Adam Majó

Xuts a pals

15 de maig de 2010
14 comentaris

Balaiar

Tens set, vas a la cuina però,
com que encara ets xic,  no arribes
a l’armari dels gots nets. Li dius a l’avia, cridant, i aquesta, sense
aixecar-se del balancí, et respon 
que n’agafis algun d’allà sobre i li facis una balaiada. Que què? Direu,
sinó sou de Manresa (i si ho sou potser també). Que li passis una mica d’aigua,
sense utilitzar fregall ni detergent.

Hi ha quí diu que a Manresa
parlem com a tv3, i el cert és que la modalitat de català que utilitzem, els
que l’utilitzem, no s’allunya massa de l’estàndar més o menys fabrià.

A diferència d’Osona o Girona,
diem el i no en  i
tanquem més que no pas ells. En alguns casos, la frontera lingüística és ben
precisa: a Cabrianes, per exemple, diuen, o deien, estrÈlla, com a Vic,  i a Sallent, que és just al
costat,  estrÉlla, com a Manresa.
Tot i això, neutralitzem sempre que cal 
i la reducció vocàlica ens surt espontàniament (vam començár dient eurO
i ja diem eurU).

A nivell lèxic utilitzem molts
pocs localismes. El més conegut és torreta,
per
test, tot  que n’hi ha alguns altres vinculats a
activitats agrícoles i al món del pagès. Per això és especialment sorprenent el
cas de
balaiar. Inicialment em
creia que era una paraula en desús però d’abast geogràfic ampli, com
rumiar o gibrell,
i per això em va sorprendre no trobar-la a cap diccionari. Fent una mica de
recerca -google, bàsicament- vaig descobrir que, segons un fòrum de
Racó
català
i el programa d’apadrinament de
paraules de l’Ateneu Barcelonès, es tracta, efectivament, d’un localisme
manresà. Cruiós, oi? Que no passen aigua als gots a la resta del país? Sempre
esbandeixen, encara que no hi hagi sabó?

Com totes les causes dignes de
ser recolzades, la preocupació pel futur del mot balaiar (i dels seus derivats i flexions) compte amb més d’un
adepte. Dos, concretament, i amb mi tres, es tracta de la Queralt Suñé i el
Joan Porti . A tos dos, una abraçada.

Investigant una mica més,
descobreixo que en una llengua germana, l’occità antic, la llengua dels
trobadors, també hi apareix aquest verb i es tradueix per agitar, moure endins i
enfora, i que en francès balayer és
escombrar. El parentesc etimològic sembla evident. Ara faltaria trobar-ne
l’arrel llatina, jo no me n’he sortit. En tot cas, no deixa de ser sorprenent
que un paraula utilitzada pels trobadors occitans, i catalans, hagi sobreviscut
només a Manresa i vinculada a un acte tan prosaic com el de passar aigua per un
recipient, balaiar.

Esport femení
22.02.2017 | 10.27
Cases per a cotxes
04.07.2017 | 2.14

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hostia! Em deixava el localisme més nostrat: Piripipip (Rosella, la flor).Tampoc surt a cap diccionari. Si algú té alguna hipòtesi sobre el seu origen, agrairem que ens la faci saber.

  2. Amic meu! acabo de resoldre l’entrellat.

    Efectivament, balayer és un verb transitiu francès que segons diu el dictionnaire de la langue française Le Robert significa: I –pousser, enlever (la poussière, les ordures…) avec un balai. O: empènyer,(agitar???) eliminar (la pols, les escombraries…) amb una escombra. Vaja! escombrar.  

    La paraula balai (utensile composé d’un long manche auquel est fixé un faisceau de pailles, de crins ou une brosse et qui sert à enlever la poussière, à pousser des ordures; o: eina composta d’un mànec llarg al que es fixa un conjunt de palletes, de crineres o un raspall i que serveix per eliminar la pols, per apartar (empenyent) les escombraries) genera el verb balayer.

    Fins aquí la part francesa del tema (que ens acosta a l’occità). Ara ve el més interessant: buscant sinònims de balaiar, si per casualitat en trobava, em trobo baleja: buscall, escombra, herba escombrera. De seguit cap al http://dcvb.iecat.net/ diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover i d’en F. de Borja Moll, on, per cert, recull l’entrada “balaiar” i en diu que és un aforisme o localisme de Manresa amb significat d’esbandir la roba, els plats, etc… i em trobo aquesta “baleja” i en diu que és 1.- una escombra feta de branques de corner (dit també cornell) o d’altra planta verda (la ginesta?) que s’empra per BALEJAR. I 2.- Planta de la família de les compostes: Microlonchus Clusii, en cast. escobilla.

     

    I de BALEJAR en diu: 1.- Llevar amb un ramàs (escombra) els baleigs (bocins de troncs, espigues buides i altres residus que el vent no se n’arriba a endur quan venten el blat damunt l’era, i que després separen del gra bo, i ho donen a triar a les gallines; cast. Corzuelo) del munt de blat ventat o ererat agranant per damunt. Em salto la 2.- i la 3.- i passo a la 4.- Esbandir la roba dins l’aigua del safareig per tal que quedi ben neta (Vilabertran, Llofriu, St. Joan ses Fonts).

    I encara més: Bàlec: 1.- Planta molt espinosa de la família de les lleguminoses: Calycotome spinosa L. en cast. aliaga. 2.-  Pellofa que cobreix el gra de blat (Conflent); en cast. cascabillo.
    Etimologia: com el cast. bálago, ‘palla que queda dels cereals després de la batuda’, procedeix segurament del gàl·lic *banatlo ‘argelaga’, ‘escombra’   que per metàtesi s’hauria convertit en *bálatno, *bálagno i *bálago, segons Corominas.

    Corominas en el DE. de la lengua castellana, a l’entrada BÁLAGO diu:  paja larga de los cereales, quitado el grano, med. S.XV. De una voz céltica afín al bretón, balazn, galés, banadl “retama”, de la cual proceden también el cat. Bàlec “retama enana” y el fr. Balai “escoba”.

    Encara més, al etim. de Jordi Bruguera, bàlec: mena de ginesta, 1308, d’origen pre-romà indoeuropeu, probablement del cèltic BÁLADO/BÁLATO,  ginesta.  (Amb què s’han fet o es feien aquí les escombres?) Derivats: Balejar. Der: baleig 1294, baleja, balejador, balejadures.

    És clar que se li ha d’afegir a aquesta llista de derivats, BALAIAR.

    Acabo, ja ho sé, una mica espès tot plegat, però, com li havia sentit dir a ma mare (després he recordat l’expressió): Fes-li una BALAIADA!

     

    Salut!

  3. Bon apunt. És molt interessant trobar paraules desconegudes per d’altres. A Oló no balaiem però en canvi sí que prenem estrèlla, eixabuirem i no estornudem, del soroll en diem temperi, ressolem pels terraplens, ens rentem les pagateres de la cara……….. i per dir ximple a algú li diem pataclemes. Aquest darrer, que jo sàpiga, només l’he sentit a Oló.
    De fet, estic fent un recull de paraules nostrades.
    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.