El forat negre

Aquest article, la segona part sobre les classes de català a Toronto (Canadà) és una còpia del que acabo de publicar al meu bloc personal. El d’avui i l’últim que vaig escriure els he publicat als dos blocs perquè em sembla important que se sàpiga què ha passat al Canadà amb la nostra llengua.

Si no vau veure l’escrit de fa uns dies, us prego que el llegiu abans d’anar més avall o no copsareu bé el que explicaré avui.

El forat negre

A la fotografia teniu Kenneth McRoberts el degà del campus de Glendon, de la Universitat de York, a la ciutat de Toronto. De quan vàrem tenir la celebració de la cultura catalana a la universitat. McRoberts és l’autor de Catalonia: Nation Building without a State.

El relat que vaig incloure a l’últim article, “Indestriable”, el vaig escriure a finals de gener. Unes setmanes després vaig estar molt malalta amb un virus que m’atacà els pulmons; potser recordeu que us ho vaig explicar i també que m’havia arribat una bomba. Us vaig dir que ja us explicaria de què es tractava aquesta bomba, però continuava sense dir-vos res, mai no em veia amb cor de fer-ho, no m’hi podia posar. A la fi, però, ho faig.

El mes de febrer em va arribar una carta de l’IRL (Institut Ramon Llull). Em deien que estaven escurats i havien hagut d’eliminar diversos lectorats arreu del món; el meu −els diners que enviaven a la meva universitat− era a la llista. Com vaig poder ?estava molt malalta? vaig escriure a l’IRL demanant-los que m’expliquessin com havien fet la decisió, que per què jo era a la llista. Em van respondre amb una carta molt amable on m’agraïen tots aquest anys de dedicació i em deien que els sabia molt greu però que no tenien diners (la qual cosa és ben certa; han sofert retallades brutals), però no vaig poder treure l’aigua clara de per què m’havien fet fora (s’han eliminat lectorats, però n’hi ha d’altres que continuen). Les meves classes eren un èxit, per tant el motiu no va per aquí. Probablement mai no sabré la resposta.

La bomba que m’arribà de l’IRL em colpí. Em vaig sentir abandonada i desorientada; absolutament identificada amb el gos de l’aunci “ell mai no ho faria”. Però havia de salvar les classes de català, per tant es tractava de convèncer la universitat per tal que es fes càrrec d’aquestes assignatures. Ben difícil, sobretot en aquells moments que jo em trobava amb febrades. El cap del departament, la secretària i el degà em van dir que em tranquil·litzés, que de la classe de cultura catalana ja feia anys n’havia assumit el cost la universitat perquè el que enviava l’IRL, de fet, només cobria les classes de llengua; pel que feia a aquestes classes de llengua, ja estaven anunciades pel curs 2013-2014 amb la matrícula oberta (aquí tot es fa amb molta antelació) i, per tant, el curs pròxim probablement estava assegurat.

Un dia em va arribar un missatge del cap del departament en el qual m’informava que l’administració de la Universitat de York havia eliminat les assignatures de llengua catalana, que a ell no li havien dit res fins després de l’execució −no en tinc cap dubte perquè el cap del departament té un gran interès pel català−. Tot d’una em va semblar que el món s’enfonsava. Unes dies més tard vaig saber que l’assignatura de cultura catalana (la que s’imparteix en anglès) tirava endavant un any més (després, qui ho sap). Encara bo, sí, però el cas és que la nostra llengua ha desaparegut oficialment de Glendon, de la Universitat de York, de Toronto i de tot el Canadà anglès (sortosament continua el lectorat del Quebec).

Les conseqüències són moltes i, a nivell personal, devastadores. Tant moralment com, també, per a la butxaca. No sabria dir quina és pitjor. Els que em coneixeu força sabeu que estic mantenint una persona molt propera que viu a Catalunya. Fins ara em resultava molt i molt difícil mantenir-la i, a partir d’ara, amb una part considerable del meu sou desapareguda, no podré enviar res. I anar a Catalunya, impossible, per sempre més.

Tants anys de sacrificis i tot per a res. Penseu que amb tants anys darrere el català i deixant de banda diverses oportunitats no tindré ni pensió de la universitat. I què em tocarà ensenyar ara: les classes d’espanyol que, per cert, ni tan sols això va bé perquè m’han disminuït d’ençà que l’Instituto Cervantes ens envia lectors que ens les treuen a nosaltres. I la universitat feliç de no haver de pagar gaire per les assignatures d’espanyol perquè aquests espanyols sembla que els sobren els diners. I tal com va tot a Espanya! I, ep, que tampoc es tracta que vulguin salvar uns lectors espanyols que altrament no tindrien feina, no senyors perquè tenim un lector enviat pel Cervantes que és mexicà. Per tant ens trobem amb el Cervantes llançant diners a tort i a dret mentre el Llull agonitza. Això és el que passa quan no es té un Estat propi, per si algun tanoca encara no ho té clar.

Les repercussions, però, no són només a nivell personal. Us en podria fer una llista, però em limitaré a un parell. Comencem amb la biblioteca Frost de Glendon. Havia aconseguit que alguns dels nostres bons autors tinguessin una llar en aquesta biblioteca, però s’ha acabat tenir-ne més perquè la biblioteca només pot tenir llibres de les llengües que s’ensenyen a la universitat. Enguany tinc la comanda feta, gràcies a que els bibliotecaris viuen en un món a part i tarden molt a assabentar-se del que passa a la universitat. I també perquè les dues vegades que hi vaig anar vinga a xerrar amb la directora de la biblioteca, que es despistés força mentre jo feia la comanda dels llibres; ara bé, jo suava. I enguany he fet dues comandes, amb més llibres dels que puc demanar, amb l’excusa que són llibres imprescindibles i etcètera. El dia que la directora de Frost s’assabenti que no tenim català em matarà. I quan no quedi cap estudiant a Glendon que hagi estudiat català, qui llegirà aquests llibres?

Més repercussions: els estudiants que van a estudiar a Barcelona (dic Barcelona perquè és on van). A Glendon tinc uns quants estudiants cada any que se’n van a estudiar a l’UAB. A més tinc estudiants de l’altre campus que van a la UB (alguns de vosaltres potser recordeu l’estudiant meu, amb un català excel·lent, que era a la meva presentació a la Catalònia) i, finalment, tinc estudiants del centre d’economia Schulich que van a estudiar a Esade. Precisament, en diverses ocasions, els estudiants de català de Schulich, quan han de demostrar davant d’un jurat que són els millors per anar a Barcelona, han fet unes defenses de la llengua catalana per treure’s el barret. Què passarà ara amb tots aquest estudiants? Aniran a Barcelona sense saber català. I m’hi jugo el que vulgueu que ara aprendran castellà per anar a Barcelona. De fa molts anys que estic en competició amb el Cervantes i l’ambaixada espanyola per atraure estudiants cap a una llengua o l’altra. M’han fet batallar molt, però s’ha acabat la batalla, al seu favor, perquè ja no hi ha català.

Enyoraré molt els estudiants de català que any rere any han estat excel·lents. Els estudiants de llengua catalana que no eren excel·lents els puc comptar amb els dits d’una sola mà, i parlo de 18 anys de classes! Per algun misteri que mai no he acabat d’aclarir la llengua catalana atrau estudiants boníssims. Com els enyoraré! I totes les hores de cansament i son per fer els textos de català, i totes les hores cercant vídeos, cançons, articles en català, tot, tot a les escombraries.

Potser us pregunteu per què aquest escrit s’intitula “El forat negre”, oi? Doncs perquè fa uns mesos, des de la bomba, que un forat negre em vol arrossegar cap a endins i no em deixa tranquil·la. De dia em distrec amb la feina, amb totes les feines que faig, però a la nit apareix el forat negre. De vegades és a sota el llit i caic avall i avall i he de fer un esforç per sortir-ne i no puc dormir perquè cada cop que tanco els ulls noto com caic dins del forat. D’altres vegades apareix davant meu i comença a xuclar-me i em deixa sense aire i tampoc no puc dormir perquè m’ofego i m’he d’agafar als llençols perquè no se m’endugui. I hi ha vegades que no sóc al llit, però tampoc no treballo, quan em vull relaxar i llegir o veure una pel·lícula, i em costa molt concentrar-me perquè apareix el forat negre i vol que m’endinsi en la seva foscor i desintegrar-me allí a dins. És que estic molt trista.

Ara ja ho sabeu i no en tornaré a parlar. De vegades no puc més i he de dir alguna cosa, com que la meva mare ha tingut un accident o que tinc fibromiàlgia, però després s’ha acabat. Espero tornar-vos a parlar d’altres temes, i el forat negre farem veure que no hi és, d’acord?

Quant a Shaudin

Sóc catalana i canadenca. Vaig néixer a Barcelona i fa més de 30 anys que visc a Toronto (Canadà). Ensenyo llengües, literatura i cultura catalana al campus de Glendon de la Universitat de York. He publicat tres noveŀles i diversos relats, en català, naturalment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Ensenyament. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El forat negre

  1. josepblesa diu:
    si aquest país paga la pena de tant de sacrifici….

    This is just a great madness !

    PS: take care !

  2. AMG diu:
    Quan dia si dia també, molts constatem en els nostres veïns, coneguts, amics o familiars, el cost social de la marca “España” i altres causes mercantilistes administrades per jerarquies més o menys difuses, sovint idealitzem altres escenaris per combatre l’angoixa i mantenir-nos en l’esperança. Per això el teu relat es doblament colpidor. Per una banda certament ets una veu amiga de la xarxa, però en la nostra innocència també tendíem a pensar que la teva llunyania geogràfica et compensava del viure lluny de casa i dels teus gràcies a una major estabilitat i qualitat de vida, i també pel poder fer una tasca professional impagable pel nostre reconeixement entre els altres pobles del món: una deu de petits grans de sorra que entre tots farem prou gran. L’aranya espanyola té les xarxes i xucladors molt llargs i per tant és profunda la repercussió en el nostre col·lectiu nacional de la política del “garrote vil” que és actualment la política autonòmica que cada cop afecta més gent, inclusivament als qui semblaven estar en una posició menys exposada.

    Estic segur que tots els teus lectors, tots els teus anònims amics que hem compartit amb tu la teva força i la teva creativitat, no solament lamentem constatar en tu l’erosió a que estem sotmesos, sinó que ens enfortim per fer front a les majors penalitats que encara estarem sotmesos en l’actual combat per la llibertat. 

    Aguanta Shaudin! Batalla amb fe que te’n sortiràs. Confia amb els teus deixebles, amb els teus amics, amb la generositat i la solidaritat que la causa de la llibertat desperta entre la humanitat lliure… Estic segur que si vas encertar a   convèncer any rera any als governs de diverses Universitats, entre tots trobaran una solució especialment si coneixen amb detall, heus ací el punt clau, quina és la versió segle XXI del “garrote vil” espanyol aplicat a un col·lectiu nacional odiat i esclavitzat per un poder hereu directe del franquisme.

    Una abraçada molt forta. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*