Adam Majó

Xuts a pals

17 de novembre de 2016
0 comentaris

Anys 30

D’una cosa estic orgullós -deia en Bernie Sanders després de perdre al darrer moment les primàries amb la Hillary Clinton- hi ha molt més suport pel concepte de Socialisme (sí, sí, socialisme) democràtic ara del què hi havia abans de començar la campanya. I és que és cert que, tot i que no sabem què acabarà fent en Trump, sí que sabem que ha guanyat les eleccions amb uns arguments que, per dir-ho fàcil, són notablement fatxes. Però també ho és que als Estats Units hi ha una esquerra social i política que, encara que no s’ajusti exactament als mateixos patrons que l’Europea, és bastant més sòlida del què aquí sovint pensem. De l’Amèrica del Nord no tant sols han sortit una pila de referents de l’esquerra mundial –des del primer de maig fins a l’anomenada antiglobalització, passant per la resistència a la guerra, l’activisme ecologista o la lluita pels drets civils- sinó que parlem d’una societat extraordinàriament ben disposada a denunciar i combatre injustícies, amb una capacitat d’autocrítica que ja la voldríem en aquesta banda de l’atlàntic i amb un  pòsit cultural igualitarista, llibertari i comunitarista del qual hauríem d’aprendre molt a la vella, rígida i encara massa jeràrquica Europa.

Al capdavall, ha passat el què dèiem que passaria mentre confiàvem en que no acabés passant. Ho deia el manual: la crisi econòmica provocaria una crisi social i finalment aquesta es convertiria en política. Hem reproduït l’esquema de fa 80 anys –amb el crack de 1929- i com  aleshores els missatges de canvi i radicalitat dirigits a les víctimes de la crisi –o als que es percebem com a tals- han atret milions d’orelles i vots. No només als USA, també arreu d’Europa i del món (què és l’ISIS, si no?).  En realitat, allò sorprenent hauria estat que després del desastre en el qual ens vam instal·lar tots plegats a finals de la dècada passada, seguíssim confiant en les mateixes cares, discursos i propostes. La sotragada política és  generalitzada, però, alerta, no és homogènia, no totes les propostes de canvi i radicalitat són equiparables com tampoc ho van ser als anys 30 del segle passat. Aleshores, mentre en alguns països una esquerra que havia estat potent no era capaç d’aturar l’empenta del feixisme, en altres els marxismes i el liberalisme d’esquerres aconseguien oferir receptes prou engrescadors per al gruix de les classes populars depauperades i emprenyades (el New Deal americà o el Front Popular francès, per exemple). Catalunya, fins que la guerra ho va esclafar, fou una bonic exemple en positiu Mentre en altres racons d’Europa el proletariat estricte i les classes mitges empobrides es deixaven seduir pel pervers discurs del feixisme, aquí es construïa una atractiva alternativa de masses vinculada a la república, a la justícia social i a la recuperació nacional. Malgrat les dificultats i les contradiccions, l’obra i l’esperit de la Generalitat republicana fou capaç de donar esperança a milions de desesperançats sense renunciar -ans al contrari- a la democràcia. No em puc estar de fer el paral·lelisme amb l’actual proposta independentista lligada també a la fraternitat universal, a la llibertat i a l’igualitarisme republicà. L’únic projecte, al meu entendre, que en aquest país posa llum al túnel on vam entrar aquell llunyà 2008 i, alhora, el millor antídot contra els feixismes antics i moderns.

Parar el cop
03.11.2015 | 11.01
L’èxit del carril bici
21.10.2010 | 12.32

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.