Meli
Hi ha morts que esperes durant anys. Però que quan arriben, malgrat saber de tant temps fa que estaven venint, les reps com un cop de puny sec a la boca de l’estomac. Com un cop que et deixa sense alè. Que et deixa atordit. Meli, el meu amic Emili Aguilella, ha faltat. Com sempre, fent les coses a la seua manera, sense que ningú no poguera domar-lo. Després de vint anys de patiment, tenia la síndrome de Guillain-Barré, Meli se n’ha anat quan no ho esperàvem. Quan teníem la guàrdia baixada, enmig d’aquesta epidèmia que ens ha allunyat tant els uns dels altres. I jo, simplement, no me’n sé avenir.
Meli és d’aquelles persones que en realitat no sé des de quan la conec. D’allò que diguem, des de sempre. La seua forma de ser, el seu caràcter, m’ha acompanyat durant dècades, gairebé durant totes les dècades de ma vida. A Apocalipsis, un grup de música que teníem a Bétera als anys setanta del segle passat, jo era un dels músics i ell el coreògraf del grup de ball, tots dos amb menys de vint anys. I Mari, la seua germana, era la veu més meravellosa. Mari, a qui m’unia una estima molt especial i única, es va matar en un accident de cotxe el 1992 i encara avui la tire en falta. Pagaria tot el que tinc per tornar a agafar una estona la guitarra i tocar al seu costat la cançó que ella volgués. Pagaria tot el que tinc perquè em cantara, perquè cantara. Com en aquell viatge inoblidable que vam fer al poble del seu avi on vàrem cantar, ella i jo, la missa major entre els somriures i les rialles, i les bromes pujades de to, de Meli, tots nosaltres encabits en una furgoneta que no recorde ni de qui era.
Meli era una persona molt especial. Una persona que tenia un do. Era graciós i divertit, impossible de seguir quan decidia fer riure a tots els qui estàvem al seu costat. Era elegant i curiós -en un viatge a Amèrica, el 1988, em va acompanyar a visitar l’aleshores nou i novedós USA Today i es va presentar vestit amb un abric sobre un xandall, una combinació que no sé com s’ho feia però que la gent que hi havia en la reunió va apreciar. La seua creativitat, la seua capacitat artística, simplement no tenia límits i valia tant per a dissenyar la revista que feiem a Bétera, Celobert, com per a idear paisatges. En la millor tradició de la humanitat, poques coses li resultaven indiferents: igual pintava un quadre, ma germana en te un de seu a casa, que transformava la vella casa de les Palmeres en un pub que anys després, ara, és la seu de l’Ateneu. Encara avui, sempre que seiem a la fresca al patí de l’Ateneu, estem de fet immersos en una de les seues grans creacions, en una petita obra mestra. Ell va posar balcons i finestres falsos per a fer que aquell pati interior semblara una plaça, una plaça que, segurament, estaria bé que ara duguera el seu nom.
Quan Sari ens va anunciar la seua mort, després de parlar amb la colla del poble, vaig parlar amb Josep Morell. Morell i Sefa, amb Meli, ens van acompanyar a l’Assumpció i a mi en aquell viatge del 1988 a Washington i Nova York i no se si s’han tornat a veure mai. Però s’havien fet, l’un i l’altre, inoblidables. Amb el Morell vam recordar algunes de les anècdotes més sucoses i vam riure de valent recordant la nostra espectacular entrada a Freehold, el poble de Bruce Springsteen, precedits per la policia amb les sirenes enceses, els palmitos que es va emportar per a vendre, per a intentar vendre de fet, pel centre de Nova York, com ells dos van haver de seure sobre la maleta de Sefa per aconseguir tancar-la o l’excitació febril de Meli quan vam arribar al nostre hotel la primera nit: es va tancar en l’habitació, tremolant, tot dient que allò era fortíssim, com si hagués tallat la pantalla del cinema i estigués dins la pel·lícula. I es va passar la nit mirant des de la finestra els llums de neó d’un bar que n’hi havia just enfront de l’hotel.
He estat fa una estona repassant una vella cinta de vídeo d’aquell viatge i crec que no sabré trobar les paraules justes per a descriure el que sent. Els veig, a ell i a l’Assumpció, que tantes i tantes coses compartien, mirant des de Central Park el Metropolitan, amb aquells ulls que es volien menjar el món, i em costa sostenir la mirada en la pantalla. Després de tants anys de malaltia, d’acostumar-me a veure’l en cadira de rodes, alimentant-se artificialment, desfigurat, aquesta seua imatge pletòrica, tant guapo, m’ha desarborat. Aquestes malalties tan dures i excepcionals són tan cruels que et roben fins i tot les cares de la gent. M’ha impressionat perquè no sé quants anys devia fer ja que no havia vist a Meli així, en la plenitud del que va arribar a ser, una persona tan especial, tan contenta de la seua vida.
Només Xelo, la seua dona, el seu fill i alguns amics exemplars, com Pastor i Paqui, saben al detall el que ha estat això per on han hagut de passar. La distància geogràfica de sobte va ser un obstacle. A Meli li encantava venir a Barcelona i va haver de deixar de fer-ho. I jo vaig passar durant un temps a ser una espècie d’auxiliar informàtic seu, que anava a arreglar els seus despropòsits i que cada vegada menys aconseguia un instant de connexió, de complicitat entre els dos. Quan ja la malaltia havia avançat tant que l’expressió oral li era difícil vam trobar que amb un ordinador, fent alguns arreglets, podia comunicar-se i fins i tot tenir estones d’una certa independència. Però ell ho trencava tot! Jo no sé què feia però sé que els embolics més grans que he vist a ningú fer mai amb un software de Mac els feia ell. Uns embolics incomprensibles que jo intentava resoldre quan l’ordinador ja no anava o es començava a queixar, allà a sa casa, en una casa que van haver de refer per adaptar-se a aquella vida. Recorde que li deia que Apple l’hauria de contractar per a posar a prova el seu sistema operatiu perquè si hi havia alguna cosa que es poguera trencar ell trobaria la manera de fer-ho. I aleshores Meli reia, reia amb aquella rialla apagada, gairebé sense sonoritat, que la malaltia li va deixar. Però també li brillaven els ulls sota les ulleres sempre tortes i fora de lloc, d’alguna forma com els havia vist brillar sempre. Com li brillaven quan seia a ca la tia Anna a veure passar les alfàbegues. Com li brillaven quan Pastor va encendre una femelleta falcant-la amb el peu el dia que ell i Assumpció celebraven els cinquanta anys a la Caseta. Com li brillaven quan descobria alguna cosa bonica a Internet i escrivia pàgines i pàgines d’un text per a fer-m’ho saber…
I després jo me n’anava cap a casa sempre embolicat en un mar de contradiccions, pujant l’era. Content per haver pogut fer alguna cosa, poqueta i minúscula però per a mi sempre emocionant. I aclaparat i trist, enrabiat moltes vegades, per la injustícia de veure un amic i la seua família patir d’aquesta manera durant tants i tants anys. Pensant més d’una vegada si valia la pena viure així i què estaria passant pel seu cap, per aquell racó profund de la seua ment tan brillant, allà on ja no era possible arribar.