El blog d'en Patinet

Abans de reprendre la meva explicació de la música (ara que a la fi no tocaré més en directe i he guanyat molt temps), un article necessari sobre la situació de la música a Catalunya i en defensa del nostre sotabosc.

Qualsevol espectador de TV3 o oient de Catalunya Ràdio o Flaix FM ho haurà notat: l’escena espectacular de la dècada de 1970 ha donat pas fa anys a una cosa amorfa, sembla com si els catalans ens haguéssim tornat musicalment incapaços. En realitat no és així en absolut, però ningú que descobreixi música en català o feta a Catalunya per aquestes vies no ho pot ni intuir. En realitat tot es redueix a una poca gent en uns pocs despatxos, gent que en molts casos hi és des de l’administració Pujol i que tenen garantit en exclusiva l’accés als grans mitjans. Però amb dos problemes: 1) no tenen cap criteri, ni tan sols no dominen la recepta de creació d’èxits com sí ho fan les grans multinacionals, que a més van ser qui la va crear, però el d’aquesta poca gent en aquests pocs despatxos és un cas extrem de síndrome de Dunning-Kruger; 2) enlloc d’almenys permetre la publicació i difusió a professionals, aquestes poques persones han decidit que a Catalunya només ens pot agradar el rock català, la música cumbaià i la festa major. I si els véns amb propostes professionals i serioses amb possibilitats d’exportació, ni t’entenen. Tampoc no et volen entendre, però ni t’entenen. I no et deixen signar contracte amb ells. I com que, a efectes publicitaris, els mitjans son només per a ells (fins i tot els teòricament públics), si no et deixen signar contracte la teva carrera ha acabat abans i tot de poder començar. Sé de què parlo, hauria de poder publicar tothom. Però encara viuen del «boom» del rock català, un «boom» pel que la Generalitat els va donar molts diners… que de sobte es van acabar quan el 1990, en un gest que els honora, les grans estrelles del «boom» van demanar en ple concert al Sant Jordi que la Generalitat financés nous grups, que ells ja eren a dalt. La Generalitat no va fer ni una cosa ni l’altra, i aquí es va acabar el «boom»… però aquestes poques persones ja eren a lloc i amb el tracte fet. Recordem-ho, el problema no son els músics que publiquen (i que per molts anys puguin fer-ho), sinó aquestes poques persones que ni fan ni deixen fer. I així, moltíssims creadors de nivell segueixen essent totalment desconeguts del gran públic i sense cap possibilitat de guanyar-s’hi la vida. Fins i tot força companys meus de generació (la de 1975-80) fa temps que van plegar perquè sabien que era inútil parlar amb la paret. Tampoc no ajuda que l’ANC i Òmnium s’hagin tancat en banda als creadors independents i només programin escena oficial als seus actes. Sempre amb la famositis per bandera, seguida no tan de lluny per certa barcelonitis. A Catalunya el no-res comença a Vallvidrera. (A la vegada, hi ha tal confusió entre compositors i intèrprets que es considera que si no fas concerts no tens dret a signar un contracte: el disc és vist com un simple article de promoció per a les gires, el que és equivocar-se de mig a mig.)

De manera que tenim el que tenim. I sí, hi ha alguna excepció, però sempre mantinguda en segon pla: Lídia Pujol, Miquel Gil, Adrià Puntí, algun dels fitxatges de Bankrobber. Dels grups coneguts, els únics que han despuntat sense l’ajuda de productors externs son els Antònia Font, sobretot gràcies a l’àlbum «Taxi» i a la cançó «Batiscafo Katiuscas». Podem fer també una mitja excepció amb Manel, pels seus dos primers àlbums. Però per la resta, la fabulosa generació del Setanta es va apagant i no hi ha un recanvi clar.

Això es trasllada també al nodrit exèrcit de festivals que poblen els Països Catalans i en especial el Principat:, tots amb el mateix cartell d’estrelles principals. I cap dels quals no atrau especialment l’atenció, excepte un: el Primavera Sound (fa anys el Sònar també comptava). I el Primavera Sound atrau l’atenció per oferir cada any un cartell memorable amb grans noms de la música anglosaxona i una visió molt oberta. No sé què faríem sense ells. I no sé què farem l’any que es cansin del campi qui pugui a Catalunya. Mentre, el públic castellanoparlant de discoteques «passa» de la música en català i escolta reggaeton que, per dolent que sigui, almenys és un producte professional. (No denigro als productors i enginyers de gravació d’aquí, que han millorat moltíssim des de 1990, però ni la millor producció pot salvar segons què.)

I, amb això, s’ha arribat a una situació que haver estat rebutjat per aquesta poca gent en aquests pocs despatxos significa que ets un geni amb majúscules. Ni els nord-americans no es permeten un luxe així: no totes les persones amb talent poden ser estrelles, però totes poden treballar fora dels focus en una multinacional o almenys en una independent de prestigi. De manera que, estimats lectors, us recomano que apagueu televisors i ràdios i us poseu a buscar a internet: quasi tothom té vídeos a Youtube i àlbums a Spotify o a Bandcamp. Ens falta la necessària publicitat, però us podem donar moltes alegries si ens descobriu. Tenim el potencial de canviar la música i, fins i tot, el país.

Com a segells independents que sí que miren de fer bé la feina, només en conec dos, i no poden agafar més gent perquè literalment els contacta tothom: No me’n Records i Hidden Track. A aquests hi podríem afegir, ja més conegut, B Core, per a un tipus de proposta molt concreta. Però fins i tot Bankrobber (val a dir-ho, amb una proposta tan interessant com els Ran Ran Ran a bord) és un recurs de molt difícil accés. I diria que això és tot. Si em deixo algú que aposti pel sotabosc, el convido a deixar un comentari en aquest article, va bé que ens coneguem. I cal anomenar un festival «del sotabosc» que es fa cada any simultàniament al Primavera Sound: el Microclima, organitzat per la botiga de discos Ultra-Local Records del carrer Pujades de Poblenou. (Durant uns pocs anys, alguns artistes i grups vam poder passar pel segell DIY «El Mamut Traçut», que ara segueix només com a «imprint» del seu fundador, l’imprescindible Maurici Ribera.)

Acabo amb una llista, ni molt menys exhaustiva, de noms que podeu buscar, que espero que us duran a d’altres noms: Maurici Ribera (obvi, com a The Missing Leech i com a membre d’Espígol), Violet Mistake, Puma Rai Tape Diana (amb la imprescindible Carola Llonch a bord junt amb el documentalista Vicenç Ferreres), Dino Ratso, Les Atxes, Xavi Martí (cantautor de Sueca), Aneurisma d’emocions, Blaüra (Daniel Sáez), Iyari Atma, Crida salvatge, Liannallull, Nadie, El sistemä suec, bateman206, Golíat, Clara Andrés, Obrigada, Bonelli, Carlota Flâneur, Tos de gos, Golden Slumbers, Capità Pilgrim, Estruç, Prou!!!, Keloidrop, The Harlock, New Born, Enthz, Mondo Beta, La nena Samsó, Sam Destral, Mad’zelle, Gallina, Anna Andreu, De tot cor, Finalmentfi, Anímic, Rajada, Meridians Inc. Insisteixo, hi ha molt més a descobrir, escric amb una informació molt limitada. També recomano els podcasts dels programes Trilogy Rock i Hip Hip Ultra! I, si em permeteu, m’afegeixo: Lluís Paloma «Patinet» (en la meva abundant carrera d’estudi en solitari o com a membre d’estudi d’Els Visitants).

I uns pocs noms del passat: Nisei (per favor, que tornin), To Be Continued (amb la cançó «Andrea Doria»), L’exèrcit d’Islàndia (sobretot l’àlbum «Atraccions»), Ménage, Tired Hippo, Cap de Creus (títol de l’obra, desconec el nom del compositor, tocada en directe algunes vegades sobre 2004, obra mestra perduda), i La Fuga (grup terrassenc sobre 1995, a no confondre amb un grup castellà més famós).

No cal dir-ho: grups desconeguts amb talent i en dificultats, deixeu missatge també per aquí.

Gràcies, estimat lector, per llegir fins aquí, i espero haver-te descobert un món nou.