Us heu fixat mai en el precari estat de conservació de molts dels edificis del carrer del Born de Manresa? Segurament no, perquè quan els baixos estan ocupats per aparadors i rètols comercials, poques vegades ens adonem del que hi ha més amunt. I al revés, quina sensació donen carrers com el de Santa Maria, on s’han rehabilitat o reconstruït més la majoria dels edificis, però en que no s’hi ha obert cap nova botiga, bar o taller? La sensació general segueix sent de manca de vida, de tristor.
L’altra dia un amic calafí em comentava que el nucli antic d’aquest poble s’està quedant sense botigues i que això no només té conseqüències econòmiques sinó també socials, en el sentit més pràctic i quotidià de la paraula. Els comerços, els cafès, les perruqueries, els tallerets… formen, on encara existeixen, un teixit veïnal que facilita i dona qualitat a la vida al barri. Per la gent gran, sobretot, que no disposa de vehicle ni força física per anar a comprar lluny de casa, aquest establiments són un suport extremadament important; des del botiguer que ajuda a pujar el cistell, fins a la socialització que es produeix a la cua del forn de pa, passant per petits crèdits (apunta-m’ho que dilluns m’arriba la pensió) o ajuda immediata en cas d’emergència.
Sí que tot això es pot anar substituínt per professionals. Treballadors socials, tele-alarmes, atenció domiciliària, residències, educadors de carrer….una pila de gent, hores d’ara imprescindibles, que cobreixen determinades mancances, i això està molt bé, però que també han acabat fent tasques que abans es duien a terme des de l’associacionisme, el teixit comercial, el veïnatge, la família o, senzillament, la amistat. L’estat ha de fer forn a les necessitats socials, ha de protegir als que no es poden valdre i ha de tirar endavant mesures per combatre les causes de les desigualtats econòmiques, i tant que sí, però no estic segur que sigui bo que acabi subsituïnt a les relacions humanes espontànies sorgides de la proximitat, i que les festes de barri les acabin organitzen Dinamitzadors o que la convivència diària la regulin Agents de civisme.
I un altre exemple: fa molts anys que a Manresa s’intenta tirar endavant un consell de joves format per nois i noies que participen en entitats i activitats diverses. Mai ha acabat de funcionar del tot bé, però darrerament la participació està sota mínims, de manera que des de l’ajuntament s’ha creat un altre òrgan: la Taula de tècnics, persones que cobren (constato, no critico) per tractar amb joves,