Fa tres mesos vaig iniciar una petita aventura consistent en buscar les millors cançons en català de l’útim mig segle, com a forma de commemorar el cinquantenari de la Nova Cançó i, alhora, de celebrar la vitalitat de què gaudeix aquest gènere al nostre país. Inicialment vaig marcar-me un període de tres mesos. Però acomplert aquest termini comprovo amb entusiasme que és del tot insuficient. I dic ‘amb entusiasme’ perquè estic en condicions d’afirmar que la cançó en català (entesa com aquell gènere que va a cavall de la música i la paraula, independentment dels estils) és un pou sense fons, o millor, una font inesgotable de creativitat, diversitat i qualitat. I és que mentre trio i remeno entre l’univers que em vaig marcar (de 1959 a gener de 2009, és a dir, de Raimon a Manel, si fa no fa) no només descobreixo una evolució ascendent dels anys seixanta cap aquí sinó que, setmana rere setmana, observo la irrupció de noves propostes que ho reafirmen i que fan noves passes endavant, en direccions ben diverses, es diguin Élena, Anna Roig, Delên, u-mä, El Nota o El Petit de Cal Eril. Per tot això, declaro una pròrroga necessària (indefinida?) que em permeti assaborir millor i gaudir d’aquest doll de música. Al cap i a la fi, d’això es tractava…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!