Josep Arasa i Ferrer

Aquest any en fa 50 de l’assassinat pel franquisme de Salvador Puig Antich (02-03-1974). L’any 2016 a Els Monjos es va fer un sopar amb les germanes de l’executat, per homenatjar-lo i conèixer millor el personatge de la veu dels seus familiars. El sopar va ser un èxit de convocatòria i va reunir molta gent del municipi i d’arreu del Penedès. Salvador era el tercer de sis germans d’una família obrera.

Salvador Puig Antich (https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_i_Antich) fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort d’un policia i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort del vicepresident del govern Carrero Blanco.

A Catalunya, la mobilització per tal d’evitar l’execució fou espontània, però minoritària, va tenir un cert ressò tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A tota Europa, la reacció va ser immediata: la publicació francesa Libération va ser el primer de donar l’alerta. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, i hi hagué diverses gestions encaminades a la commutació de la pena per part de diverses institucions i personalitats, incloent-hi la Comissió Europea i alts mandataris governamentals com el canceller alemany Willy Brandt i el Papa Pau VI. Joan Miró va pintar el tríptic “L’esperança del condemnat a mort”.

Franco es mantingué ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí i traslladat al cementiri de Montjuïc, on el seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14).

El garrot vil consisteix en un collar de ferro que per mitjà d’un cargol estreny el coll del reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, alhora que el pot arribar a desnucar. L’ús del garrot a Espanya es va introduir el 1820 i es generalitza al llarg del segle xix, afavorit per la simplicitat de la seva fabricació, que estava a l’abast de qualsevol ferrer. Mitjançant decret de 24 d’abril de 1832, el rei Ferran VII va abolir la pena de mort en forca i va disposar que, a partir de llavors, s’executés a tots els condemnats a mort amb el garrot. A Espanya aquesta pràctica va estar vigent fins al 1978. Els últims condemnats al garrot a l’Estat espanyol van ser Salvador Puig Antich, a la Presó Model de Barcelona i el delinqüent comú d’origen alemany Heinz Ches, a la de Tarragona.

L’escriptor i periodista Jordi Panyella va escriure un llibre titulat Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) que, a partir de nous testimonis, mostra les irregularitats del judici de Puig Antich i revela que el sumari va ser alterat perquè es van fer desaparèixer proves clau que podrien haver evitat la pena de mort. Malgrat tot, encara avui el Tribunal Suprem d’Espanya es mostra contrari a revisar el procés. El 1974 Lluís Llach escrigué la cançó I si canto trist, com a homenatge a la persona i en record de la tràgica mort de Salvador Puig Antich. El 1976 Joan Isaac compongué A Margalida, una cançó dedicada a la mallorquina Margalida Bover , l’enamorada d’en Salvador. El 1977 la companyia Els Joglars va produir l’obra La Torna que tractava sobre l’execució de Heinz Chez com a distracció del cas Puig Antich. El 1996 l’Ateneu Enciclopèdica Popular publica Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich, a cura i selecció de Ricard de Vargas. El 2001 el periodista Francesc Escribano escrigué la novel·la Compte enrere: la història de Salvador Puig, basada en la seva vida. El setembre del 2006 s’estrenà la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en la novel·la d’Escribano.

L’any 2016 a Santa Margarida i els Monjos recordàvem Salvador Puig Antich sense cap membre del govern municipal socialista a taula.  Govern municipal que, contravenint la legislació actual, continua mantenint el nom del primer alcalde franquista al grup escolar, personatge que va ser responsable de molts empresonaments, exilis i camps de concentració.

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.