El blog d'en Patinet

Escric com a reflexió. En el món de la música hi ha (amb tots els matisos que es vulguin) dos tipus de persona: l’intèrpret i el pensador. Evidentment una mateixa persona pot ser les dues coses alhora. Però no necessàriament. L’intèrpret és quasi per definició un home (o una dona) d’escenari, algú que si ha treballat tant és per a connectar en viu amb un públic i aprofitar les possibilitats inherents al format, des del bany de masses mutu d’artista i públic fins a la possibilitat de fer concerts multimèdia o de triar llocs amb carisma com grans teatres o esglésies (i moltes més variables). Possibilitats que contraresten els tres inconvenients que sempre tindrà aquest format: la necessitat de carregar equip i instruments i anar al lloc on es farà el concert, els costos econòmics associats amb tota l’operació, i el fugisser de tot plegat. Molt d’esforç que sovint només percebran els assistents al concert, i que només sobreviurà si hi ha la deguda filmació o enregistrament àudio. Certament la vida de directe és dura, però molts músics la prefereixen. Mentre, el pensador té les dues opcions: ser també un intèrpret, un músic de directe, o bé ser algú dedicat a tancar-se en un lloc arrecerat del públic i generar noves idees. I apart de la proverbial habitació amb un piano i paper pautat o un ordinador amb editor de partitures, ja fa unes desenes d’anys que també es disposa d’estudis d’enregistrament, llocs on un pot optar per diferents papers (compositor, arranjador, productor, enginyer de gravació, músic de sessió…) i que, en una autèntica revolució, han arribat a un cost en equip prou baix com per a que un es pugui muntar un estudi decent amb uns pocs equips en una habitació de casa. Evidentment, una gravació no permet generar tot un ambient com sí ho fa un concert. Però té molts avantatges: permet generar gravacions que permeten tenir feina feta per un temps indefinit i potencialment molt llarg, permeten enregistrar i reenregistrar fins que tot funcioni, permeten experimentar amb el material enregistrat o amb els sons a enregistrar i, sobretot i en especial ara que disposem d’internet, és factible difondre la pròpia feina i amb un públic potencial que va des dels milers de persones als milions. Simplement, on el concert és una experiència per a uns pocs, una gravació és molt més democràtica, amb un potencial de circulació enorme. I, si a un li costa moure equip, un altre avantatge de l’estudi (o de l’habitació de casa) és la possibilitat de deixar-s’ho tot preparat per a quan es vulgui fer feina.

Tota aquesta paragrafada em prepara per a explicar-vos un fenomen particular que porto observant des que el Covid-19 va entrar a les nostres vides: quan fa un any hi va haver el primer confinament, vaig començar a veure infinitat de músics queixant-se de no poder fer concerts i crítics queixant-se de no poder anar a concerts. Durant un any han seguit així, in crescendo. I mentre ells ploraven, em vaig tancar al meu estudi i durant deu mesos vaig acabar onze àlbums, la feina inacabada de catorze anys en què havia estat segrestat en escenaris i locals d’assaig. El cas és que m’he adonat que tot el nostre ram concep la cultura com a exclusivament presencial. Si graves, escrius o fotografies, ja no és cultura. I si la veritat de la teva obra la trobes a la intimitat de l’estudi o de casa teva, et diuen onanista (a mi m’ha passat). Mentre, el gran públic consumeix cultura a casa i només surt de concert quan toca una gran patum en un estadi. Admeto la meva sorpresa en ser aparentment l’únic de tota l’escena independent que ha vist el valor de tenir obra gravada. Segur que no hem de canviar alguna cosa? Evidentment, aclareixo que cadascú fa amb la seva vida el que cregui convenient. El que em sorprèn és aquesta unanimitat, i el fet que a qui treballa a casa ni se’l tingui en compte. Realment, aquest darrer any ha donat molt bones gravacions, almenys a l’escena catalana independent, de la que formo part. Però hi ha gent del col·lectiu que ni s’hi fixa. I hi ha la percepció que els enregistraments, lluny de ser un món nou ple de possibilitats creatives, són una simple eina de promoció, un pobre substitut dels concerts, i una cosa que es fa de tràmit i perquè toca. Amb el que potser hem d’obrir debat sobre quin ha de ser realment el lloc de tots dos mitjans partint que hi hauria d’haver un equilibri.

Un últim punt a debatre, i entrem en tot d’altres temes, es refereix a la música clàssica en particular. Jo mateix he fet part de la meva formació en un conservatori, pel que el que diré tindrà una part d’autocrítica. Reconec que si em vaig passar al rock va ser per un fenomen que havia detectat i que m’havia arribat a resultar enervant: encara que les orquestres d’alt nivell tipus OCB tracten de variar el seu repertori, quan anem a ciutats dormitori i conservatoris el repertori és molt tancat. Els intèrprets quasi sempre entren al sistema d’ensenyament musical per a tocar certes obres de certs compositors, i és el que acaben fent. És una restricció que potser no és estrictament radical en concerts de petit format, on els costos són reduïts i no passa res si un explora repertori. Però a la que es dóna una situació de gran concert amb cor, orquestra i solistes (i és la situació que vol tot intèrpret clàssic), de sobte hi ha un gran pànic amb com recuperar despeses (enormes, per cert), i immediatament s’instaura una mentalitat de «farem aquesta peça, que al públic li agrada». I això es tradueix en centenars de persones a cada ciutat fent concerts de les cinc o sis mateixes obres conegudes dels cinc o sis mateixos compositors morts (per cert, tots homes), absolutament cada any. I això, encara que ja existeixin gravacions definitives, perfectes, d’aquestes obres, i seguir-ne fent concerts sigui redundant. No es generen nous missatges, i si un es satura, ha de buscar nous horitzons. Evidentment, hi ha compositors clàssics actuals, i alguns d’ells són molt interessants. Però jo mateix recordo com en els meus anys formatius com a compositor «s’esperava» que jo evolucionés cap a la música serial (així, perquè sí), i que la meva música clarament tonal, senzilla i honesta, no entrava en els plans. (Hi ha gent que fa meravelles amb la música serial, no en dubteu, però cap d’ells viu a la meva ciutat.)

Amb el que els nous missatges es generen en àmbits més moderns. El pic creatiu de la música jazz sembla haver passat, però hi ha gravacions de jazz que segueixen essent molt avantguardistes tots aquests anys després. I, si un ha aconseguit refugiar-se de la ràdio comercial, hi ha hagut molt bones gravacions rock en el que portem de segle. Clarament, és el refugi dels innovadors. I un pot descobrir música molt bona contínuament, tant en música occidental com en músiques d’altres parts del món. És l’avantatge de ser en l’era de les gravacions i d’internet. A la vegada, mentre un músic clàssic ha d’estar estudiant molts anys abans que se li permeti posar un peu en un escenari (audicions de conservatori apart), un adolescent pot comprar-se una guitarra elèctrica barata, aprendre uns acords, muntar un grup, assajar un parell de mesos, parlar amb la gent de l’associació de veïns dels seu barri, i trobar-se als seus setze o disset anys tocant per als seus amics i un públic de curiosos a la festa major del barri. De fet, una diferència crucial entre el músic clàssic típic i el músic de rock típic és la seguretat: mentre el músic clàssic no fa res sense una partitura, el músic de rock es crea ell mateix la seva part. És una llibertat necessària, i tot un J.S. Bach va créixer aprenent simultàniament a compondre i a tocar improvisant: en aquella època ningú no interpretava exactament el que hi havia escrit, la partitura era una simple base per a fer-hi variacions. Arriscar era, i és, la clau.

Amb el que vull acabar aquesta reflexió fent una defensa de la recerca de noves idees. I amb això no vull dir necessàriament música molt experimental. Nou vol dir que ho desconeixies, o que només n’havies sentit campanes. Les gravacions van genials per a això, precisament perquè pots escoltar una obra diverses vegades i habituar-t’hi. Però, per exemple, un dels millors concerts als que he assistit va ser fa uns vint-i-cinc anys en una església romànica, amb Jordi Savall i un dels seus conjunts (no recordo quin). El cas és que Jordi Savall es va passar tot el concert tocant-nos peces dels segles XVI a XVIII… peces de compositors desconeguts que ens van ser una revelació. Precisament, Jordi Savall havia fet la feina que justificava un concert així: anar a biblioteques i arxius a buscar repertori oblidat. Clar, resultava interessantíssim perquè, essent òbviament antic, era nou. És una feina que tots, en els nostres respectius ambients musicals, convindria que féssim: oferir novetats. Precisament, un problema que tenim a dia d’avui és tot un empresariat musical insistint en estancar-ho tot i un públic que només vol escoltar sempre el mateix, refregit una vegada i una altra. I així no es va enlloc. En tot cas, va bé trobar un equilibri entre els generadors d’idees (no sempre a la llum del dia) i els intèrprets que fins i tot poden aportar nous matisos a la seva obra, si saben fer un pas endavant. Aquest equilibri és la clau de tot el debat.

Audaces Fortuna iuvat.