Adam Majó

Xuts a pals

6 de setembre de 2011
1 comentari

NZ 2011

De les glorioses tardes al camp
del Pujolet, quan a la televisió passaven un sol partit de futbol a la setmana
i els únics satèl·lits que coneixíem eren l’Sputnik i el Meteosat, se
n’expliquen dotzenes d’històries i enècdotes costumistes. Una d’elles, la
tradició d’anar al camp sempre amb paraigües, fes el temps que fes, i
utilitzar-lo per mirar d’ajudar al linier en la seva difícil tasca. El
paraigües, no cal dir-ho, ofereix un colla de possibilitats persuasives, com a
objecte punxant, per un extrem, de 
ganxo subjecte colls, per l’altre, o en tota la seva extensió i
capacitat d’impacte. Només és això, una llegenda, però segur que a ningú li ha
resultat del tot inversemblant. El futbol des de fa molts anys, potser des dels
seus orígens, està associat a una determinada cultura i valors. En aquest
esport enganyar o pressionar l’arbitre perquè prengui decisions errònies a
favor del propi equip no tant sols és habitual sinó perfectament acceptat. De
fet, la xuleria, el culte a l’individualitat, a les estrelles, el diner ràpid, la gesticulació ofensiva i un cert
aire, diguem-ne,
quillo són
ingredients habituals d’aquest esport. No critico, constato.

Al futbol, sovint,
l’odi al rival és la clau per entendre les passions que desperta. No és cap
casualitat que la Televisió pública catalana obri tots els Telenotícies de
l’any, tots!, amb un titular sobre el Barça i que a la secció d’esports sempre,
sempre!, hi hagi un breu, o no tant breu, sobre l’arxienemic blanc. És igual
que no hi hagi cap novetat mínimament rellevant
, qualsevol gest en un entrenament, qualsevol
declaració superficial serveix per fabricar una notícia, per seguir alimentant
la inòcua rivalitat i salvar els nivells d’audiència, oblidant que els informatius
d’una mitjà públic haurien de regir-se per criteris periodístícs i de
proporcionalitat i no haurien de barrejar en una mateixa cadena d’anunciats les
dades de l’atur, l’evolució de la guerra a Líbia i l’últim rumor sobre el
fitxatge d’en Cesc. En fi, potser ja us ho passeu bé mirant futbol, cap
problema. Però potser ja n’esteu una mica tips. Potser us passa com amb els
macarrons, que són molt bons però si ens en posen cada dia, per esmorzar, dinar
i sopar, al final cansen. En aquest cas, si teniu ganes d’una altre cosa,
aparentment semblant però radicalment diferent, esteu de sort, divendres que ve
comença la Copa del món de Rugby a Nova Zelanda. Proveu-ho, mireu-vos-en un
partit, si pot ser al costat d’algú que hi entengui una mica. Veureu, dins el
camp, trompades i algun cop de puny, seran de veritat. Al final, però, tots es donaran la ma i
aniran a fer una cervesa plegats. Sense retrets, sense esmentar l’arbitre,
sense policia protegint jugadors o aficionats, sense rencúnies, sense
explosives
rodes de premsa, sense dits als ulls.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Dissortadament no podem veure els partits sensE haver de pagar i el ressò és mínim. I la Copa del Món de Rugby és un esdeveniment mundial. De tornada a casa, vaig haver de fer nit a Bangkok, i pel matí vaig poder veure el França-Canada i Austràlia-EE.UU. Quin goig ! I el públic ? Tan diferent i Nova Zelanda hi ha abocat tot. Espero que guanyin …. i si no ho fan, ja els veig de dol complet al llarg de tot l’any !! 
    Quina mala sort ha tingut Escòcia !
    Salut !
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.