Temps estranys

InstagramCapture_b973cd68-884a-46bd-a505-bcae55b57cadVivim temps estranys. Diries, per exemple, que aquest és un mes d’agost normal, amb celebracions arreu que ja no recorden el final de la collita. Però la collita s’ha acabat, igualment, i no ha sigut tan dolenta com alguns auguraven, després d’una primavera especialment seca. Però entrem al mes d’agost enmig d’unes tempestes que no saps dir si són tardorals i que t’han fet afirmar algun cop –i potser és veritat que de vegades parles només per no callar, sense saber ben bé què dius– que ens estem tropicalitzant, amb aquestes calors inusuals i aquests aiguats, més propis del mes de setembre, que la terra no pot absorbir.

Temps estranys també al món. El primer president negre dels Estats Units, la gran esperança blanca –i disculpeu la paradoxa fàcil–, que va rebre el premi Nobel de la Pau gairebé abans d’haver mogut un dit, es vanta de la quantitat de territoris que ha bombardejat, mentre fa veure que renya un president israelià que està aplicant la doctrina sionista lletra per lletra per escombrar els palestins de la seva terra. O de la terra, a ell li és igual. Oh, i a nosaltres, pobles civilitzats, ens esvera que als països que fa com a mínim quinze anys, mes amunt mes avall, que reben lliçons democràtiques a cop de destral –des del matí fins al final–, la gent hi perdi el nord, assassini tots els occidentals que pugui pescar de la manera més aparatosa i mediàtica possible i destrossi restes arqueològiques –de valor incalculable, per descomptat. (Si això fos el més greu! Si no fos més greu l’enfonsament de milions de persones en la pobresa més abjecta! Si no fos més greu l’immens retrocés cultural que la intervenció «aliada» continua provocant! Mireu els documents de mitjans del segle xx al Pròxim Orient i compareu-los amb els d’ara. Compareu la vida de les dones, de les famílies, a Jerusalem, a Kabul, allà on vulgueu…)

Temps estranys també per a mi. L’any que ha passat ha sigut difícil, i el futur està per decidir. En un apunt no gaire antic parlava dels meus dubtes sobre la continuïtat del meu interès en la pel·lícula, en la vida, finalment, un cop desapareguda aquella persona que de maneres diverses i sovint complicades havia caminat al meu costat durant força temps. Sabia que em faria les preguntes que em faig i sabia que em costaria trobar-hi resposta, tot i que en realitat no tenia ni idea que em costaria tant. No tenia ni idea que de vegades costi tant sobreviure. Ni de fins a quin punt la persona que he perdut donava sentit a la meva existència. Fins a quin punt fèiem camí junts.

Temps estranys també per a les persones que m’envolten. Cadascú reacciona al dolor d’una manera diferent. Tothom voldríem que les coses haguessin anat d’una altra manera. I de vegades necessitem que algú tingui la culpa de les coses que ens passen. Tenint en compte, a més a més, que no sempre l’encertem en el que fem o diem, és fàcil que algú ens pugui fer responsables directes de part del mal del món, especialment d’aquella part que més l’afecta. Ara bé, s’ha de tenir una mica de mesura, trobo. Trobo que retreure-li a algú que s’ha quedat sol que estigui sol, considerar que el temps que ha dedicat a ocupar-se de la persona que se n’anava és un luxe que s’ha pogut permetre perquè no té res més a fer a la vida –perquè s’avorreix, finalment–, seria més que frívol. L’única paraula que em ve al cap per definir una persona que fes això és «malànima». O carn de psicoanàlisi…

(Disculpeu el que poden semblar referències personals incomprensibles, però és que em començava a ennuegar. Disculpeu també la falta d’enllaços, però per Internet trobareu les referències als fets del món. Recomano especialment el lloc web Stop The War Coalition, i també Jewish Voice For Peace.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*