, foteu-me un calvot i feu-me callar, m’ho ben mereixaré.