Etziba Balutxo...

La mort de Joan Crespí a la Literatura

L’execució o l’assassinat de Joan Crespí és un tema prou atractiu com per haver estimulat l’interès dels creatius. No ha estat així a la iconografia, poc atenta als agermanats fins a la segona meitat del s. XX, amb escultures de Jaume Mir i pintures de Guillem Morro¹. A diferència de Joanot Colom i de Pau Casesnoves, Joan Crespí tampoc no ha merescut l’interès dels novel·listes, més enllà de referències tangencials, i tant l’episodi de la seva mort com la seva figura només han estat objecte d’atenció dels dramaturgs i dels poetes.

El tundidor de Mallorca, l’obra de teatre dedicada a Crespí i estrenada a Madrid l’any 1839, dos anys abans de les divergències entre Quadrado i Furió de 1841, no fa esment a la mort de l’instador (ni tan sols a Joanot Colom) i acaba quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar el càrrec de lloctinent del regne de Mallorca. El primer referent literari que incorpora el crim va ser un mes després de la diatriba de Quadrado contra Penya, amb la mort de Crespí com a eix principal. El mes de març de 1870 Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir el premi de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona, amb Joan Crespí, un romanç de gairebé 300 versos encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach! Constitueix un elogi dels motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.² En aquest llarg poema, la detenció, l’empresonament i la condemna a mort de Crespí és obra dels nobles (com la mort que volen dar-li los cavallers mallorquins, (…) per ço diuen tots los nobles: gràcies a Déu que el tenim…). Per evitar ser executat en públic (en afrontós cadafal) envia a dir als germans Colom que no ho permetin (Diga’ls que de mort tan lletja, salvin son amic si’ls plau). Davant del prec, Francesc reacciona: digau-li que en lo patíbul afrontós no hi morirà. Mentre el saig pregona la sentència que anuncia la imminent execució, el germà de Joanot s’ha infiltrat a la Torre de l’Àngel; vol evitar l’escarni d’una mort pública vergonyant. Les darreres paraules de Crespí seran: Gràcies, Francesc Colom!

Ramon Picó i Campamar era ben conscient de la polèmica atribució del crim per part de Quadrado. Té la decència de referir-s’hi amb aquesta nota annexa: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del famós Joanot, dins la mateixa Torre. D’aqueixes dues contràries opinions, més o menys fundades, l’autor del present romanç n’ha pres lo que bé li ha aparegut, per arribar al desenllaç dramatich del romanç, que no’s més que pura invenció.

No havien passat tres anys d’ençà de la publicació del romanç quan, dia 24 de gener de 1873, s’estrenava en el Teatre Martín de Madrid l’obra en vers en quatre actes Juan Crespí de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902). La Prensa. Diario de la Mañana de Madrid va aplaudir la representació. El drama en cuatro actos, original y en verso, de los Sres Rodriguez Rubí y Navarro y Gonzalvo, titulado Juan Crespí, estrenado en el teatro Marín, ha obtenido un éxito brillante y sitisfactorio por completo, siendo interrumpida su representación en todos sus actos por los espontáneos v nutridos aplausos, por el numeroso público que ocupaba todas las localidades de este afortunado teatro. (…) los actores fueron llamados en unión de los autores, dos veces al palco escénico.

Dia 26 de gener La Discusión. Diario Democrático publicava una extensa crítica de l’obra, de la qual es pot endevinar el contingut³. Resulta molt interessant llegir l’article complet per la detallada informació que conté. Situa els espectadors en el moment de la revolta (bajo el sagrado lema de Paz, Justicia y Germanía (…) un clamor de la historia contra la tiranía del rey, del noble, del clérigo y del magistrado) i els fa viure l’arenga als menestrals o l’assalt a Bellver fins arribar a l’execució de Crespí, condemnat per la seva traïció, derivada de l’amor que té a la filla del governador Miguel de Gurrea.

Un segle després, la primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir d’un poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1978, Jaume Santandreu a Cançons per al meu poble dedicaria uns versos a Joan Crespí:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

Posteriorment, han validat i divulgat la mai no provada atribució de la mort de Joan Crespí a Joanot Colom persones prou allunyades ideològicament de Quadrado, com Guillem d’Efak o Antoni Rodríguez Mir⁴.

La sorpresa: Els dos Joanots

S’ha dit per pa i per sal: la recerca recompensa. Per les infinites vegades que, per més que tresquis hemeroteques, no trobes allò que vols, brollen sorpreses aïllades que permeten il·luminar informacions enfosquides per la pols del temps i la negligència humana. En aquest cas, indagant la mort de Joan Crespí per tots els cercadors d’internet, ha comparegut una notícia ni més ni menys que a la biblioteca digital de la Universitat de Califòrnia⁵. Es tracta d’un llarg poema Els dos Juanots de Francesc Casesnoves i Mir, guanyador del certamen literari de la Juventut Artística de 1886 i publicat, en tres exemplars correlatius, a la revista Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Arte⁶.

El poema

Els dos Joanots són Crespí i Colom. L’obra, de més de quatre-cents versos, exhibeix la posició de l’autor que ja es delata amb una citació de Quadrado a l’encapçalament⁷. Amb la referència del toc del seny del lladre per marcar cada un dels episodis que tracta, fa un repàs general de la Germania fins a la mort de Joanot Colom, però amb un gran èmfasi sobre la mort de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, amb gran satisfacció dels agermanats.

Cent veus baix de l’Almudaina

responen ab un sol clam:

Visca en Colom! Visca! Visca!

Muyra en Crespí mascarat!

L’obra va ser celebrada i aplaudida a nombroses publicacions, entre les quals destaquen el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i L’Arch de Sant Martí. A tall anecdòtic, La Tralla. Setmanari català y literari, una revista dels emigrants catalans a l’Uruguai es va fer ressò del poema, amb grans elogis a l’autor i l’anunci de publicar obres seves en un futur exemplar. Havem tingut ocasió, d’admirar las bellísimas composicions L’Ángel de l’Abundancia y Los dos Joanots, ab que’l jove catalanista i inspirat poeta don Francesch Casanovas y Mir obtinguè la Flor natural y altre premi en los Jochs Florals celebrats fá pochs días per la Societat Juventud Artística de Palma de Mallorca. De ellas podém dir-ne ab tota imparcialitat que son de lo mellor que actualment produeix la musa regionalista. Ditas composicions que considerem propias de Catalunya, per mes que estigan escritas en mallorquí, ab motiu de ser fill de Palma lo senyor Casanovas, están rublertas d’ una espontaneitat, una valentía y una patriótica inspiració tan grans, que dessegur no’s desdenyarian de firmarlas los capitosts mes reconeguts de nostra literatura. Per poch que’ns siga possible, ja procurarem dar-ne á coneixer alguna d’ellas á nostres leclors, per que’s pugan degudament ferse càrrech de la justicia de nostras apreciacions. Felicitem de tot cor al jove escriptor senyor Casanovas per sas excepcionals cualitats. que l’ han de fer, en nostre concepte temps a venir, un dels notables poetas del Renaixement literari mallorqui.

El poema no pot amagar que és una rèplica del romanç de Ramon Picó i Campamar publicat setze anys abans. L’autor, com veurem, havia recitat poemes de Ramon Picó i Campamar i es dedueix que coneixia la seva obra. Els dos Joanots segueix, fil per randa, la tesi de Quadrado, el qual exercia un gran ascendent sobre l’autor des de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica. Des del punt de vista de l’anàlisi d’estructura i contingut, el poema s’ha d’inscriure dins del corrent final del Romanticisme i del Costumisme d’una generació que enllaçarà amb l’anomenada Escola Mallorquina; una expressió del Noucentisme que coparia la producció poètica a Mallorca durant dècades.

Al rescat d’un poeta desconegut

Qui era l’autor del romanç Els dos Juanots? El seu nom no apareix a les enciclopèdies; ni a la GEC ni a la GEM ni a cap de les virtuals. El gran desconeixement animava a fer-ne una recerca i a consultar els qui n’havien de saber coses⁸. Ordenant les notícies arreplegades, es poden fer algunes pinzellades biogràfiques d’aquest curiós i desconegut personatge. Nascut a Palma a l’entorn de 1864, signava sempre com Francisco Casasnovas y Mir. Son pare, d’ascendència sollerica, estava vinculat amb el sector marítim. Sa mare, Joana Maria Mir Noguera (?-1887), mestra d’escola i rectora del Col·legi de la Criança, era germana dels jesuïtes Miquel (1841-1912) i Joan (1840-1917), autors de celebrades obres de temàtica religiosa⁹.

Francesc Casesnoves compareix la primavera de 1881. Qualificat com a jove poeta, lligat a associacions catòliques, és guardonat diverses ocasions en concursos literaris amb poesies romàntiques sobre temes històrics. Entre els anys 1881 i 1887 obté un protagonisme important. El 31 de maig de 1881 apareix el seu nom als diaris per primera vegada als diaris La Opinión i El Áncora per haver obtingut una menció honorífica en un concurs literari convocat, amb motiu del segon centenari de la mort de Pedro Calderón de la Barca, per l’Institut Provincial, on Casesnoves devia haver acabat de cursar el darrer any de batxillerat, a l’entorn dels 16 o 17 anys.

El 7 de gener de 1882 fa un recital de poesies al costat de Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d’Alcàntara Penya, Antoni Maria Alcover, Mateu Obrador i Miquel Costa i Llobera. El 22 de maig d’aquell any, Francesc Casesnoves torna ser protagonista d’un nou recital i és presentat com una gran promesa de la Poesia a Mallorca. Dia 5 de juny, després d’una conferència de Quadrado, D. Francisco Casasnovas se lució con una bella leyenda fantástica en prosa La bruxa del penyal Rogench. Els cinc anys següents, ateses les moltes notícies de premsa que ho validen, el jove escriptor derivà cap a la Poesia, tant en el vessant de poeta com de rapsode.

El 4 de gener de 1985, en el Teatro-Circo Balear, amb la jove senyoreta Maria Salvà (sic) com a reina, se pasó a la lectura de los trabajos premiados, los cuales fueron muy aplaudidos, especialmente las dos poesías, una en mallorquín y otra en castellano de D. Francisco Casasnovas y Mir¹⁰. Dia 8 de març, amb motiu de la constitució del Centro Balear de Barcelona, Francesc Casasnoves va llegir Esperança de Marian Aguiló, Depressa de Ramon Picó y dos poesias propias La hija de la Aurora y Patria.¹¹ El mes de juliol, en el certamen de la Joventut Catòlica El premio ramo de olivo fue para la glosada Llummajor y su autor Francisco Casasnovas. Larga es la poesía mas no cansa. Vigorosa en todas las descripciones y fácil en la versificación¹².

L’any següent, el mes de març de 1886, el primer premi (la flor natural) de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica va ser per l’obra L’Angel de l’Almudayna resultando ser su autor D. Francisco Casasnovas y Mir, quien proclamó reina de la fiesta a Luisita Campaner y Bennàssar, hija de D. Alvaro. La següent edició, el març de 1887, és quan Francesc Casesnoves obté el premi amb el romanç Els dos Joanots i, també, la palma de oro y plata al autor de la mejor poesía en honor de la ciudad de Palma a D. Francisco Casasnovas y Mir¹³.

Aquell any 1887, quan Francesc Casesnoves acaba la carrera de Dret, es fa més present a Catalunya que a Mallorca. El 15 de gener participa en el recital d’inauguració del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, on llegeix dues composicions seves, Mala amiga! i Lo llenguatge català, al costat de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Frederic Soler. El mes de març, a l’Acadèmia Barcelonesa Filosòfico-Científica de Sant Tomàs d’Aquino, leyó don Francisco Casanovas y Mir la inspirada poesía catalana Déu del académico don Mariano Aguiló¹⁴. El mes d’agost, en el Palau Episcopal de Barcelona, es va presentar la publicació de l’acta de l’Acadèmia Sant Tomàs d’Aquino, amb una oda llatina de Francesc Casesnoves i Mir¹⁵. És notable el relleu que havia assolit com a poeta i rapsode¹⁶. La premsa catòlica, especialment El Áncora, informava de les anades i vengudes entre Palma i Barcelona¹⁷.

Les seves composicions no són menyspreables, tot i la càrrega ideològica que projecten els episodis (la mort de Jaume III, l’execució de Joan Crespí…). Com hem vist, el març de 1885 Casasnoves recità Ramon Picó i Campamar, autor de Joan Crespí, el poema guardonat en els Jocs Florals de 1870, on el poeta pollencí atribueix als nobles la condemna a mort de l’instador i presenta la seva mort, a mans de Francesc Colom, com un acte pietós per evitar l’execució pública. Doncs bé, el 1887, dos anys després d’aquell recital, Casasnoves obtindrà el premi de la Joventut Catòlica amb el romanç Els dos Joanots, rèplica al poema de Ramon Picó i Campamar, basada en la tesi de Quadrado, amb qui comparteix més d’un acte públic, tal com farà també al costat d’Antoni Maria Alcover, de qui es mostra deixeble ideològic.

Tot i aquells sis anys (1881-1887) de gran activitat pública al costat dels més destacats poetes de l’època, tot i els grans elogis que li dedica la premsa, desapareix d’escena, a excepció dels poemes que publicarà al setmanari Sóller. El 1893 fa feina a la Companyia Trasatlàntica a Barcelona, com a delegat de recaptacions. Deu anys després, el 1904, apareix com a traductor d’un llibre d’èxit, Emigración Inmigración, que signa amb el nom complet, en condició de Licenciado en Derecho Civil y Canónico. Reapareix, tres anys després, a l’agraïment públic que li va tributar el Cercle d’Obrers Catòlics a Palma per haver organitzat un cicle de concerts a l’entitat¹⁸. El novembre de 1908 resulta elegit vocal de la Junta Local de Emigración de Barcelona¹⁹.

Cal dir que el 1887, l’any que deixà de participar en certàmens i recitals poètics, sa mare havia mort a Barcelona, quan ell acaba els estudis de Dret. Aquell mateix any o, com a molt, el 1888 es va casar amb Petra Tomasa Asensio y Rubio, d’una família emprenedora barcelonina, amb qui va tenir tres fills: Joan (1890), Lluïsa i Constantí (1899). El major va morir dia 30 de novembre de 1914, als 24 anys, i a l’esquela la dona ja figura com a vídua de Francisco Casasnovas y Mir, perquè aquell poeta desconegut havia mort tres mesos abans, el darrers dies d’agost²⁰. La seva esposa, com ell a l’entorn dels 50 anys d’edat, moriria dia 15 de desembre de 1915²¹.

Tot i haver deixat de participar en els certàmens i en els recitals de poesia, la seva vinculació familiar paterna amb Sóller el va dur a publicar versos en el setmanari del poble. Dia 24 de setembre de l’any 1892, al costat de dos sonets de Petrarca, In vita de Laura i In morte de Laura, traduïts per Costa i Llobera, publica Dos diamants.

Al dit porta la donsella

Dos anells ab dos diamants:

L‘un l’hi va donar sa mare

Cuant en el mon la dexá,

Y llúu ab claror tranquila

Com d‘estrella dins cel blau.

L‘altre anell es la promesa

D‘un donsell enamorat,

Y espiretja com la vista

D‘una serp dins el seu cau.

La pobre nina s’anyora,

Sense amor viu res no sab,

Y las nits passa y los dias

Plora més que plorarás.

A n‘el cel creu que es sa mare

Que per ella está pregant;

Mes el poble ahont es el jove

Bé heu demana, mes no u sab.

Un dia un baúl tragueren

Cuatre homes de trista faç:

La donsella de la casa

S‘emportavan à enterrar

La caxa enterra dexant,

El foser al destaparla

Va romandre fret d‘esglay:

La donsella al dit tenia

Los anells, però els diamants

L‘un era una fresca llàgrima,

L‘altre una gota de sanch.

Mig anys després, el 18 de març de 1893, novament al Sóller i al costat d’un poema de Mateu Obrador publica Anyorança

Jó em pensava oblidaria

Ton recort, donsella mia,

Jó em pensava que anyorar

Era una dolça follia

D’un esperit que somia

Lo que no pot alcansar.

Lluny de tu, quina tristesa,

Quin dolor, quina orfanesa

Aufegan mom esperit!

Jó l’imatge duch impresa,

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Be‘m plau mirar l’estelada

Com la pols dor escampada,

Y esguardar la nit, em plau,

De maravillas trufada,

¡Cuantas voltas l’he cercada

Dins lo mantell del cel blau!

Passarán dias y dias

Entre dols y entre alegrías

Y un mes y un any passará:

Mes mas fortas gelosias

Mon desitx, mas fantasías,

Tot en mon cor romandrà.

Puis lluny de tu la tristesa,

La dolor y la orfanesa

Aufegan mon esperit.

Jó l‘imatge duch impresa.

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Quatre anys després, en portada del mateix setmanari dels dies 13 (al costat d’un poema de Miquel Costa i Llobera) i 20 de març de 1897 (al costat d’un poema de Joan Alcover), publicarà Llummajor, una composició de més de 450 versos per enaltir Jaume III i, en la línia ideològica de Quadrado, blasmar el rei Pere Cerimoniós.

Des de 1887, deixant de banda els poemes al Sóller, no apareix com a participant en actes públics, amb una única excepció. El desembre de 1901, la revista Mallorca Dominical publica un llarg article referit a les Germanies que constitueix una apologia de Quadrado i, com a fil conductor, utilitza fragments del romanç Els dos Juanots, fent notar que l’autor l’havia llegit en el Cercle Catòlic d’Inca el 17 de novembre.

Sic transit gloria mundi

Post mortem, a manera de resurrecció del seu nom i com elogi a misses dites de la seva poesia, va emergir una evocació de Francesc Casesnoves i Mir. Va ser a les pàgines d’una revista catòlica de Pamplona, La Avalancha, amb motiu d’un article dedicat al jesuïta integrista d’Igualada Joan Maria Solà i Mestre (1853-1937). L’article es refereix a una Acadèmia Literària celebrada en el col·legi Sant Josep de València, a l’entorn de la mort de Pius IX (1792-1878), presidida per Solà. Lo mejor de aquella Academia era todo lo que usted compuso, que fue la mayor parte; però nada más hermoso que el polímetro castellano que declamó el palmesano Casanovas y Mir.

Aquell rapsode que havia compartit escenari amb els més grans poetes de l’època (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Frederic Soler…), ja no hi era. L’elogi pòstum a una revista navarresa no va tenir ressò a la Mallorca nadiua ni a la Barcelona adoptiva del poeta; ningú no el recordava. El seu nom no apareix a les enciclopèdies ni a les relacions dels poetes romàntics. Els dos Juanots, l’obra que tant degué complaure Quadrado, romania fins ara, sense estudis ni referències, a una biblioteca virtual dels Estats Units. Serveixi aquest article per a desenterrar la memòria de Francesc Casesnoves i Mir, un poeta de flamarada efímera a qui, ara fa quasi un segle i mig, una revista catalana d’Uruguai assegurava que havia de ser un dels notables poetas del Renaixement literari mallorquí.

Apendix 1

Apèndix 2

NOTES

Entre les qüestions controvertides de la Germania de Mallorca, potser la més destacada és la misteriosa mort de Joan Crespí, un episodi desconegut, no descrit fins ben entrat el s. XIX i, d’aleshores ençà, tractat amb dues atribucions antagòniques. Els liberals acusaren del crim els nobles, amb la figura intrigant del bisbe de Cluny al darrera¹. Quadrado va reaccionar i, inicialment, va penjar el mort a Joanot Colom i, posteriorment, al seu germà Francesc, però ambdues atribucions les va fer sense cap document comprovable. Malgrat la inconsistència de l’atribució, la imputació de Quadrado s’ha divulgat i perpetuat com si fos un fet provat. La qüestió resulta prou interessant com per procedir a l’anàlisi d’on procedeixen les acusacions. No hi ha millor fórmula per indagar l’origen de la qüestió que fer un recorregut exhaustiu per totes les fonts que parlen de Joan Crespí.

L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista². L’autor, Francisco Luís de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys. L’obra acaba amb l’episodi de quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar Mallorca el mes d’abril de 1521. No arriba a parlar, per tant, de la mort de l’instador, el mes d’octubre d’aquell any.

Tampoc, dos anys després, els articles que Josep Maria Quadrado (1819-1896) publica a La Palma l’any 1841, no parlen del declivi de Joan Crespí ni, menys encara, de la seva mort. De fet, els cinc articles no aporten cap novetat i es limiten a transcriure la informació de Mut, copiada de Binimelis, amb tots els seus errors i amb judicis de valor afegits³. De la mort d’en Crespí, qui sí en parlarà aquell any serà Antoni Furió (1798-1853). Detalla que els jurats forçaren l’instador a escriure al Virrei de València i al de Castella per oferir el govern de Mallorca. Explica també l’intent de detenir Crespí per part de Miquel Oliver, l’algutzir reial, a qui els agermanats mataran i afegeix: Nuestros cronistas callan este suceso, ó por mejor decir, hacen desaparecer de la escena al primer caudillo y nos presentan para reemplazarle al denodado Juan Odón Colom. Furió esmenta el cronista Diego de Sayas per concloure amb l’historiador aragonès que fué sentenciado Crespí á sufrir garrote, que se le dió en un cuarto de la torre principal del castillo real de Palma⁴.

L’any 1844, en el marc de l’obra magna de Pau Piferrer i Fàbregas (1818-1848) Recuerdos y bellezas de España, es va publicar el volum dedicat a Mallorca, amb la participació de Quadrado. No dirà res de la mort de Crespí a l’extens capítol que dedica a l’Almudaina (el Alcázar)⁵. A l’apartat que dedica al Castell de Bellver, es limita a escriure: la guerra civil pasó por él con sus horrores y las turbas feroces de la ciudad y de los distritos lo entraron en 1521 con muerte del gobernador y de los caballeros alli refugiados y dándolo á saco. En una nota al peu adverteix: La estrechez de los límites que hemos tenido que dar á esta Tercera Parte nos priva de tratar la Guerra de los Comuneros con la estension con que la habíamos proyectado y a la cual nos brindaban los materiales que poseemos. Cap esment a Crespí ni als germans Colom en tota l’obra.

L’any 1848, a Madrid, l’advocat Luis Cucalón Escolano publica el primer volum de Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia.⁶ Entre les pàgines 273 i 294, dedica tres capítols a Joan Crespí, Joanot Colom i a Varios agermanados. En el primer, descriu la mort de Joan Crespi, explica que els qui el mataren varen imputar el crim a la Germania i relata com els membres de la Tretzena investigaren qui eren els vertaders assassins i els executaren.

Los conjurados (…) siguieron sus pasos, y sobornados los centinelas le alcanzaron en una escalera de caracol que conducia á un terraplen ordenándole que se entregase á la justicia del rey. Crespi no llevaba consigo mas que un baston sin embargo se defendió con él algun tiempo, hasta que se lo rompieron y entonces sucumbiendo al número se entregó con grande alegria de los agresores que sin detenerse ni aguardar un momento lo degollaron, clavando su cabeza en la puerta principal del castillo y á su lado la sentencia de un proceso que de antemano habian formulado sin dar conocimiento de él al presunto reo, sin oir sus descargos mi observar trámite alguno legal. Era una farsa, una comedia que habían creado y que el público no creyó. La sentencia venia firmada por los trece diciendo que intentando Juan Crespi de erijirse en rey absoluto de las islas arrebatando las franquicias y libertades que tenian para aumentar su tiranía y su poder, ellos celosos guardianes y defensores del pueblo, probado su enorme delito lo habian condenado á muerte para escarmiento de futuros ambiciosos; mas tal tegido de embustes no fue creido por nadie.

Pusiéronse los trece como tan interesados en ello á inquirir los autores del horrendo delito, el pueblo los habia absuelto á ellos, todos eran honrados, queridos y sin ambiciones, y no podia creerse cometieran atentado igual; pero los principales agentes como eran D. Francisco Ubaque y el obispo Pont se habian embarcado para Ibiza la noche misma de haber llevado á cabo su proyecto, dejando como sucede siempre á los mas débiles en frente del peligro que no tardaron en hallar, envolviéndolos en el castigo la declaracion de uno de ellos que mas débil ó miedoso declaró nombres, y los que los llevaban fueron presos, siendo entregados al brazo de la justicia, Miser Arnau Puigdorfila, Mosen Romeo de Saldapes, Alonso Malferit y Rafael Puig, osados realistas y pertenecientes á las primeras familias de la nobleza y complicados en la conspiracion cuya sentencia fué á presenciar todo el vecindario de Palma gozoso de que se castigasen crímenes de tal naturaleza⁷.

El llibre de Cucalón esmenta moltes fonts de referència (Dameto, Muntaner, Desclot, Furió, Guillem Terrassa, Lanuza, les Miscel·lànies de Geroni Alemany…), però cap d’elles concreta l’origen del relat de la mort de Crespí. Així i tot, aquella obra va servir de base a Victoriano Ametller i Mariano Castillo per publicar, l’any 1853, Los Mártires de la Libertad Española, amb litografies de Julio Donon⁸. La mort de Crespí torna imputar-se als mascarats i concreta els noms dels autors del crim i dels hipotètics inductors. Cal afegir que el primer tom de Cucalón es va vendre, per capítols, l’any 1847 i, va obtenir gran notorietat a la premsa de Mallorca, on es convidava a la subscripció prèvia. Una publicitat encara molt més intensa es va promoure, des del 1853, de l’obra d’Ametller i Castillo⁹. Ambdues obres no podien passar mai desapercebudes als arxivers i als cronistes.

Sayas, la font de Quadrado

Quadrado degué veure que Furió, a qui considerava l’usurpador de la plaça de Cronista del Regne, havia aportat una referència que desconeixia¹⁰. Acudeix a Sayas, la font esmentada pel seu èmul, i llegeix: Tras esto, con desdén increyble, passaron a deponer de su oficio a Juan Crespí con todas sus camaradas a quienes también pusieron en prisión, y a él lo pasaron al Castillo Real, donde oprimido de grillos y cadenas, estuvo muchos días hasta que llegó el último en que alebosa (aunque no indevidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes¹¹. Lluny d’analitzar qui és l’autor, el qual no aporta cap font que empari l’afirmació, i lluny d’interpretar el caràcter indefinit de l’atribució a los Colomes, Quadrado transforma l’abstracció, la converteix en literal i la concreta i projecta sobre la figura de Joanot Colom; ell va matar Crespí. Ho considera un gran descobriment i, com veurem, reivindicarà aquell paràgraf tota la vida com a font indiscutible per atribuir el crim.

La primera vegada que Quadrado, encara que de manera un tant críptica, acusarà públicament Joanot Colom de la mort de Crespí serà l’any 1860 en el fulletó Recuerdos del Real Palacio de Mallorca, editat amb motiu de la visita a Mallorca d’Isabel II: Bien pronto el mismo jefe del actual tumulto Juan Crespí perecerá en esta Torre del Ángel, á manos de otro dictador mas sanguinario y mas violento. Això no obstant, la inconsistència de l’atribució, sense altra font que l’afirmació de Sayas que Crespí va morir a mans dels partidaris dels Colom, mostra contradiccions encara ben vigents¹². Quadrado necessita qualque cosa més que un generalista sus mismos parciales. Li cal trobar qualque font per rebatre aquells que li fan veure que la seva deducció és inconsistent. S’entestarà en trobar-la o…

L’any següent del fulletó dedicat a la reina, en el Calendario para las Islas Baleares, llegim: Disensiones intestinas debilitaron su fuerza y el gefe de su partido, Juan Crespí, elevado a la dictadura con el nombre de Instador del Beneficio Común, se vio aherrojado y preso; habiendo sido poco después ajusticiado en la torre principal del castillo real. Tot i sense signatura, contingut, llenguatge i estil permeten endevinar la mà de Quadrado¹³.

1870. L’Arxiver versus el Cronista

L’any 1870 arribam al punt àlgid de la imputació de Quadrado de la mort de Joan Crespí, quan traspassa l’acusació inicial a Joanot al seu germà Francesc. Aquell any, l’Ajuntament va promoure Joan Crespí com a fill il·lustre de la ciutat, tal com havia fet amb Joanot Colom l’any 1841. S’encarregà la redacció d’un opuscle a Pere d’Alcàntara Penya, Cronista General del Regne de Mallorca, que es publicà, amb data de dia 5 de febrer de 1870, amb el títol Consideraciones sobre el levantamiento de los Comuneros de Mallorca llamados Ajermanats. L’endemà mateix, dia 6 de febrer de 1870, en el local de l’Associació de Catòlics, Quadrado feia la conferència En Joanot Colom que l’autor va publicar i qualificar de Discurs Historich. Signada en condició d’Arxiver del Regne de Mallorca, Quadrado la publicà i envià a la premsa la mateixa setmana. En aquest treball, corregeix el nom de Juan Odón que havia concedit a l’instador¹⁴. Això no obstant, persisteix en altres errors dels seus articles a La Palma de 1841, com el de negar que Joanot fos un dels set presos que motivarien l’aixecament¹⁵.

L’eix de la conferència o, si més no, el tema més rellevant sobre el qual especula Quadrado, és l’atribució del crim de Joan Crespí a Francesc Colom: No he pogut afinar encare, tal volta colca dia ho lograré, per quin motiu y en quina questió encorregué en desgracia dels sediciosos, com se dexá arrancar sa autoridat casi dictatorial de que eslava revestit, com se deixá prendre si per sorpresa ó per violencia enmitj de algún alborot, com l’abandonaren els seus amichs ó quants y quins participaren de sa seua sort. Sols se sap que estant detingut y encadenat dins sa torre del Ángel, després de alguns dias entra en Francesch Colom y el mata, y desde las horas ell y en Juanot foren els instadors.

Sols se sap? Quasi res! Qui ho sap? D’on s’ho treu? La resposta cal trobar-la a una nota a peu de pàgina on assenyala tres fonts: Llibre de informacións sobre’ls agermanats de ciutat n. 1162, y esplicació de la citada profecía den Mogoda, cobla XI, pag. 30 del dit almanách. En els anals de Aragó escrits per Sayas pag. 279 se llitx el siguent passatje: Tras esto con desden increíble pasaron á deponer de su oficio a Juan Crespi con todos sus camaradas á quienes también pusieron en prision, y á él lo pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos dias, hasta que llegó el último en que alevosa (aunque no indebidamente) le degollaron sus mismos parciales los Colomes.i¹⁶.

Repassem el contingut de les tres fonts. La primera indicació remet a un llibre i a una xifra que, per desconeixement de tothom en aquells moments, resulten inintel·ligibles¹⁷. Cal anar a cercar i llegir la segona font, la cobla XI de les Profecies de Bernat de Mogoda:

Després, obrint la porta

a molts defalts y vicis,

mals regiran officis

certs temps y horas.

Deixant de banda la nul·la credibilitat de les profecies (escrites posteriorment a la derrota de la Germania), ni la cobla esmentada ni cap altra de tot el conjunt, permet vincular el contingut amb el crim de Joan Crespí i, menys encara, amb l’atribució d’una mort a Joanot Colom o al seu germà Francesc. Amb independència de la imaginació i fantasia de Quadrado per aprofitar la cobla com a argument per atribuir un hipotètic assassinat, es delata que el 1870 encara concedia valor documental a les Profecies de Bernat de Mogoda, com ja havia fet el 1841 a La Palma. Quant a la tercera font, la reiterada al·lusió a Sayas per concretar la genèrica atribució del crim a sus mismos parciales los Colomes i penjar el mort de l’assassinat, primer a Joanot Colom i, després, al seu germà Francesc, és una deducció extravagant sense cap garantia.

Quadrado, amb la conferència, no va obtenir la repercussió que pretenia. Va mirar de mobilitzar la premsa, però aquesta va informar més de l’èxit dels actes a l’entorn de Joan Crespí que no de la seva conferència¹⁸. Va procurar moure la polèmica, sempre sense signar, a distintes publicacions. Fins i tot des del liberal El Juez de Paz va intentar ridiculitzar la publicació de Pere d’Alcàntara Penya, sense aconseguir que aquest replicàs cap de les provocacions¹⁹. Aquesta ànsia de polèmica al llarg de tot l’any 1870 no va ser corresposta. El mateix any, dia 4 de desembre, a les pàgines del diari El Menorquín iniciava un nou debat amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Tot plegat, aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado²⁰.

Vist que l’estratègia d’obtenir el suport de tota la premsa del moment no va reeixir com volia, Quadrado va publicar un nou document, amb el títol Polémica acerca de Juanot Colom i el subtítol Respuesta a los artículos y al folleto publicados sobre el mismo asunto. El nou pamflet comença amb una queixa per retreure l’incompliment de la premsa mallorquina que li havia ofrecido ocuparse de mi discurso en juicio contradictorio con el folleto oficial. Després d’una excusatio non petita quant a la seva imparcialitat i apartidisme, polititza la qüestió i fa burla de progressistes i republicans²¹. Quant al contingut, tot i declarar-se amic i admirador de Pere d’Alcàntara Penya, replica i ataca el cronista²². Obsedit amb la mort de Crespí, es demana ¿de dónde sabe que murió ejecutado en la oscuridad de un calabozo del castillo de la Almudaina? Todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. (…) Si serian los nobles los ejecutores ó ajusticiadores de Crespí? si Colom en vez de ser su homicida seria su vengador? Les dues darreres preguntes són bones de respondre: podria ser molt bé. De fet, atesa la manca de proves fefaents i posats a especular, és tan possible que els assassins de Crespí fossin els agermanats com que ho fossin els mascarats. Parlem-ne.

El clima de la revolució el setembre de 1521

Amb aquest panorama, doncs, el setembre de 1521 la indignació contra Crespí podia ser tan alta entre els agermanats, amb sospites d’haver estat traïts, com dels nobles, desitjant venjar la matança de Bellver. Cal tenir en compte que l’assalt al castell de dia 29 de juliol de 1521 va ser l’acte més revolucionari de tota la Germania. El fet que, menys de dos mesos després, Crespí ja estigués empresonat a l’Almudaina posa en solfa que qui instàs la detenció fos la Tretzena, sense l’ordre o l’aval del lloctinent que hi residia. Els agermanats no tan sols no controlaven el palau reial, sinó que per poder accedir a la Torre de l’Àngel ho haurien de fer o bé per força o bé per astúcia. És als nobles, i no als agermanats, a qui apunten Furió i Ametller com a autors del crim. Lluny d’especulacions, allò que és cert i segur és que, ara per ara, no hi ha cap prova documental per imputar ningú de manera inequívoca. Amb menys raó, ningú amb un mínim de rigor podia fer-ho el segle XIX.

Quadrado fa preguntes retòriques i, en canvi, assegura que tots diuen que a Crespí el va matar en Joanot o el seu germà. Tots? Una intensa i llarga recerca per trobar algú que, a banda de Quadrado, acusi Joanot o Francesc Colom de matar Joan Crespí, ha finalitzat amb èxit relatiu: només un altre historiador! L’any 1870 Vicente De La Fuente y Condón (1817-1889) publicà un llibre sobre la història de la maçoneria, on escriu: El dictador de Mallorca, Crespi, ó sea instador, como ellos decían, cayó en desgracia asi que trató de poner un poco de orden entre su gente. Pusiéronle preso, y para ahorrar procedimientos apelaron al sencillo expediente bizantino, reproducido con buen éxito en las repúblicas hispanoamericanas, en las cuales el sucesor suele tomarse la molestia de matar al antecesor con el cargo de reemplazarle. Un tal Francisco Colom, agermanado, entró en la cárcel, mató a estocadas al pobre pelaire Crespi, y desde aquel dia el asesino y su hermano Juan Colom, bonetero, quedaron por instadores de Mallorca²⁴. Cal admetre que l’atribució és inequívoca; l’autor concreta l’indefinit sus mismos partidarios los colomes de Sayas per acusar Francesc Colom.

Quadrado ja té, a banda de la seva, una altra atribució de la mort: el llibre de Vicente De La Torre. Malgrat que no sigui cert que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano, (ni Furió, ni Cucalón, ni Ametller, ni Penya, ni Eusebi Pascual ho diuen), cal admetre que ara Quadrado ja disposa d’una referència que acompanya la seva atribució. Això no obstant, és convenient aclarir quina és la font del llibre que avala Quadrado? En quin document s’empara? La resposta la trobarem a una nota del mateix llibre. La font de De La Torre per atribuir el crim de Crespí a Francesc Colom és… Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. Som davant del clàssic cas de reutilització informativa: X facilita una dada a Y que la publica i X l’assenyala com a font… però aquesta vegada l’impulsor de la maniobra roman desemmascarat. És Quadrado i ningú més que Quadrado que, més enllà d’una acusació genèrica i indefinida, publicada el 1666 per Sayas, sense prova i sense font de referència, de sus mismos partidarios los colomes, personalitza el crim de Crespí sobre Joanot i Francesc Colom. Una imputació que ultrapassarà l’autoria de l’inventor fins avui.

Passen els anys i, el 1888, quan es publica el volum España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares, Quadrado refereix de nou la mort de Joan Crespí: Crespí fué preso, ignorándose si á este paso precedió su destitución ó su renuncia, su conato de fuga ó su ocultación, y de igual suerte participaron algunos camaradas suyos de oficio ó de trecena. «A él le pasaron al castillo real, donde oprimido de grillos y cadenas estuvo muchos días, hasta que llegó el último en que alevosa, aunque no indebidamente, le degollaron sus mismos parciales los Colomes (1).» Sense interrupció, amb un simple punt i seguit, personalitza l’atribució del crim: Francisco, el sanguinario hermano de Juanote, fué quien penetró en la torre del Ángel para inmolarle; ayudóle el curtidor Antonio Binimelis. El día, no recuerdo por dónde, se me antoja que hubo de ser el 16 de Octubre: la fantasía queda por desgracia en libertad de trazar las circunstancias de la escena, assesinato ó ejecución, no se sabe que la acompañasen otras (…)

La nota al peu a la qual remet diu: Es singular que á un escritor forastero, al cronista Sayas en sus anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que á ninguna de nuestras historias, noticiarios ó documentos. He reunido no obstante suficientes datos para poderlo aseverar, ya que no para referirlo cómo fué, quedando indiscutiblemente sentado que Crespí sucumbió víctima de Colom, y que en las respectivas apoteosis que les dedicaron nuestros modernos partidos locales, trocaron los frenos lastimosamente.

A banda de confessar que desconeix l’episodi (ignorándose si…, la fantasía queda en libertad…, asesinato o ejecución… ya que no referirlo como fue…) resulta rellevant que, de les tres fonts al·legades l’any 1870, ara, 18 anys després, només reiteri la citació de Sayas i digui que ha aportat més llum que cap de nuestras historias, noticiarios o documentos. Ja no esmenta el num. 1162 de les Informacions²⁵. Tampoc no remet a les Profecies de Bernat de Mogoda. De fet, se’n desmarca en el mateix volum. Ja sap que no tenen consistència i que és un document extemporani²⁶. En tot cas, encara que l’atribució del crim presenti una font indefinida, la contundència amb la qual la sosté Quadrado farà que la pràctica totalitat dels historiadors de finals del s. XIX, molt especialment les històries locals escrites per capellans, traslladin de manera acrítica i mimètica la imputació del crim.

1894. Eusebi Pascual versus Quadrado

Encara serà a temps Quadrado per polemitzar de nou abans de morir. Eusebi Pascual, governador durant el sexenni revolucionari, exdiputat republicà i membre destacat de la Societat Arqueològica Lul·liana, va escriure en el bolletí diversos articles a l’entorn de la Germania. El mes d’agost de 1894 va publicar En tiempo de la Germania (pregones), on aportava documentació que demostra l’absoluta comunió i unitat d’acció entre Joanot Colom i Pau Casesnoves i el respecte general que mereixien els dos instadors, qualificats d’honorables i virtuosos pel lloctinent Pere Joan Albertí. Amb fina ironia, Pascual aprofita per enfrontar la indefinició de Sayas amb l’especulació de Quadrado, a qui no s’està de dir caparrut (inflexibilidad de criterio) i de recordar-li la promesa d’escriure el seu acopio de materials. Crespí había sucumbido en la torre del Ángel á manos de los Coloms, según Sayas, (á manos de Francisco, hermano de Juanot á quien ayudó en su feroz proeza el curtidor Antonio Binímelis, según el Sr. Quadrado). Nuestro ilustre Quadrado ha dicho en el folleto que publicó en 1870 que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal»: y aún cuando en Las islas Baleares nos ha ofrecido en un capítulo magistral una gran síntesis del movimiento revolucionario de los agermanados, esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales. Merece á no dudar respeto el fallo inexorable del escritor que se distingue por su inflexibilidad de criterio: ¡tiene empero la historia tantos recodos!

Quadrado capta perfectament les iròniques invectives, més o menys subtils, d’Eusebi Pascal i, a l’immediat exemplar del BSAL de setembre de 1894, replica i remet al llibre que l’exgovernador republicà li havia esmentat. Allí se explican las referencias al instador Casasnovas (pág. 380), á la embajada destinada al Emperador (pág. 386), á las devastaciones y saqueos que, con achaque de secuestrar los bienes de los refractarios á la quitación, iban más allá de talar las viñas y de robar la fruta de los huertos (pág. 390). Del asesinato de Crespí y de la persecución de sus adictos á mediados de octubre de 1521, dije (página 368) cuanto pude averiguar. Una esquiva resposta al desafiament d’Eusebi Pascual que l’instava a aportar l’allau documental que havia anunciat des de 1844. Tot i l’evasiva, és ben possible que el retret animàs Quadrado a complir la promesa.

Informacions judicials sobre els adictes a la Germania…

El febrer de 1896, quinze mesos després del requeriment d’Eusebi Pascual, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publica, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de mallorca de Josef Maria Quadrado²⁷. Des d’aleshores, sense gaires interrupcions, els plecs s’editaran a cada un dels bolletins fins a l’any 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines del document es publicaran com a llibre²⁸. Quadrado no l’arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de començar a publicar els plecs.

Quin document és aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta, a les primeres pàgines com a Advertencia. Qualifica el treball de importantísimo opúsculo i el descriu com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. En el cas de les informacions de la ciutat de Palma, diu: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado, però sense detallar quines coses són les que ha afegit. Al contrari, adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una manipulació d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent.

Pel que fa a les informacions de la Part Forana, diu que s’iniciaren el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos. Efectivament, a cada poble s’indica quan es varen fer les entrevistes casa per casa: Algaida del 10 de juliol de 1523 al 25 de gener de 1524, Montuïri del 7 de juliol de 1523 al 7 de gener de 1524… És a dir, mentre Mallorca no només estava en ple dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, provocaria un mínim de 251 morts documentats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado també explica que no ha pogut accedir a tots els quaderns, però sí als de Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra. Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller²⁹. Indica que no apareixen menys de 5.570 persones³⁰. A continuació relaciona els pobles de l’illa que no apareixen a la relació³¹.

L’interès excepcional dels quaderns obliga a una anàlisi detinguda, ara en curs d’estudi. De moment, circumscrivint-nos a l’atribució de la mort de Joan Crespí, apareixen dues veus a la relació de Palma. Segons la numeració de Quadrado són la 139, que correspon a Antoni Binimelis, i la 1162 (curiosament la darrera de totes) que correspon a Joan Crespí. Les transcrivim ambdues:

139. Antoni Binimelis blanquer: tan principal en la germania com en Colom, clavari composador y exactor dels rossegs y deutes de la universitat, usurpador de las jurisdiccions reials y universals, sermonador, avalotador y matador, y finalment pèssim y de mala y perversa intenció: feya pintar las posts de la sala y scriure lo que inútilment deyan que quitavan, y fonch à matar en Bibiloni dins la scrivania del batle y en Juan Crespi y à mestre Juan Pestanyer, y anava contínuament ab una alabarda, y es stat en los camps contra lo rey.

1162. Juan Crespí, parayre: instador, y principal dels set, y cap dels tretze, y principi y cap de la commoció del poble, fonament de la germania y causa de tots nostros mals, gran traydor i inimich del rey, feu suspendre lo Sr. Visrey, y feya cridas en nom propi per tota la terra sots pena de la vida, y tenia usurpades totas las juridiscions, y posava homens à la presó y treya’ls ab autoritat propia, y commogué tota la part forana ab letras firmades per ell y fe alsar tot lo poble; aprés lo matà en Francesch Colom en la torre del castell, y ell y son germa foren instadors. La muller del dit Crespí tal com son marit. – mort – 6 £

Resulta curiós que l’acusat del crim a la n. 1162, Francesc Colom, no tengui veu pròpia, ni a la relació de Palma ni a la de Felanitx, el seu poble, per més que aparegui esmentat diverses vegades en comparança a altres agermanats: era tant mal com Francesc Colom…, pitjor que Francesch Colom…, un altre Francesch Colom… No pot sorprendre la criminalització que es va fer dels dos germans. La por feia desmarcar-se de la Germania a totes les persones entrevistades. La por i, també, l’interès. Hi havia recompenses per a qui aportàs informació sobre el patrimoni dels agermanats morts. Amb aquests dos condicionants, la por i l’interès, la validesa de les declaracions roman en un espai de relativa incertesa.

L’organització del calendari per aconseguir les informacions es va fer en només deu dies del mes de juliol de 1523, cinc setmanes després d’esquarterar Joanot Colom. Dia 12, Francesc Burgues Galiana rep l’encàrrec reial d’iniciar les composicions pecuniàries que penalitzen la revolta agermanada. Dia 18, Miguel de Gurrea requereix dels batles forans la confiscació de tots els béns dels agermanats sentenciats i dels condemnats a mort. Dia 22, el procurador reial Francesc Burgues promet gratificar amb un terç dels béns a qui informi en un termini de deu dies de les propietats dels agermanats morts. Tot plegat, suposa un gran estímul a les delacions i genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents únicament a satisfer els objectius dels vencedors.

Recapitular ens fa veure que, a més de Sayas i de les Profecies de Bernat de Mogoda, Quadrado l’any 1870 remetia, com a prova per acusar Francesc Colom del crim de Joan Crespí, al n. 1162 de les Informacions. Una hipotètica prova que no tornarà aportar ni el 1888 ni el 1894. Es tracta de la veu dedicada al primer instador, la qual, de manera sorprenent, apareix com la darrera de les persones de Palma, a la relació dels que vivien a la illa de Bernat Oriol Gual, un agermanat prou destacat, responsable de vigilar el pont llevadís de Ciutat. Crespí, en el moment de la recollida de les informacions, ja era història passada. Podria ser un afegitó? Més afegitó sembla encara el redactat aprés lo matà en Francesch Colom a la Torre del Castell, y ell y son germà foren instadors. Qui és que, a banda de Sayas, es refereix a la Torre de l’Àngel de l’Almudaina com la del Castell? Quin ciutadà l’hauria esmentat així l’any 1523?

Per a qui vulgui creure que, tot plegat, és una simple especulació a partir d’una curiositat i d’un possible error de transcripció, cal llegir l’avís previ que fa Quadrado a l’hora de publicar el document: ell ha completat les informacions. Només hi pot haver una manera fàcil i concloent de confirmar si hi va haver o no alteracions: acudir a l’original, però… ai, las!, on són les Informacions? No se sap! És evident que aquell document era a l’Arxiu del Regne de Mallorca, però ha desaparegut. Quadrado qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia. De qui el volia protegir i ocultar? Què en va fer? El va espoliar del patrimoni cultural dels mallorquins? Fa part del llegat que va fer a Menéndez Pelayo que no se sap on para³²?

La lectura de l’exuberant obra de Quadrado (i la publicada sobre Quadrado), permeten sostenir la  versemblança de la hipòtesi que, a les informacions de 1524, la veu dedicada a Joan Crespí és imposada o retocada i que, fins i tot, és possible que no existeixi a l’original o, si existeix, no refereix la seva mort. De ser veraç, no hauria aparegut només el nom de Francesc Colom com a autor del crim, perquè a la veu corresponent al blanquer Antoni Binimelis, la 139 segons numeració de Quadrado, diu que fonch a matar en Bibiloni dins l’scrivania del batle y en Juan Crespí y mestre Juan l’estanyer…³³. En darrer extrem, quin valor, quina fiabiliat i quina credibilitat mereix un document que no es pot consultar i que només ha vist la persona que l’abandera?

Atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després, sense prova documental, la imputació de la mort de Joan Crespí s’escampà arreu de manera acrítica. Els historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable excepció de Cosme Bauçà, revalidaren la hipotètica autoria del crim que defensa Quadrado. Jaume Capó Villalonga, a la Història de Lloseta, diu que Joan Crespí fonc mort per Joanot Colom³⁴. Antoni Pons, a la seva Historia de Mallorca, ho descriu així: hallándose encadenado en la Torre del Ángel de la Almudaina, le degollaba Francisco, hermano de Juan Colom (16 de octubre)³⁵. Álvaro Santamaría diu que Francesc Colom degolló a Joan Crespí³⁶. Josep Juan Vidal, més rigorós, té la prudència d’advertir de la font: Segons Quadrado fou assassinat per Francesc, germà de Joanot Colom³⁷.

La potent petjada de Quadrado, sota la protecció i projecció dels mecanismes de poder, especialment de la monarquia i de l’església, eclipsà els treballs dels autors que, el s. XIX, no assumiren l’atribució del crim (Antoni Furió, Luis Cucalón, Victorià Ametller, Pere d’Alcàntara Penya i Eusebi Pascual)³⁸. És lamentable que, almenys fins ara, ningú no hagués fet una cosa tan senzilla com investigar d’on prové l’acusació de Quadrado, en quin moment la publica i, sobretot, en quines fonts ho documenta. L’anàlisi desemmascara la manipulació. Quadrado, en aquest cas, va fer allò que atribuiria a Penya. En la seva dèria per rebatre els qui el qüestionaven i per combatre els progressistes i els liberals, li patinaren els frens! Repassar cronològicament les imputacions de Quadrado, en permanent correcció, destapen la insolvència de l’acusació.

És Quadrado i no todos los que escriben esta noticia l’únic que atribueix la mort de Joan Crespí als germans Colom, primer a Joanot i, a partir de 1870, a Francesc. Sense cap argument ni un. En ple debat, arran del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre de Palma, deixa de banda la criminalització de tota la Germania que havia fet l’any 1841 i inicia una estratègia que poc o res té a veure amb la Història i sí, i molt, amb la ideologia i la política. Si, com en aquells moments ja creia molta de gent, l’aixecament de la Germania estava legitimat, calia perdonar a Joan Crespí i promoure una història de bons i dolents. Crespí seria el bo; el sàdic, assassí, criminal, violador i diabòlic seria Joanot Colom. Guerracivilisme. Moderats i radicals. Divide et impera.

Una documentació rellevant a València

Una font molt important que Quadrado o bé desconeixia o bé va descartar és l’escrit de dia 28 de novembre de 1522 de l’emperador a Lluís Cabanyelles, governador de València. Carles V aleshores tenia detinguts a Valladolid Pau Casesnoves, Guillem Colom i Antoni Tomàs que, en qualitat d’ambaixadors de la Germania, havien partit de Sóller el 20 de juny anterior. L’emperador els volia escalivar i, conscient que a València hi havia mallorquins refugiats, mascarats i nobles, reclamà al seu virrei recollir el màxim d’informacions per tal d’imputar càrrecs als detinguts. Reclamà l’opinió sobre 27 qüestions que acompanyaven l’escrit reial: l’actuació dels germans Colom, l’assalt al castell de Bellver, el procedir de Pau Casesnoves, els fets d’Antoni Tomàs, la marginació de la Tretzena a partir de setembre de 1521, l’enfrontament de Joanot Colom i Pau Casesnoves contra els oficis de la ciutat, l’aplicació de la sentència arbitral de 1512, la deposició i mort de Joan Crespí… El fet d’incloure aquest darrer punt en el qüestionari permet deduir que l’emperador o bé desconeixia l’autoria del crim o, si la sabia, la volia confirmar.

El mes de desembre de 1522, concretament els dies 7 i 17, es va procedir a interrogar tretze testimonis³⁹. Només dos d’ells varen respondre les 27 qüestions. Qui en va sortir més mal parat va ser Pau Casesnoves⁴⁰. Quant a la mort de Joan Crespí, dotze dels tretze testimonis en desconeixien l’autoria. Només el paraire Rafel Nadal va declarar que considerava que Guillem Colom, cosí de Joanot, hauria estat un dels principals instigadors de la caiguda i mort de l’instador⁴¹. La condició de jurat de Guillem Colom permet reprendre la idea, fonamentada anteriorment, que l’empresonament de Crespí a l’Almudaina no va ser ordenat, almenys directament, per la Tretzena. A més, resulta molt rellevant que cap dels testimonis interrogats, tots ells coetanis als fets i enemics de la Germania, no sabia qui va matar Crespí.

Conclusions

1.- És Quadrado i únicament Quadrado qui atribueix la mort de Joan Crespí a Joanot Colom i, posteriorment, a Francesc Colom.

2.- Les tres fonts que al·lega són d’una inconsistència absoluta.

a) El llibre de Sayas (Anales…), extemporani, atribueix la mort de Crespí a sus partidarios los Colomes. És evident que d’haver tengut un assassí concret l’hauria esmentat en singular. Allò que fa Sayas (sense aportació documental ni esment de qualque font) s’ha d’entendre com una indefinició generalista per acusar els agermanats i evitar que el crim es pugui atribuir al lloctinent, al bisbe o als nobles.

b) Les profecies de Bernat de Mogoda són assimilades i vindicades per Quadrado fins a l’any 1888, quan a Las Baleares reconeix que és un document apòcrif⁴². Fins aleshores, cau en el parany de validar-les. El 1870 havia presentat la Cobla XI com a font documental de la mort de Crespí. Un deliri de la imaginació o un intent de manipulació? Qui aniria a comprovar unes profecies tan desconegudes i males de localitzar quan les esmenta? És bo de veure que, en adonar-se Quadrado del nul rigor de la font, la deixàs de fer servir.

c) La referència a la veu 1162 (numeració creada per Quadrado) és, si més no, sospitosa. Correspon a la darrera veu de les Informaciones Judiciales…, un llistat elaborat en temps de màxima repressió, un document que ell signa i que declara haver fet afegits a l’original. Un original desaparegut i que, fins ara, ningú no ha pogut comprovar, contrastar i verificar. En definitiva, una font no acceptable mentre no es pugui veure.

3.- En resum, amb la documentació que es coneix, ningú amb un mínim sentit de l’ètica i del rigor pot assegurar qui va matar Joan Crespí. No només amb atribucions personalitzades, sinó ni tan sols a quin dels bàndols enfrontats pertanyia el possible executor. És possible que Joanot Colom fos l’autor material de la mort de Joan Crespí? Ho és. I també el seu germà Francesc, i qualque altre agermanat, i un noble, i el bisbe mascarat… Això no obstant, sense proves, no es pot acusar ningú sense risc de cometre una injúria, una infàmia, una calúmnia o les tres coses juntes. Únicament una persona carregada de prejudicis ideològics, obsedida en criminalitzar Colom i la Germania, podia imputar l’hipotètic crim del primer instador. Això és el que va fer Quadrado i això és el que han divulgat els seus acrítics seguidors.

La mort de Crespí a la Literatura

Fer el salt de la Història a la Literatura és cosa habitual amb els fets rellevants. La mort de Joan Crespí, des del punt de vista literari, és un episodi atractiu que convidava a introduir-se a les obres de creació. Gairebé sempre amb poc criteri i rigor la Poesia, la Novel·la i el Teatre en brinden testimoni, amb qualque sorpresa derivada de la recerca, com el rescat del poeta Francesc Casesnoves i Mir. Ho veurem en un nou capítol de Pau, Justícia i Germania.

NOTES

RESUM

Amb el nom de Pere Pont apareix un destacat protagonista d’alguns episodis transcendentals de la Germania de Mallorca. Mediador i negociador per delegació dels agermanats, des del setge d’Alcúdia fins a la capitulació, la seva intervenció va ser determinant en la derrota de la revolució.

Aquest article, resultat d’una recerca en fonts no incloses a les bibliografies convencionals, desemmascara Pedro Aranda de la Puente, Bisbe de Cluny, Inquisidor en funcions i Vicari General de Mallorca entre el 7 de febrer de 1521 i el 7 de març de 1523. La seva actuació va ser generosament recompensada per Carles V i per l’Església que, a la seva mort, va iniciar el procés de beatificació.

………………………………………………………………………………………………………..

L’autèntica personalitat de l’anomenat Pere Pont

Una de les moltes de feines pendents, si volem tenir una visió completa de la Germania de Mallorca, és la d’analitzar les biografies dels seus protagonistes. Un dels més rellevants que, a partir de Binimelis i Mut, apareix a gairebé totes les històries és Pere Pont, anomenat d’aquesta manera i presentat com inquisidor en funcions i bisbe de Cluny o, també, de Cluensa o de Gràcia. Va ser durant tota la revolució agermanada, la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa¹. Es tracta, com documentarem, d’un personatge que, amb tèrboles intrigues i maniobres, va alterar el curs de la història.

La lectura dels diversos episodis on Pere Pont apareix com a actor principal, des d’un punt de vista antropològic quant al comportament, feien sospitar, dubtar si més no, de l’atribuïda mallorquinitat que li concediren Quadrado i Bover. La intuïció o el pressentiment que feia part d’una cultura aliena estimulava la investigació. Un personatge tan rellevant i intervencionista en el curs de la revolució agermanada, per força hauria d’haver deixat notícies escampades sobre la seva biografia més enllà del relat dels vencedors. Qui era realment? A qui servia? Quin paper va jugar? Era obligat, per començar la recerca, fer una pinzellada a les seves actuacions i analitzar-les. Ens limitarem a recordar alguns episodis destacats, amb les valoracions i consideracions, sovint antagòniques, que n’han fet els historiadors.

1. La negociació d’Alcúdia

El 6 de febrer de 1522, la Germania delegà una comissió per anar a Alcúdia a negociar. Entre els 10 escollits, a més de Pau Casesnoves, Instador de la Part Forana, apareix Pere Pont, bisbe de Cluny i inquisidor en funcions, el qual dia 19 d’aquell mes, acompanyat del jurat de Ciutat Joanot Sales, parla amb els alcudiencs per, hipotèticament, cercar una concòrdia. La mediació, en nom dels agermanats, lluny d’acabar amb la rendició que es pretenia, va desembocar amb la recomanació del bisbe d’aixecar el setge, emparant-se en falses promeses.

El levantamiento del sitio dé Alcudia fue cosa sujerida á los Trece por el obispo Pont, que fingiendo cartas del gobernador y de las personas respetables que alli habia, prometían entregarse bajo pactos honrosos que se tratarían tan pronto como los populares se retirasen; accedieron Crespi y Colom en obsequio de la paz y del bien general, á no apoderarse de un pueblo que consideraban ya por suyo, vista la escasez de víveres que en él había, y él mal estado dé sus fortificaciones; Colom replegó al fin su gente y los de Alcudia empezaron a tratar de la entrega, però suscitaban tales inconvenientes, que jamás se llegaba á un acomodamiento honroso. Consistía esta mala fe de los nobles en que con estudio iban dando largas ínterin, reponían las defensas y reunían comestibles, y cuando uno y otro hubieron conseguido, negáronse resueltamente á evacuar el pueblo desafiando de nuevo².

…el obispo Pont, aparentando gran interés por el triunfo de la gemanía, servia de instrumento á la maldad del bando realista (…) De tal manera engañó á Crespi y á los Trece, que dieron orden á Colom de que levantara el campo y retirara toda la gente por ser cosa resuelta en junta de autoridades. Apenas el jefe popular podia persuadirse de un error tan manifiesto; sus observaciones se estrellaron ante la insistencia del obispo. El sitio se alzó y los nobles quedaron libres en la Alcudia del inminente peligro que tan de cerca les alcanzaba.³

Unos empezaban á murmurar contra la ligereza con que se manejó la junta disponiendo la retirada de la Alcudia; otros sospechaban ver en el prelado Pont un hombre de cierta doblez⁴.

Entonces el taimado obispo de Cluni acompañado de D. Juan Odon de Sala, caballero de mucha opinion y respetado por sus virtudes, preveyendo la ruina de Alcudia y con ella la tumba de sus opiniones realistas, acudieron solícitos en guisa de mediadores recabando que los del pueblo firmaran la estincion de los derechos, si bien no convenian en que pagaran los gastos del sitio que exijia Colom, y era muy justo, por lo cual quedaba sin efecto la mediacion y lo que era peor, que pasadas las fiestas de Navidad iban volviendolos licenciados y aumentado el ejército popular se daria el asalto prometido; mas el obispo, cual el genio del mal, tornando á Palma preparó la traicion. (…) Entonces apenas hubo salido el ejército, comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont⁵.

2. La negociació trencada amb Andrea Doria

Conscients que a València es preparava una expedició per sotmetre l’illa, el sastre agermanat Pere Bonet va demanar suport a França, enemiga de Carles V. Dia 24 de juliol de 1522, Andrea Doria, el dirigent genovès aliat de França, es presentà a la badia de Palma i bombardejà les torres de Porto Pi, a satisfacció de la Germania, amb l’objectiu de pactar la protecció francesa. Incomprensiblement, ateses anteriors mediacions fracassades, Joanot Colom delegà la negociació a Pere Pont, el qual va fer canviar d’opinió l’instador i va desbaratar l’aliança amb França. Igualment, va fer descartar la proposta del calafat Gabriel Mulet, favorable a assolir una entesa amb el corsari Barbarrossa. Els messiànics defensors de les profecies de la tresca i la verdesca (Antoni Far de Sineu i Antoni Genovard de Muro) continuarien anunciant l’arribada del rei Encobert mentre la Germania, gràcies a l’actuació de Pere Pont, perdria tota possibilitat i esperança de rebre suport exterior.

3. La mediació amb Velasco

Dia 13 d’octubre de 1522 va entrar a la badia de Palma la flota imperial, amb un exèrcit de més de 2.000 homes. El capità Juan de Velasco es va entrevistar amb una delegació d’agermanats sense obtenir la pretesa rendició i posposant una ulterior trobada. Tant Pere Joan Albertí, el governador, com Joanot Colom es negaren a tractar amb Gurrea i enviaren Miquel Garau a la galera de Velasco comminant la retirada de l’expedició amb l’exèrcit reial. Dia 15 els canons de Ciutat bombardegen l’esquadra que partirà cap a Alcúdia. Pere Pont en aquesta ocasió no participà directament com a mitjancer, però assessorà Colom, va incidir negativament en una possible entesa i va dissuadir i retardar la resposta militar facilitant que la flota imperial anàs cap a Alcúdia.

4. El rescat frustrat d’un membre de la tretzena

Dia 22 d’octubre de 1522, pocs dies després que l’exèrcit imperial ja hagués desembarcat a Alcúdia i intimàs la rendició de Pollença, Pere Pont ordenà l’algutzir del Sant Ofici l’empresonament d’un membre de la Tretzena, jueu convers. Una vegada detingut, el varen dur fins El Temple, nova seu de la Inquisició i un dels punts estratègics de Ciutat, vigilat per l’agermanat Miquel Cànaves. Els dos germans Colom, amb un grup nombrós de gent armada, anaren a exigir l’alliberament del detingut. Quadrado relatà l’episodi fent burla de Colom per haver-se aquietat a l’inquisidor quan, de manera antagònica, el va acusar sempre de sacríleg i criminal.

Iba un día uno de los trece conservadores, cuyo poder era dictatorial á un tiempo y tribunicio, entre Juan Odón (sic) y Miguel (sic) Colom, con gran séquito de gente, cuando llegó a prenderle un alguacil del santo Oficio, a causa de algunos procesos del Tribunal que intentaba destruir. Presentáronse los tres armados frente al inquisidor interino Fr. Pedro Pont trinitario y obispo de Cluenza, y este anciano débil y solo, no temió a las amenazas, a las ballestas apuntadas contra él, ni al tumulto de la plebe que abajo llenaba la plaza, sino que saliendo a la ventana con un crucifijo, apellidando (sic) a la multitud en nombre de Jesucristo, prende con una mano al reo y con la otra al menor de los Colom que cayó prosternado con su hermano pidiendo misericordia. Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores a unos hombres a quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse⁶.

5. La resistència final de Palma

Després de les derrotes de Son Fornaris i del Rafal Garcès, els agermanats que s’havien pogut recloure a Palma i resistien el setge del virrei Gurrea, veren confirmades les intrigues de Pere Pont. Una vegada més, havien tocat amb les mans els seus enganys.

Mañosamente, dice D. Vicente Mut, que estorbó la reunion de las fuerzas de la comunidad el citado obispo Fr. Pedro Pont engañándoles con falsos pretestos (…). Estrechó el Virey el sitio colocando su cuartel general en el convento de Jesus de frailes observantes, y antes de hacer jugar el cañon, envió a la ciudad para tratar de capitulacion al regente D. Francisco Ubaque y al gobernador de Menorca. Nada pudieron ajustar estos caballeros á pesar de las intrigas que suscitaba por todas partes el tantas veces nombrado Fr. Pedro Pont, obispo de Cluni, para que se efectuase la rendicion de la plaza, lo que le hubiera costado sin duda la vida á no haberse escondido en la torre de campanas de la iglesia parroquial de S. Miguel⁷.

6. Les hipotètiques capitulacions

Joanot Colom encara seria objecte d’una darrera estafa del bisbe; un engany que determinaria la seva mort i la de més de dues-centes cinquanta persones. Alguns agermanats li feren creure que Pere Pont, reclòs en el campanar de Sant Miquel, seria l’enllaç ideal per gestionar unes capitulacions honorables orientades a obtenir el perdó de l’emperador. És evident que varen ser una maniobra de distracció per aconseguir l’entrada de Gurrea a Palma.

…llegaron algunos á persuadirse que lo que aquel fraile deseaba era el bien de la ciudad y el no derramamiento de sangre, y este aserto comunicado á otros tomó fuerza y crédito en la opinion amonestando á Colom que atendiera sus razones permitiéndole pasar al campo enemigo para ajustar un tratado segun habia ofrecido que redundase en honor de la confederacion y provecho del pueblo que tan entusiasta se mantenia aun en defensa de sus fueros y libertad, y al que por otra parte no podia venir auxilio al guno, muertas las comunidades de Castilla y ocupados en Valencia con las muchas fuerzas realistas que les acosaban. Dejóse convencer el ínclito gefe de los agermanados, y poniendo en libertad al fraile le hizo acompañar de dos adjuntos fieles y sinceros, y le dió amplísimas facultades para ajustar un convenio que fuese honroso⁸.

Algunas buenas personas trataron de persuadir al valiente gefe de los Comuneros que aquel fraile solo deseaba el bien de todos (…) se dejó persuadir el ínclito gefe de los agermanados, y olvidando las diatribas del obispo, le dió salvo conducto para el cuartel general, donde conferenció con el Virey, obligándole despues de persuadirle, que su ejército y artillería no podian rendir á Palma, sin firmar la siguiente capitulacion. Que el dia 7 de marzo de aquel año 1523 entraria el Virey en la plaza con su ejército, y que los confederados entregarian sus armas á escepcion de la espada y broquel. Que no se perseguiria á persona alguna por los sucesos anteriores, y que se daria carta de viaje á cuatro de los de la junta de los trece para pasar á Valladolid á dar cuenta de sí y de sus hechos al emperador⁹.

Menudeaban las visitas del ilustrísimo fray Pont á Portopí y á Jesús, y con la gente más facinerosa alternaban en actos públicos acérrimos mascarados que días antes no se atrevieran á mostrar cara; susurrábanse desde los primeros de Marzo convenios de guiaje provisional á todo el mundo y entrada del ejército por la puerta Pintada¹⁰.

7. L’assassina Inquisició

Durant la revolució de la Germania de Mallorca, la Inquisició dirigida per Pere Pont no va reduir la seva activitat repressiva, la qual afectà més d’una vegada a gent agermanada. Està documentat que el 9 d’agost de 1521 el Tribunal del Sant Ofici executa Bonanada, esposa de Daniel Savanals, corredor d’orella, i Floreta Garcés, teixidora de vels, esposa de Joan Cantó, juntament amb el corredor d’orella Pere Arnau. En estàtua són executats Rafel Plegamans, Manuel Morro, Francí Bonnín i Isabel Pardo. Un any més tard, dia 24 de setembre de 1522, quan l’expedició de l’emperador ja és a punt d’anar a Eivissa a recollir Gurrea, el Tribunal del Sant Ofici executa Coloma, esposa del pelleter Bartomeu Aguiló, el notari Jaume Llop i Isabel, esposa del mercer Gabriel Rotger. En estàtua, executen Elionor, esposa de l’argenter Miquel Torres, i el pelleter Jaume Aguiló i la seva esposa Aldonça¹¹. Era notori el poder que projectava la figura de Pere Pont sobre la població de Mallorca.

Mediador o infiltrat?

Només amb les citacions anteriors ja es pot veure quin va ser el paper de Pere Pont. S’hi podrien afegir moltes altres qüestions. Luis Cucalón, per exemple, acusa Pere Pont de ser l’instigador de la mort de Joan Crespí i el presenta com un agent¹². Les seves intervencions delaten el doble joc que va practicar, sempre contra els interessos de la Germania. Crida molt l’atenció el reiterat engany que va suportar Joanot Colom. Resulta molt d’entendre i només es pot explicar a partir del jurament dels agermanats que, en el seu primer punt, els obligava a aquietar-se a la fe catòlica¹³. Malgrat aquesta explicació, sobta la ingenuïtat d’admetre Pere Pons a les reunions de la Tretzena, on va obtenir un gran ascendent i va fer adoptar decisions que serien catastròfiques.

Aparentando con gran fervor el deseo de que triunfara el pueblo, hacía creer que aconsejaba al clero para que exortara á todos los feligreses á la defensa (…) Asi de dia en dia iba cobrando mayor ascendiente é inspirando tan ciega confianza, que para el obispo no habia secreto ni pensamiento que no fuera sabedor de él. El buen prelado trasmitía al virey Gurrea todas las disposiciones de la junta, y le indicaba la manera.de atacar la ciudad, repitiéndole que estaba dispuesto a hacer por él rey y la religión los mayores sacrificios. Con un confidente de esta especie los nobles tenían en sus manos el hilo de la revolución, y suponiendo qué él gran golpe que debían dar era destruir á quien simbolizaba el nuevo orden de cosas y daba vida al alzamiento, urdieron una trama innoble que la casualidad hizo qué se frustrara¹⁴.

A qui servia Pere Pont? De qui podia ser l’agent? De Gurrea? De l’emperador? Els historiadors de la Germania, tot i relatar les actuacions del personatge sempre contràries als interessos agermanats, no han establert cap vinculació directa entre Pont i Gurrea. Tampoc han discernit la identitat del personatge. Qui va ser? D’on venia? Què va ser d’ell?

Comença la recerca

En iniciar una investigació, sempre s’ha d’acudir a les fonts generals per veure si allò que interessa aclarir ja és de domini públic. Què diuen de Pere Pont la Gran Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia i la Gran Enciclopèdia de Mallorca? En aquest cas, no diuen el mateix. Les dates de naixement de Pere Pont a les dues grans enciclopèdies coincideixen (1466), però no el lloc de naixement perquè la GEM diu Aranda del Duero i la GEC diu Mallorca. La Viquipèdia diu que va néixer l’any 1485 a Alcúdia¹⁵. Les diferències aconsellaven activar la recerca més enllà de l’àmbit documental i arxivístic de Mallorca. Una de les poques pistes per encetar la investigació era la condició de trinitari del Bisbe. En aquest cas, un llibre de consulta obligada era del de Maria Teresa Renom¹⁶. L’autora fa esment a Pere de Aranda de la Puente (Pere Pont) i afirma que no era mallorquí, sinó castellà. En una nota al peu afegeix que Els historiadors mallorquins Binimelis, Mut, Furió i Quadrado optaren per abreujar i traduir els cognoms¹⁷. Caldria afegir que, a partir dels quatre noms esmentats, la confusió s’apoderaria dels historiadors posteriors fins a l’actualitat. La troballa, però, era prou aclaridora i obria noves portes a la recerca.

Desembullant la troca

Com he explicat a capítols anteriors (la biografia de Miguel de Gurrea és un exemple), en el cas de la Germania cal treure el nas més enllà de la bibliografia mallorquina, reduïda i condicionada (sotmesa sovint, fins i tot) al relat dominant que va patentar Quadrado. Si es vol obtenir una perspectiva veraç i completa, cal pouar en fonts exteriors. Aquest és un nou cas de com, el fet de persistir en la investigació, malgrat les decepcions que genera, brinda recompenses satisfactòries. La insistència en pouar arxius valencians, aragonesos i de les dues castelles ens mena a trobar altres descripcions biogràfiques del personatge. La sorpresa va ser la quantitat d’informació que va aparèixer. Serveixi d’aportació una llista de les obres més destacades que aclareixen, de manera inequívoca, la personalitat de l’anomenat Pere Font.

Cronològicament, la primera referència important a considerar, en aquest cas com a document indispensable per desfer les falsedats reiterades, és l’obra de Fray Pedro López de Altuna Crónica General del orden de la Santísima Trinidad publicada a Segovia l’any 1637¹⁸. A les pàgines 363-369 hi ha un capítol dedicat a Fray Pedro Aranda de la Puente, Obispo Cluniense y inquisidor de Mallorca, de gran virtud y santidad. Qualifica de engaño manifiesto que s’hagi dit que era de Mallorca; una atribució que desfà un procés trobat a València. Qualifica la Germania d’insurrecció de los judíos contra los nobles. Explica amb detall l’enfrontament del bisbe amb els germans Colom a la seu de la Inquisició i, a continuació, diu Ya hemos visto como este valeroso caballero de Cristo fue defensor de su Fe. Ahora hemos de ver como también fue leal a su rey y señor natural. Aporta una relació de les actuacions que va fer (Desanimó entregar la isla al rey de Francia… Con astucia, sagacidad y prudencia, teniendo con ellos varios coloquios fue todo para entretener el tiempo de suerte que las naves de nuestro Rey pudiesen llegar…), com es va haver de refugiar al campanar de Sant Miquel quan els agermanats veren el seu doble joc, com després les dava palabra de alcanzarles el perdón del emperador i com aquest el va recompensar para premiarle las grandes lealtades. Finalment, informa que va morir en aclamación de santo, que va ser enterrat en capella pròpia en el convent trinitari de València i que tratan de su Beatificación.

Una obra posterior, aquesta impresa a Mallorca l’any 1780, que també assenyala la vertadera personalitat de Pedro Aranda de la Puente és De los santos en los descalzos del orden de la Santísima Trinidad del mallorquí Llorenç Reynés (1709-1786), cronista general d’Aragó. Una altra obra més recent, que també reclama ser incorporada a una Bibliografia General de la Germania de Mallorca, referma les informacions dels llibres esmentats. Fonamentat en abundant i rellevant documentació, entre d’altres l’expedient de beatificació, conclou: No cabe hoy dudar de la patria de este insigne hombre, que lo fue Aranda del Duero (...). Su eficaz actuación en la solución del conflicto promovido por las Germanías durante el reinado de Carlos V fué tan intenso, que a él más que a nadie debiese la reducción de aquellas facciones atigubernamentales y sediciosas¹⁹. Però la font més completa de totes, és el Diccionario de escritores trinitarios de España y Portugal de Fr. Antonio de la Asunción, imprès a Roma l’any 1899. A les pàgines 235-247, incorpora un capítol monogràfic amb una rica biografia del personatge que posa en evidència com, en tot moment, va actuar a interès de l’emperador²⁰. El diccionari, més a més, a banda de Mut i de Bover, aporta nombroses referències bibliogràfiques d’altres llibres que parlen d’aquell bisbe que va enganyar i entabanar la Tretzena²¹.

Una espipellada biogràfica

En realitat, Pere Pont reduïa el nom vertader de Pedro Aranda de la Puente (Aranda del Duero, 1466 – València, 1545). Ni era d’Alcúdia, ni va néixer el 1485, ni mai va ser partidari o defensor de la Germania. Va actuar com un espia mascarat enterbolidor i va entretenir i distreure la Germania, molt especialment Joanot Colom. De les poques coses certes divulgades fins ara, era un frare trinitari que l’any 1511, als 45 anys, fou nomenat bisbe de Cluny, on mai no hi residí²².

Nascut a Aranda del Duero, va fer els vots a Valladolid. Als 32 anys va ser destinat a l’església dels trinitaris de Palma, on va fer la capella dels Dolors lligada a la confraria d’aquest nom²³. El 1502 viatjà a Roma per aconseguir indulgències, privilegis i butlles. L’any 1510, de nou a Roma, fou nomenat comte Palatí, amb facultats per legitimar fills bastards. El desembre de 1511, el papa Juli II el consagrà bisbe de Cluny in partibus infidelium²⁴. Facultat per Lleó X, l’any 1518 va redactar el breviari de l’orde trinitària i, en recompensa, el mateix papa el confirmà ministre del convent del Sant Esperit de Palma. La designació va ser protestada per altres trinitaris, però el provincial la va ratificar i el 1519 s’instal·là de nou al convent de Ciutat.

En aixecar-se la Germania, l’absència del bisbe de Mallorca i la sortida de l’illa de l’inquisidor Arnau Albertí el convertiren en la màxima autoritat religiosa. Va actuar com un cara girada en aparent defensa del agermanats, sempre en defensa de l’emperador i de l’Església. Una vegada esclafada la revolució, dia 7 de maig de 1523 va ser rebut a Valladolid per Carles V que recompensà les seves actuacions. L’autoritzà a recollir almoines i li concedí el privilegi d’alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, agregades a la basílica de Sant Joan del Laterà²⁵. El desembre d’aquell any, s’instal·là al convent de València i només tornà a Mallorca per ordenar sacerdot un frare trinitari. Va morir, dia 3 de maig de 1545, a València i va ser enterrat al mausoleu que havia ordenat construir a la capella de Sant Joan de Laterà en el monestir dels trinitaris.

Les recompenses de Carles V no varen ser les úniques. La Inquisició de València va instruir expedient de beatificació i gràcies a la documentació detallada de la seva biografia s’han pogut confirmar, com a certs, molts dels episodis que podien considerar-se dubtosos de la seva actuació. Les hagiografies dels trinitaris refermen el rellevant i decisiu paper que el Bisbe de Cluny va jugar contra la Germania de Mallorca. L’enaltiment que es fa del personatge no inclou els elogis dels historiadors fonamentalistes catòlics ni tampoc, evidentment, l’allau d’acusacions que els historiadors liberals i republicans li dedicaren amb profusió i contundència. 

El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, pasaba por uno de aquellos hombres de virtud acendrada, de caridad ardiente, de unción evangélica; sin embargo, todo era en él hipocresía y mala fe (…) valiéndose de la astucia y de la mala fé (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el pelaire que tan mal habia sabido apreciar sus intenciones pacíficas terjiversadas por el reverendo obispo (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo (…) la auxiliaba eficazmente el intrigante obispo.

Reflexió final

Pedro Aranda de la Puente, el vertader personatge que amaga Pere Pont, és la viva constatació que, sobre la Germania de Mallorca, roman un infinit espai de recerca. Que no només no està tot dit, ni de molt, sinó que gairebé tot el que està dit convida al dubte metodològic. Amb honorables excepcions, s’han validat de manera acrítica els postulats encadenats de Binimelis, Mut, Quadrado i Santamaría. El conjunt, el discurs dominant, la història oficial, ha generat un relat maniqueu, amb divisions estrafolàries de moderats i radicals, salpebrat tot amb falsedats com la Seu, que reclama posar en solfa tot allò que encara preval sense estar provat. És el cas de la mort de Joan Crespí, atribuïda de manera frívola per la gran majoria d’autors (sempre a l’estela de la manipulació de Quadrado) a Francesc Colom, sense cap prova documental²⁶. És el cas de la criminalització de Colom, acusat de sacríleg, d’assassí, de violador… De moment, em complau haver pogut trobar els documents que permeten treure el vel de la cara al mal anomenat i falsament mallorquinitzat Pedro Aranda de la Puente. Tenia raó qui va escriure que era un agent. Ho era o, si més no, com a tal va actuar. Les seves vileses (intrigues, enganys, traïcions…) contra la Germania, lluny de la dita sobre el que no paga Roma, varen ser generosament recompensades per l’emperador i per l’església.

Que consti en acta: Pedro Aranda de la Puente, el mal camuflat Pere Pont, va ser un mascarat més. Ara ja és un mascarat desemmascarat!

NOTES

Apèndix 1