Adam Majó
Xuts a pals
Requalificacions
d’acord que quan la signatura d’un alcalde multiplica varies vegades el valor d’un terreny, els suborns, les trampes o el tràfic d’influències
esdevenen excessivament temptadors. Des dels casos més innocents, com quan el
promotor al que se li ha requalificat un solar, o se li ha augmentat el sostre
edificable, s’ofereix a construïr el nou pavelló esportiu a molt bon preu, fins
a les contribucions a les campanyes de l’alcalde amb el que tant agradable és
fer negocis, passant per les invitacions a anar a esquiar al xalet d’aquell
constructor tant trempat, o, directament, el sobre per sota la taula. Amb
aquestes regles de joc és difícil evitar que apareguin ocellets que diguin, a qui
té diners per escoltar-los, que en uns determinats camps s’hi vol construïr,
per exemple, una presó.
Però més enllà de les
il.legalitats, grans o petites, i suposant que aconseguíssim un control tant
exhaustiu i minuciós de les transaccions immobiliàries i les gestions municipals
que fes impossible desviar un sol Euro d’allò que fixen els contractes; fins i
tot en aquest cas, hauríem de preguntar-nos si és just que algú s’enriqueixi, i
tant, sense haver produït
productes ni serveis de cap mena. Si és lògic que es facin tants diners
aprofitant que la ciutat necessita créixer, o dotar-se d’equipaments, i la
casualitat ha fet que un camp o solar concrets en siguin els més idonis. No
seria més lògic que tot el sol urbà fos directament públic? I que quan es requalifiqués
un terreny de rústic a urbanitzable, aquest s’expropiés automàticament,
pagant-ne un preu just, com a
terreny no edificable que era. I alerta, que no estic dient que l’estat
s’hauria de quedar les cases on vivim, ni tant sols de les segones residències,
tot i que en alguns casos seria més que raonable, sinó del sòl, de la finca on s’assenten els edificis. Hom podria guanyar-se la vida fent cases, i comprar-ne i vendre’n, però no
especular sobre el valor d’un determinat terreny, que val no per la feina que
s’hi ha invertit, com en el cas d’un terreny agrícola, sinó pel simple fet
d’ocupar un determinat espai de la superfície terrestre.
Que tot això fa pudor de
comunista? Potser sí, però no em sembla tant contradictori amb un cert
liberalisme avançat, que considera que cal incentivar la iniciativa i l’esforç, penalitzant l’especulació, i que entén que són legítims els guanys i les
propietats que provenen del treball i les bones idees, però que considera que
els recursos naturals bàsics, els que no ha creat ningú, han des ser de titularitat pública, de
tots. I que és el sòl, en un món cada cop més petit, sinó un bé natural tant
indispensable com escàs?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No hi ha cap signatura de cap alcaldeque pugui requalificar cap terreny sense el vist i plau del departament d’ obres i urbanisme de la Generalitat
de Catalunya i sense l’ aprovació del plé dues vegades.
Els diaris de paper us enganyen i us manipulen.Informa’ t bé llegeix la llei d’ urbanisme i el seu reglament i ho veuràs.I a tv·3 i el 3/24 deu n’ hi do.
Jo crec que en un territori a on els recursos productius són escassos, i per tant, la recaptació sobre la producció o les rentes, insuficient, ha dut als “mals” governs a basar les riqueses del territori, en plusvàlues tàcites d’allò que sols tenen, el sòl.
Així doncs, aprovacions per ple, decrets d’alcaldia o aprovacions de l’Institut Català del Sòl, són irrellevants. Per mantenir un creixement sostingut en l’espai-temps, només es podia fer d’aquesta manera. Si s’hagués decidit no basar la riquesa del territori en el totxo, estaríem parlant d’un PIB, com per exemple el de Portugal.
Era convenient aquest creixement? No
Hi havia alternativa? Tampoc
Ara bé, els danys col·laterals, com els enriquiments personals, crec que són pures anècdotes. El sistema ho ha permès, i diré més, ho ha incentivat. Com més “pelotazos” feien els municipis, més s’omplien les arques municipals i estatals, i de retruc els rankings europeus ens posaven al capdamunt de la llista dels països més desenvolupats.
Una fal·làcia pensar que és de tots una cosa que té titularitat privada (estatal, provincial o municipal) però privada. La imminent remodelació econòmico-social a nivell mundial, pot ser que deixi de banda aquest model de creixement, o no, però el que si és cert, que no hi ha alcaldes, regidors o jutges corruptes, és un sistema que funciona així, és la més pura escència del capitalisme, això si, disfressat amb un benevolent esperit democràtic i social.
Així doncs amb aquesta intervenció vull dir que crec fermanent que no hi ha actes il·legals. El sistema econòmic actual és corrupte, il·legal, brut.. I les persones que comenten les irregularitats simples actors. El replantejament hauria de ser del model polític i social que hauríem de tenir i no de les lleis concretes que l’afecten.
Esperem que nosaltres poguem fer-ho millor en un futur no gaire llunyà.