L’esperit del 48, amenaçat.

Més que de  valors fundacionals del projecte europeu, hauríem de parlar d’objectius fundacionals, pau, reconstrucció i democràcia, i de mitjans per aconseguir-ho, comerç i protecció social. Un mercat comú que evités els conflictes bèl·lics inter-europeus i que facilités la reactivació de l’economia destrossada per la guerra, i  l’estat del benestar per superar definitivament el perill del feixisme i oferir un model alternatiu i atractiu al de la URSS. El cert, però, és que aquella primera Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1951), esdevinguda posteriorment Comunitat Econòmica i finalment Unió Europea, naixia amarada per l’esperit del seu temps (allò del Zeitgeist) que no era altre que el de 1948, l’any en què unes Nacions Unides  acabades de crear aproven el manifest antifeixista més rellevant de la història recent: la  Declaració Universal dels Drets Humans. I aquí sí que hi ha uns valors fundacionals transcendentals . No perquè aconseguissin transformar el món d’un dia per l’altre, sinó perquè  estableixen  un consens de mínims, un terra que ja ningú s’atreviria a discutir. La carta dels drets Humans, és evident, no va posar fi a les dictadures o la tortura, ni va garantir d’un dia per l’altre la llibertat d’expressió, la separació de poders o el dret d’asil en cas de persecució, tampoc va aconseguir la igualtat jurídica i encara menys real entre homes i dones o entre persones amb colors de pell diferents o creences religioses diverses, ni va eradicar la fam, ni garantir la sanitat i l’educació per tothom. El què va aconseguir, però, és que durant més de mig segle, en el món sorgit a partir de 1945, els estats es veiessin obligats a reduir o a mal dissimular els seus incompliments i vulneracions si volien ser acceptats en allò que s’anomena la comunitat internacional .

En realitat, que una declaració d’aquesta mena seria insuficient ja ho sabien els que la van impulsar , però que era un pas imprescindible i que calia  protegir-la, també. Al llarg de 50 anys, la Carta ha planat  sobre despatxos, palaus i parlaments com un àngel (o com una ànima en pena) contribuint a fer del món un lloc amb més llibertat i democràcia i amb menys –en termes relatius- fam i pobresa. Considerada de mínims per alguns i de màxims per altres, i lluny de ser assolits els seus objectius, durant més de mig segle ningú s’ha atrevit a qüestionar obertament el contingut i l’esperit de la declaració de 1948. Fins ara.

Amb el nou segle, el relativisme postmodern i la fi de la guerra freda (i de la competició ideològica que generava) provoquen un cert relaxament general en matèria de drets humans i això facilita que aparguin veus que, des de governs i centres de poder diversos, s’atreveixin a posar en dubte alguns dels seus principis o fins i tot la necessitat mateixa d’un document d’aquesta magnitud. Des de la defensa desacomplexada de l’ús de la tortura (Tècniques d’interrogatori millorades, en deien), fins al  control sense precedents  dels individus per part dels governs, passant per les greus i evidents vulneracions del dret a un judici just (l’anomenada lawfare) en països considerats democràtics, la negació  del dret d’asil, els comentaris clarament xenòfobs o fins i tot racistes d’importants líders polítics i caps d’estat, la manca d’empatia pel patiment de tots els éssers humans o, en un altre ordre de coses, el meyspreu pel dret a l’Autodeterminació com a mitjà pacífic per resoldre conflictes territorials; aquestes i altres situacions dibuixen una perillosa pendent per la qual podem acabar caient molts dels principis que fins ara consideràvem inqüestionables. És per això que 70 anys més tard cal dir més alt i més fort que mai  que l’esperit antifeixista de 1948 és viu i que la pau, la llibertat i la igualtat entre tots els éssers humans no és un somni, sinó un objectiu polític irrenunciable.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *