Diagnòstic musical català
En els meus inútils esforços per a trobar vida intel·ligent en el saturat món de les discogràfiques catalanes, m’he adonat d’un patró: quan algú funda una discogràfica a Catalunya (quasi podríem dir a Barcelona), ho fa decidint que només vol publicar un estil molt concret de música, i no se surt del guió en cap moment, deixant perdre un munt de propostes amb plena viabilitat comercial però que no encaixen en els seus prejudicis. Normalment aquestes discogràfiques acaben tancant. Però, precisament, la característica comuna d’aquestes discogràfiques és que es barallen ferotgement per com a molt dos o tres metres quadrats molt concrets, deixant molt de camp sense cobrir, un camp que precisament els asseguraria la supervivència. És brutal la desconnexió entre discogràfiques i públic comprador de discos.
A la vegada, he descobert una altra història interessant. La revista Música Dispersa va néixer el 2020 per a parlar de la nostra escena, però ja al seu segon número havien decidit parlar només de l’escena oficial. Doncs ja no hi són, o almenys la seva web m’apareix com a desactivada. El diagnòstic aquí és simple: per a què dedicar una revista a parlar de l’escena oficial quan ja hi ha establert l’Enderrock que ho fa prou bé i a més és una escena que acapara la CCMA per a ella soleta? El futur de Música Dispersa passava per parlar de tota la gent que segueix sense altaveu i que té molt a dir. Però ja és la síndrome catalana: fer només el que ja s’ha fet.
(De fet, és la mateixa síndrome que pateix la música clàssica a casa nostra: centenars d’agrupacions i professionals fent el mateix grup reduït d’obres famoses cada any, encara que acabin amb la paciència del més pintat. Sé de què parlo.)
En tot cas, el problema amb tot això és que, mentre el món oficial només convenç als ja convençuts – els que volen música exclusivament en català, encara que sigui un desastre –, hi ha tot un món de grans creadors que acaben plegant perquè no troben ni un sol forat per a entrar dins del sistema i professionalitzar-se (m’acaba de passar a mi: he hagut de deixar de gravar àlbums perquè autopublicar-me’ls era llençar un munt de feina als gossos, i jo necessito professionalitzar-me). I precisament son aquests grans creadors els que podrien assegurar un futur esplendorós per a la música feta a casa nostra. Però el mur muntat des d’uns pocs despatxos ha arribat a ser infranquejable. Jo mateix prefereixo desentendre’m de la debacle.
Això sí, auguro fama i fortuna a qui, en forma de mitjà periodístic, obri una escletxa en el mur oficial per on ens puguem presentar tots els que ara no tenim altaveu. De sobte, tornarien els gloriosos anys 1970, potser per sempre.