Adam Majó

Benvolgut Adam, com bé saps aquest tema em sembla molt important i necessari de discutir i reflexionar-hi. Per això, amb la discrepància evident que em planteja el teu text, valoro molt positivament el fet que es plantegi i d’aquesta oberta manera.
Per això, voldria, en primer lloc, plantejar dues idees per anar més al fons del tema. De fa temps, que defenso la necessitat de plantejar la denominació dels habitants de Catalunya -tant si el considerem territori històric, comunitat autònoma, espai de convivència o…- des del mateix terme, sense obviar el dígraf que el caracteritza, i axí fer servir el gentilici catalunyès/catalunyesa per a aquesta identificació. El terme només indica l’adscripció a l’àmbit esmentat, i res més, sense connotacions de cap mena. Això ens permet alliberar el terme català per a tothom qui és veí o veïna, d’arrel o de nova identitat o referència domiciliària, del conjunt dels Països Catalans, permetent que el cas de Catalunya, amb gentilici propi, sigui equiparable al de la gent de les Illes o del País Valencià o d’Andorra. D’aquesta manera s’evita la generalització del tot per una part. D’altra banda, aquest fet, permet evitar d’assumir com a gentilici un terme amb sentit de súbdits com és el gentilici extret del terme Principat, un greu absurd si tenim en compte la manca de voluntat de sentir-nos vinculats a cap estructura monàrquica.
Amb l’alliberament del terme català, passem a una nova situació que fa desaparèixer la sensació, tan assumida, aplicada i militant, que la catalanitat és sinònim de comportament catalunyès, sinó que esdevé una condició del conjunt de la nació, expulsant del nostre imaginari més espontani cap dinàmica essencialista i preferent i permetent obrir-nos a una visió de conjunt que ben segur que aportarà novetats importants a l’univers català, el dels Països Catalans, entre els quals hi ha la pertinença insular i la del sud.
Per tant, la idea que expressa el terme catalunyista o catalunyisme és la mateixa que vol convertir la part en un tot i a més bel·ligerant i excloent, en aquest sentit, fragmentadora com ho fa el blaverisme. Estic del tot d’acord amb tu, que l’expressió pública, populista del blaverisme és violenta, barroera, diferent en formes a aquest catalunyisme, però discrepo que el problema siguin les formes, l’important és l’imaginari que crea.
En aquest sentit, cal adonar-se que quan hom parla de catalanitat, a Catalunya sempre i a la resta del país moltes vegades, l’imaginari esdevé catalunyès, encara que culturalment -més aviat diria que folklòricament, per l’ús- hom pugui incorporar icones de la resta de territoris, fet que en aquest univers essencialista de Catalunya no és més que l’extensió d’una realitat/anomalia que no veu compensada amb plantejaments de suport a la causa d’aquesta part del país, esdevinguda el tot, el centre, l’essència d’una nació que hom identifica amb aquesta part i, encara, amb una part d’aquesta, la Catalunya vella, pot de les essències, dels tòpics i mirall on reflectir els valors centrals.
Només una catalanitat col·lectiva, més enllà de les icones absorvibles i dels tòpics d’una centralitat disgregadora del conjunt, repensada més enllà del model pujolista de cultura-valor suprem i emotiu -model assumit fins i tot per bona part de l’esquerra independentista catalunyesa i per bona part del catalanisme de fora de Catalunya que assumeix comportaments victimistes i d’heroïcitat resistent, més que de normalitat en lluita- pot plantejar un projecte nacional complet.
I és aquí on cal desmuntar la idea de la imposició, la catalanitat és el nostre estat natural, de Salses a Guardamer i de Fraga a Maó, independentment de qui mana, de qui guanya les eleccions i de quin sistema d’organització ens hem de donar internament. Com si això tingués a veure amb un aspecte genètic -que caldria aplicar doncs a aquelles poblacions catalunyeses que no donen el seu vot majoritari a partits amb pedigrí de catalanitat!-, i per això cal recuperar els termes perduts, cal reprendre la batalla per fer visible la nació, la seva quotidianitat i deixar-se de justificacions que acaben donant per bona la feina feta pels estats espanyol i francès en la seva tasca despersonalitzadora, de divisió i d’imposició, amb la inestib¡mable col·laboració de tots aquells catalunyesos que veuen en un projecte nacional un obstacle, una pèrdua de temps, una anada d’olla. I és aquí on el catalunyisme i el blaverisme es troben, frenant el procés cap a la plena recuperació de la consciència de ser un poble, amb les diferències, matisos, visions que hom vulgui, però des de dins.

En seguim parlant. Salut!

Aleix