Rapats i tatuats

Als anys seixantes i setantes del segle passat portar barba i cabells llargs, emmirallar-se amb tot el què vingués d’orient i menysprear evasions vulgars com el futbol o l’embriaguesa era trencador i subversiu. Entrats els anys vuitanta, el potencial transgressor del hippisme (i de la nostra versió local i light, el kumbayanisme) estava amortitzat i els barbuts ocupaven els llocs de poder (polític i mediàtic) en el nou règim post franquista. Feia 45 anys que la guerra s’havia acabat però la societat catalana estava encara atemorida. ERC era un partit d’avis i el nou catalanisme polític (CDC o La Crida) havia crescut sota les faldilles de l’església de qui havia adquirit no pocs deixos i actituds. La catalanitat, gràcies al PSUC però també al primer PSC i al mateix Pujolisme, era àmpliament ben valorada, com a reacció al ferotge espanyolisme franquista, però el catalanisme polític era vist com un moviment de classes mitges carrinclones, més de pagès que de ciutat i més del centre que dels barris. En aquest context, l’imaginari col·lectiu deia que un jove independentista era un noi o noia de pel abundant, amb un mocador de la Índia al coll, que es sabia totes les cançons d’en Lluís Llach de memòria, que preferia la muntanya als camps de futbol i que mai, sota cap concepte, solucionava res utilitzant els punys. Caricaturitzo, evidentment, però aquesta era la percepció general.
I amb aquestes van arribar els Boixos nois (els del principi) i els Skins. De cop, algú va demostrar que es podia ser català i no parar sempre l’altra galta i que l’estelada és tan viable al peu del Pedraforca com al Polígon Canyelles. El moviment skinhead, germà del punk, neix i prolifera arreu del món alimentat per la crisi econòmica del 73, com a reacció a l’esgotament de l’era d’aquari i dels gloriosos 30 i amb plantejaments polítics radicals, d’esquerres però també de dretes… A casa nostra va coincidir amb la superació generacional d’una etapa històrica, la de l’antifranquisme i la transició, i amb la constatació que la canalla que pujava no en tenia prou amb aquell estat de coses, no s’empassava que aquell fos el millor dels mons possibles i, sobretot, ja no carregava amb moltes de les pors i complexos dels seus pares i avis.
Que es van cometre errors? La tira: L’exaltació buida de la violència, l’anti-intel·lectualisme, el sectarisme propi dels cultes juvenils traslladat a la política, la banalització de les drogues diverses, el dogmatisme ideològic o la incapacitat per explicar que es podia anar rapat i tatuat i no ser un nazi. I també és cert, per descomptat, que l’independentisme majoritari d’aquesta segona dècada del segle XXI ha crescut també gràcies al xiruquisme de matriu més o menys cristiana. Ara bé, soc dels que pensen que aquella injecció de vitalitat i rebel·lia que va suposar l’aparició del moviment skinhead vinculat a l’independentisme i a l’esquerra en aquells llunyans vuitantes va ser una extraordinària onada d’aire fresc que ens va permetre resistir en temps difícils, arribar a sectors a qui d’altra manera no haguérem arribat i canalitzar políticament, a través d’una estètica, una música i una manera de viure, l’energia transformadora de milers de joves d’aquells primers anys sense Franco.
Entre ells, entre els que millor exemplifiquen aquesta voluntat de lluita i d’arrelament al carrer, al bar, a l’estadi i al país, sobresurt el nom d’en Pogos, un paio dur de veritat i que, precisament per això, sempre somreia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *